Sense esperança, amb convenciment

Sense esperança, amb convenciment

Som a l’estiu, i passam molts de capvespres amb la mirada plena del blau del mar. Resulta idíl·lic, però la mar, vista de prop, és un brou de plàstics. El Mediterrani també és la frontera més letal del món: no hi ha cap mur al planeta on tants homes i tantes dones deixin la vida fugint de la misèria. Intentar salvar alguns d’aquests nàufrags és un delicte que pot portar a la presó. Mentrestant, les dades confirmen que el col·lapse climàtic ens aboca a escenaris de patiment humà intolerable. La xarxa de la biosfera, meravellosa i fràgil, es trenca i perd fils a un ritme de malson. L’abisme obscè entre els que tenen molt molt i els que tenen molt poc molt poc s’engrandeix. Addictes al petroli, no sabem trobar el camí de la desintoxicació. Els ous de serp dels feixismes es multipliquen. En aquest escenari, ¿no és demanar massa, demanar-nos esperança? Al mateix temps, però, la necessitam com qui necessita aigua. ¿Què ens pot empènyer a voler moure les coses, sense un bri d’esperança? Des de sota un fanal d’aquest carreró sense sortida, o amb poca sortida, col·lecciono paraules que em facin una miqueta de llum.

Theodor Adorno i Mark Horkheimer, filòsofs de l’Escola de Frankfurt, varen deixar escrita aquesta frase que he trobat com a citació que corre pel Twitter: “No crec que les coses surtin bé, però la idea que podrien sortir bé és d'una importància decisiva.” Potser caldria imprimir-la al catecisme del militant, al costat de les de caire més triomfalista. Segons els pensadors alemanys, no em mou la confiança ingènua en una millora del panorama, però m’aferro a una possibilitat que potser és molt petita: aquest atzar incert i precari ja són prou. Un altre filòsof d’esquerra heterodoxa, Santiago Alba Rico, em dóna la segona frase. La situa al final d’un article que reflexiona amb amargor sobre els horrors de la guerra i els seus bombardejos. Diu així: “El único motivo para no perder toda esperanza es que es la única alternativa.” És senzilla i sembla òbvia però té una fondària transparent: la desesperança absoluta és un luxe que no ens podem permetre, l’esperança és una medecina difícil que ens obligam a prendre el matí. La meva tercera frase és de la jove congressista nord-americana Alexandria Ocasio-Cortez, i la diu en una conversa amb Greta Thunberg: dos dels rostres de l’esperança amb què entram a la tercera dècada del segle XXI. Diu Ocasio-Cortez: “Hope is not something that you have. Hope is something that you create." El món no deixa gaire lloc a l’esperança, però ens la podem inventar. Fer com si en tenguéssim, i així crear-ne de vertadera.

Acabem amb els poetes, que ja se sap que revesteixen els mots d’una bella aparença de veritat. L’asturià Ángel González té un llibre titulat Sin esperanza, con convencimento. El poema on hi ha el vers que dóna títol al recull és d’aquella família de poemes (com “El pi de Formentor”, de Costa i Llobera, o “A un olmo seco”, de Machado) en què la puixança inversemblant de la naturalesa és la xifra d’un ideal humà. Al poema d’Ángel González, les terres negres i gelades de Castella resisteixen l’hivern exactament així: sense esperança, amb convenciment. No és una mala divisa per a aquests temps.

 

comentaris