"Este virus lo paramos unidos"?

"Este virus lo paramos unidos"?
interrogants
interrogants

La COVID19 ens ha portat a una situació d’emergència i com a tota crisi greu el Govern de l’Estat apel·la a la solidaritat, la unitat de la ciutadania per fer-li front. “Este virus lo paramos unidos” és la consigna que sentim a totes hores.

Estic totalment convençut que la solidaritat, el diàleg, el consens i la negociació són valors necessaris no tan sols per afrontar aquesta situació sinó que són necessaris sempre. 

Però no podem caure amb la ingenuïtat que ara tot ho arreglarem entre tots. Em perdonaran la meva caparrudesa però penso que ni una pandèmia pot eliminar de cop la lluita de classes. Un bon exemple d’això és l’ofensiva del PP i VOX contra el govern “social comunista”, que allò que li preocupa de veritat no és ni el virus ni la crisi econòmica i social sinó recuperar el poder per seguir afavorint a les classes dominants d’ara i de sempre. O algú dubta que la dreta mai es conformarà amb una sortida de la crisi que vulgui introduir correccions al model econòmic actual, que afavoreixi als més dèbils enfront dels més forts?

Ni tampoc creure que els problemes de l’agenda política diària d’abans de la pandèmia s’esfumaran per art de màgia. Ni el patriarcat, ni el canvi climàtic, ni un règim del 78 i una Constitució esgotada, ni una monarquia corrupta, ni un conflicte territorial més vigent que mai.

Quan passi la COVID19 tornaran a sortir amb tota la seva cruesa els problemes que hem deixat aparcats. I ens tornarem a veure les cares amb una dreta monàrquica, reaccionària, espanyolista fins a la medul·la que rebutja el diàleg i que sols vol imposar els seus plantejaments.

Com sortir de la crisi econòmica sense que la paguin els de sempre? Com afrontar un canvi de model econòmic? Com posar en marxa una agenda verda?. Com fer front al patriarcat i com afrontar el necessari canvi de model d’Estat i de model territorial? Totes elles continuaran essent les preguntes pendent de respostes.

I si l’esquerra espanyola i l’esquerra perifèrica no són capaços d’aixecar un bloc democràtic i republicà capaç d’aixecar la bandera del diàleg i la negociació per afrontar els greus problemes pendents, la dreta ens passarà per damunt com si res. I això ens obligarà a trobar punts en comú amb el PSOE, el PNB, la dreta independentista catalana, Ciutadans i algunes de les opcions regionals i/o provincials existents. 

Si analitzem el temps que portem d’Estat d’alarma hi ha algunes raons que ens poden dur a l’optimisme. El més important és que la dura realitat ha qüestionat les bases fins ara inamovibles del model neoliberal. Defensar el model neoliberal nu i cru és més difícil avui que abans. I a pesar que són molts el que creuen que ara fa falta el suport de l’Administració Pública per sortir de l’atzucac però que una vegada passem el més difícil cal tornar al que teníem abans, a les nostres Illes n’hi ha que ho pensen, encara que ara no s’atreveixin a defensar-ho públicament. També és obvi que molts pensem que ja no tot serà igual. Que caldrà introduir canvis substancials al model econòmic si volem fer front amb eficiència a l’emergència econòmica, social i climàtica que vivim i que en absoluta és un problema conjuntural que passarà sol.

També és veritat que les mesures econòmiques i socials abordades fins ara per les distintes Administracions disten molt de les preses a la crisi del 2008. En el cas del Govern de les Illes, el canvi és abismal. De les retallades a tots els Serveis públics i d’unes decisions que deixaven a l’estacada a la majoria de la població. A dedicar mitjans a enfortir els serveis públics, a polítiques laborals i socials per protegir els més dèbils.

Així mateix les polítiques fetes pel Govern de l’Estat, a pesar de les pressions de la dreta i de les grans patronals i de les contradiccions a l'hora de decidir una Renda Vital, no es poden comparar amb absolut amb les del govern de Mariano Rajoy a l’anterior crisi. Fins i tot la Unió Europea, plena de greus contradiccions entre el nord i el sud té receptes diferents de les aplicades abans.

Però també hi ha raons per la desesperança. Quan un dels grans temes que ha ocupat la política espanyola i europea dels darrers temps és la contradicció entre democràcia i autoritarisme a l'hora de mirar cap al futur no és un bon presagi veure un Govern progressista recórrer insistentment a una terminologia bel·licista i a una litúrgia militarista i patriotera. 

Tampoc és molt esperançador constatar, després d’haver viscut els darrers anys la crisi territorial més greu des del franquisme i tenir un Parlament amb un pes decisió de les opcions perifèriques, que el Govern opta des del primer moment per un model de comandament únic, que no unitari, seguint l’exemple de França, en lloc d’optar pel model alemany de coordinació descentralitzada que incorpora als òrgans decisoris als lànders.

En lloc d’aprofitar l’avinentesa per demostrar la seva voluntat d’afrontar el debat territorial amb criteris oberts, torna mostrar una pulsió centralista que fa pudor.

A més aquest govern ens pren per beneits. Creu que utilitzar la paraula coordinació ja ho deixa tot clar. Alguns, per raons d’edat, ja vàrem viure fa més de quaranta anys el debat sobre si les autonomies havien de gaudir de descentralització administrativa o política. Coordinació seria un comandament format pel govern central amb representació de les Comunitats autònomes i els Ajuntaments. Mai un comandament que decideix i unes institucions inferiors que executen.

Si es tingués un mínim de sensibilitat, mai es ferien les rodes de premsa el dissabte i la reunió amb els Presidents Autonòmics els diumenges. L’única diferència d’aquest comandament format per un govern progressista d’un de dretes és que la dreta ni tan sols escoltaria a les Comunitats autònomes ni als Ajuntaments i aquest els escolta però després decideix el que vol. No es podem prendre mesures uniformes quan la realitat del país és molt diversa ni decidir-les des de despatxos allunyats de la ciutadania.

I si parlem de la poca sensibilitat mostrada pel govern respecte a les Illes, els pèls se'm posen de punta.

Després de dos anys d’haver aprovat el REB, se suspenen els pressuposts una vegada més i nosaltres ens quedem un any més sense aquest i tampoc s’avança amb les mesures fiscals del mateix decret del REB. Mentre el Ministre Àbalos anuncia que estudiarà la forma que els alemanys rics, amb segona residència puguin venir a Mallorca i són incapaços de contemplar una sortida de la crisi als ulls dels problemes d’insularitat, quan tothom sap que les illes seran la Comunitat Autònoma que patirà més la crisi com a conseqüència del monocultiu turístic. Tampoc la Ministra Montero es decideix a alliberar els fons dels Ajuntaments que va bloquejar el seu predecessor. 

Quan això acabi des de les Illes haurem d’afrontar polítiques contra l’emergència social i un canvi de model econòmic inajornable i per això necessitarem més capacitat d’autogovern i més finançament. No sembla que això estigui dins el cap de Pedro Sánchez ni tan sols de Pablo Iglesias.

Se’ns girarà molta feina.

comentaris