I després del 10N, què?

I després del 10N, què?
foto: El País
foto: El País

Els resultats de les eleccions del passat diumenge han deixat les coses com estaven en allò que afecta la governabilitat de l'Estat, com preveia quasi tothom excepte el President Pedro Sànchez i els seus assessors.

És veritat que hi ha hagut alguns canvis, quasi tots a pitjor, que cal contemplar. El PSOE surt més debilitat, ha perdut tres diputats i milers de vots. Podemos també perd diputats i votants i Mas País queda també a on estava, Mas Madrid.

Si mirem la dreta, el PP puja però a molta distància dels seus pitjors resultats. Ciudadanos quasi desapareix i VOX entra amb molta força. És a dir un dels canvis després de la repetició de les eleccions és l'enfortiment de la dreta franquista. De totes maneres som dels que no es resisteix a situar al seu just nivell aquest creixement. Si bé és veritat que VOX passa de 24 diputats a 52, no ho és menys que Ciudadanos passa de 57 a 10. És a dir perd 47 diputats i VOX incrementa en 28. SÉ que hi ha persones que situen a Ciudadanos com un partit de centre liberal. Jo sempre l'he situat a l'extrema dreta i he considerat que els seus líders, especialment Albert Ribera són alumnes aplicats de José Antonio Primo de Rivera. Per tant la dreta franquista canvia de cares però no de números.

L'altra modificació és el creixement de les forces nacionalistes de centre, el PNB i Junts per Catalunya i dels sobiranismes d'esquerra, EHBildu, CUP i BNG, mentre Compromís repeteix i ERC perd dos diputats però continua essent la força més votada de Catalunya. Per tant podem concloure que Pedro Sánchez ha fet els ous en terra. 

Suposo que això ha influït per què PSOE i Podemos hagin signat un pre-acord de govern de coalició dos dies després de les eleccions, acceptant Pedro Sánchez totes les condicions que posava Podemos fa tan sols uns mesos.

El sol fet que la gran coalició no hagi quallat per ara i que el PSOE s’hagi atrevit a un pre-acord amb Podemos és una bona notícia en principi. Però em perdonaran si encara no llanç les campanes al vol. Queda molt de camp per córrer abans de veure un govern de coalició, progressista i disposat a abordar els problemes que tenen empantanada la situació política de l’Estat.

En primer lloc necessiten sumar els suports necessaris. PSOE, Podemos i fins i tot Mas País, els Regionalistes de Cantàbria i Teruel existe que si podrien sumar fàcilment, no basten. Sense el suport actiu i/o l'abstenció de PNB i Junts per Cat i els sobiranistes d’EHBildu, ERC i BNG no és possible cap acord estable. 

Però encara és més important constatar que els problemes que té la societat continuen essent els mateixos que tenia el mes d'abril. Unes pensions insuficients, unes condicions laborals inacceptables, una emergència climàtica, un model territorial que fa aigües per tots els costats, un patriarcat desbocat i un progressiu retall de les llibertats. 

Si finalment es constitueix aquest govern progressista, haurà de tenir la voluntat política i la valentia 

per afrontar tots aquests problemes i com a mínim haurà d’apostar per incrementar les pensions, derogar la reforma laboral, afrontar amb radicalitat la transició energètica, canviar el model de finançament autonòmic, derogar la llei Montoro, implementar definitivament el REB per les nostres Illes, obrir el diàleg amb Catalunya, incrementar substancialment les polítiques d'igualtat de gènere, derogar la llei mordassa i alliberar els presos polítics. 

Però si aprofundim una mica més en la situació que pateix des de fa uns anys l'Estat espanyol, podem concloure que el resultat d'aquestes eleccions confirma allò que alguns fa mesos que prediquem. Que el sistema polític espanyol està en crisi profunda, està esgotat. El bipartidisme, encara que alguns somien en ressuscitar-lo, està acabat. La monarquia ja no té el consens necessari per garantir la cohesió social que necessita un règim per mantenir-se sense excessives tensions. El model territorial ha esclatat. Les receptes neoliberals no serveixen ni per frenar el canvi climàtic ni per garantir la més mínima igualtat. I l'increment del racisme, de la ideologia patriarcal i del feixisme ens porten al passat més fosc que hem conegut.

Mentre el PP, la monarquia i els poders fàctics s'entesten a considerar que el règim del 78 gaudeix de bona salut, tancant els ulls a la realitat. El PSOE s’apropa molt a aquestes posicions. Una part gens menyspreable de la dreta, representada per VOX i el que queda de Ciudadanos reconeixem públicament que el seu projecte no té res a veure amb el sistema polític que tenim. Volen suprimir les autonomies, il·legalitzar les forces sobiranistes, per exemple. I una part de l'esquerra estatal i les forces polítiques de la perifèria també pensen que aquest sistema no respon a les necessitats actuals de la ciutadania.

Un sistema polític sense un consens molt majoritari de la seva ciutadania no es pot aguantar molt de temps. Quan un País viu una situació continuada de crisi de règim com el que pateix l'Estat espanyol tan sols té dues sortides, o obri un procés de debat i negociació per introduir les reformes necessàries o es frena aquest procés amb repressió i impulsant una sortida autoritària, com ha fet per exemple Turquia.

A l'Estat espanyol ja hem viscut aquesta situació als anys trenta del segle passat. Quan el règim de la restauració estava absolutament esgotat la monarquia i les classes dominants optaren per la Dictadura de Primo de Rivera. Però haurien de recordar que amb aquesta recepta solament aconseguiren aturar els canvis uns anys. Després vingué el 14 d'abril del 1931.

També estaria bé que aquells que volem canvis en sentit progressista recordem que el 14 d'abril no va venir tot sol sinó que ho feu de la mà del “Pacte de Sant Sebastià”. És a dir un pacte que agrupà a totes les forces republicanes tant de la perifèria com ERC o PNB, de les forces democràtiques moderades i fins i tot de dretes, com Alcalà Zamora i altres i de les esquerres socialistes.

Sóc dels convençuts que els que pensem que no hi ha altra sortida progressista de l'atzucac actual que prendre exemple d'aquest “Pacte de Sant Sebastià” i promoure un bloc de forces republicanes que acceptin la plurinacionalitat de l'Estat que aglutinin les esquerres espanyoles, les forces de centredreta nacionalistes, els sobiranismes, amb el suport dels moviments socials, culturals d'arreu de l'Estat.

I davant aquest bloc, el PSOE i altres forces polítiques i socials haurien de prendre partit definitivament. No oblidem que el PSOE va donar suport a la Dictadura de Primo de Rivera i després va estar al Pacte de Sant Sebastià.

 

comentaris