La Unió Europea, de mal en pitjor

La Unió Europea, de mal en pitjor
imatge: ElPaís
imatge: ElPaís

Des del 1974, quan el PCE va decidir donar suport polític al Mercat Comú Europeu, en plena dictadura i de política de blocs, com a bon militant em vaig convertir en europeïsta i des d’aleshores ho he continuat essent, encara que he de reconèixer que cada cop m’ho posen més difícil.

L’entrada de l’Estat Espanyol a la UE significà una poalada de milions que queien com el “manà” a un País que necessitava tot per modernitzar-se. Però a canvi de sacrificar la seva indústria i ramaderia i convertir-se amb un territori receptor de turistes amb una economia centrada majoritàriament amb el sector serveis i amb un cost immens de destrucció de la seva natura i molt especialment les seves costes. I amb una altra condició, que el PSOE li va servir en safata, la posterior incorporació a l’OTAN.

Mentre les doctrines neoliberals de Thatcher i Reagan s’anaven imposant arreu i la socialdemocràcia internacional combregava majoritàriament amb allò que es va anomenar “tercera via” la Unió Europea va començar a posar en primer pla la defensa de la unitat econòmica baix les doctrines neoliberals a la construcció d’un projecte polític comú i a la defensa de l’estat del benestar, que eren els seus objectius fundacionals.

Després vingué Maastricht, l’euro, Schengen i tot un seguit de tractats, tots ells en la mateixa direcció. Més economia, neoliberal per descomptat, i menys política i així es va configurant un projecte polític on les institucions conformades pels estats membres tenen més poder que el Parlament, elegit per la ciutadania. Que els Països rics del nord imposen les seves polítiques als més pobres del sud. Que els estats anul·len a les regions, fins que l’esperançador Comitè de les Regions queda com un òrgan consultiu per no dir decoratiu. Per tant un altre dels grans principis fundacionals que era el principi de subsidiarietat queda en paper banyat. A la Unió europea no es mou res si no ho decideixen els estats, ni les regions, ni les províncies ni els municipis pinten res. 

En definitiva s’incrementa el pes de les institucions no-elegides conformat pels estats i que dóna peu a una alta burocràcia que constitueix una vertadera casta dominant. I tot això en detriment de la ciutadania. La qual cosa té una conseqüència immediata, s’aïllen les institucions de la ciutadania, es debilita la democràcia i tot en detriment del mateix europeisme. I llavors ens lamentem del creixement de les opcions d’extrema dreta.

Si em permeteu una breu aportació d’una experiència personal. Quan vaig ser Conseller de Cooperació Local del Consell de Mallorca vaig tenir l’oportunitat de representar a la Presidenta, Francina Armengol, a l’Associació europea «Arc Llatí», formada per institucions de segon nivell d'Itàlia, França i l’Estat Espanyol, és a dir Consells, Diputacions, Províncies i Departaments. 

A les moltes reunions que vaig tenir ocasió d’assistir i algunes que també vàrem organitzar a Mallorca, es respirava una profunda crítica cap a les polítiques de l’UE que afavorien majoritàriament al nord front al sud. Al profund abandó que tenia la Mediterrània enfront del Bàltic. I sobretot la manca de reconeixement seriós del fet de la insularitat. I a pesar que la majoria de representants polítics en aquells moments que parlo eren d’esquerres, també hi havia el mateix sentiment de rebuig entre representants de dretes.

També cal tenir present que a mesura que van passant els anys el mapa polític del Parlament europeu es decanta cada cop més a la dreta. La socialdemocràcia paga molt cara la seva aposta per la tercera via o per governs de gran coalició i cada cop té una força més minsa, que per cert a l’hora de la veritat per afrontar les polítiques de migracions de la crisi, tampoc no s’ha notat una veu diferenciada. El creixement de l’extrema dreta és espectacular, convertida amb una vertadera quarta columna dins la Unió per destruir-la des de dins. Per sort els Verds creixen i la veu de l’esquerra i dels portaveus dels territoris dins el grup ALE, existeixen i es fan sentir.

Després va venir la reacció enfront del fenomen de la immigració. I el primer que cal destacar és que com cada cop que hi ha un problema greu a resoldre, l’actitud de la UE és la paralització i la ineficàcia. No hi ha forma que es posin d’acord quasi mai com a conseqüència d’un model de funcionament a on comanden els estats i no el Parlament.

Però el més greu és que la política feta respecte a la immigració és senzillament repugnant. Quant de morts més calen per definir el que està passant a la Mediterrània de genocidi?.

I com es pot qualificar les polítiques d’austeritat aplicades amb mà de ferro davant la crisi econòmica que es provocà a partir del 2008. Unes polítiques imposades un altre cop per Alemanya i els països del nord que quallaren les economies de França, Portugal, Espanya i especialment Grècia. Que destruïren quantitat de llocs de feina, que debilitaren fins a situacions impensables l’estat del benestar. En definitiva que sacrificaren als ciutadans enfront dels bancs i les grans fortunes. Una aposta vergonyosa i indignant contra la majoria de la ciutadania europea i que, entre altres moltes conseqüències que patiren els treballadors i petits i mitjans empresaris, són la causa del debilitament de l’estat i els seus serveis públics, entre ells la sanitat, que ara podrien estar evitant moltes morts i molt de patiment.

Però “el colmo” d’aquestes polítiques neoliberals és el comportament que tingué la UE enfront de Grècia. Com tots sabem aquella actitud no va respondre a un problema econòmic. Per la Unió Europea el rescat de Grècia era pecata minuta. Es tractava de senyalar un precedent, de deixar clar qui comanda a la UE. No se podia permetre mai que un programa econòmic progressista com el de Syriza, encara que hagués estat sostingut per un referèndum ciutadà, es dugués a terme. Calia fer-los agenollar: No es podia permetre que un programa d’esquerres tenia millors solucions que el catecisme neoliberal. Es va tractar d’un salvatge escarment a costa de la misèria de milers de grecs i gregues. 

I ara ve el coronavirus i l’anunci d’una nova crisi econòmica probablement sense precedents. I que ha fet la UE?. Primer passar-se quinze dies sense fer res. Passant per la vergonya de veure com arribaven a Itàlia avions carregats de material mèdic i de professionals sanitaris de Xina, Cuba i Rússia, sense que ells facin ni menció d’ajudar. I l’actitud insolidària de França i Alemanya de tancar les seves fronteres amb Itàlia per impedir el trasllat de material mèdic i altres tipus d’ajut. 

Segon, convocar una reunió de màxims representants dels Estats per prendre mesures, un mes després de l’inici de la pandèmia, i després d’un dia sencer de reunió no arribar a un acord i demanar als ministres d’economia que presentin una proposta amb un termini de dues setmanes. 

I sabeu el que estan discutint?. Doncs que Alemanya i els països rics, especialment Holanda no volen ni sentir a parlar d'implementar ajuts europeus per combatre la crisi. Que cada país se les arregli com pugui. O dit d’una altra manera que Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya i França se les arreglin com puguin.

I a pesar de tot això i quaranta anys després, jo encara crec amb la Unió Europea. No amb aquesta, és clar, però sí amb la seva idea fundacional. Una Unió Europea que defensi la pau, l’estat del benestar, el principi de subsidiarietat, en definitiva la democràcia plena.

I per això estic convençut que o acabem amb aquesta Europa dels rics o aquests acaben amb la Unió Europea.

comentaris