És absolutament prioritari que el President Sánchez i el Govern de Coalició s’aclareixin d’una vegada i deixin de seguir ballant una espècie de yenka: un pas a la dreta, un pas a l’esquerra. Volen assegurar la legislatura consolidant el bloc que els hi va donar la Presidència, o no? 

Si ho volen, han de pactar els pressuposts amb les forces polítiques que els han assegurat la governabilitat fins ara i deixar-se d’històries, és a dir, de Ciudadanos. Sense garantir el bloc de la investidura la legislatura perilla i perillen els pressuposts i sense aquests, perillen els suports econòmics de la Unió Europea.

Però cal també posar en marxa la mesa de negociació amb Catalunya i assegurar una ràpida sortida dels presos polítics independentistes al carrer. Tot això és necessari per garantir l’estabilitat del govern però també per donar força a una legislatura progressista i de consolidació democràtica que és allò que diu el Govern que vol i que jo, digueu-me ingenu, estic encara convençut que és el que vol, i diria més, necessita per sobreviure Podemos.

Si tot això és així, em costa molt entendre certes actituds del Govern central. Em sembla molt bé que intenti trencar el bloc d’extrema dreta PP-Vox-Ciudadanos però això ha de passar perquè aquest darrer abandoni part dels seus plantejaments neoliberals i espanyolistes a ultrança i sobretot deixi de donar suport a governs amb el PP i Vox com el de Madrid o Andalusia, i no per intentar bescanviar ERC per Ciudadanos.

I allò que ja no puc entendre de cap de les maneres és la desastrosa operació muntada per esquilmar els Ajuntaments que, com tothom menys el govern central, teníem clar que acabaria com ha acabat, amb una derrota estrepitosa del govern al Parlament.

Abandonar la idea d’abolir la llei Montoro i respectar l’autonomia municipal quan tenien majoria suficient al Parlament per fer-ho, ja és inacceptable i vulguin o no els companys del PSOE i de Podemos una taca contra el municipalisme que no es llevaran de sobre tan fàcilment. El municipalisme arreu de l’Estat espanyol està profundament consolidat i defensa amb les ungles la seva autonomia, moltes vegades per sobre els interessos partidistes dels batlles i regidors.

Recordem la polseguera que va aixecar aquell projecte de llei local que va treure al seu dia el govern Rajoy, que pretenia suprimir un munt de municipis, llevar regidors, constrènyer més encara el finançament municipal... Aquell projecte de llei no va arribar mai al Parlament després de passar per sis esborranys per què ho varen impedir els mateixos batlles del PP. 

Com es nota que dins el Consell de Ministres hi deu haver ben pocs que hagin començat la seva carrera política passant pel municipi. Si atemptar contra la sobirania de determinats territoris nacionals o determinades Comunitats Autònomes és una barbaritat, agredir el municipalisme en el seu conjunt és un suïcidi. 

Doncs el Govern, no tan sols abandona la idea d’abolir la llei Montoro sinó que s’atreveix a dividir a la FEMP,Federació espanyola de municipis i províncies, per proposar una mesura que accepten ben pocs, inclosos molts de socialistes i treuen aquesta mesura amb el vot de qualitat del President, que ja està tardant molt a dimitir i a pesar de tot, com un bou amb cucales, envesteix i ho porta al Parlament, amb una ministra Montero que no és precisament experta en diplomàcia i mà esquerra.

El resultat està servit. L’oposició de dretes, que precisament no es destaca pel seu municipalisme, eufòrica i l’anomenat primer govern de coalició progressista patint una rebolcada parlamentària per atacar el municipalisme. Vergonya cavallers, vergonya!

I una altra escena que m’ha colpit profundament en els darrers dies ha estat la confrontació del President Sánchez amb el nostre senador, Vicenç Vidal.

El senador aprofita la compareixença del President, quan s’està en període de negociació dels propers pressuposts estatals, per recordar-li les reivindicacions històriques en matèria de finançament autonòmic que tenen les nostres illes, que pateixen i patiran greument les conseqüències de la crisi econòmica i social provocada per la COVID19 i que ara les necessita més que mai.

Li recorda que som la segona Comunitat Autònoma en aportar al sistema i la novena a l’hora de rebre, que el model de finançament està pendent de modificar des del 2014, que els darrers deu pressuposts estatals la nostra comunitat ha estat la darrera en el capítol d’inversions i que el REB, ni tan sols la part ja aprovada, continua sense posar-se en marxa. A més de tornar-li a demanar l’abolició de la llei Montoro.

Davant aquesta raonable i en temps adequat petició, el President li recrimina que no sigui capaç de valorar les aportacions de l’Estat als ERTOS que per cert ha rebut per igual tot l’Estat. L’escena per mi fou insultant, no sé si tan sols el President se n’adona.

Semblava un pare que està discutint amb el seu soci temes econòmics importants i el seu fill se li acosta i li demana la seva paga setmanal. La impertinència, el menyspreu i la superioritat del President fou apoteòsica. Per descomptat després de renyar a Vicenç no li va contestar cap de les preguntes que li va fer. Així és com reacciona el “President progressista” a unes justes peticions d’un senador que es preocupa exemplarment dels problemes de la seva ciutadania.

Sr. Pedro Sánchez, li demanaria que contesti amb la mà al cor. Li hauria contestat amb el mateix menyspreu a un senador del qual depengués el seu vot per l’aprovació d’una de les seves polítiques? Sr. President fins quan creu que pot seguir tractant d’aquesta manera les nostres Illes?