Histèrica. Exagerada. Radical. Oportunista. Malfollada. Feminazi. Podria seguir enumerant els insults que rebem cada dia les feministes fins arribar a 1000, els mateixos motius que tenim per anar a la vaga. Fa unes setmanes, el moviment feminista estatal va llençar una acció coordinada, #1000motivos, per explicar per què havíem d’anar a la vaga. La veritat, de motius ens en sobren. 

L’ombra de l’extrema dreta ja no és ombra, sinó monstre. A qui ataca primer, ja ho sabem. I per fer-li front només ens queda la lluita i l’esperança que ens aporten moviments com el feminista o l’antirracista. Els discursos i polítiques excloents, fets des de despatxos i faristols es combaten des dels carrers, amb molts de crits que al final només són un. Davant el seu ‘nosaltres primer’, la resposta és ‘totes juntes’.

El 8 de març passat, les dones de l’estat espanyol vam demostrar que sense nosaltres, s’atura el món. Que la revolució du nom de dona, de lesbiana, de trans. I que els carrers comencen a ser nostres. Encara tenim por, però. Encara hem de lluitar contra una justícia racista i patriarcal, contra uns sous més baixos, contra la infantilització infinita, contra l’amor romàntic i contra estereotips irreals.

I des dels feminismes encara ens queda molta feina per fer. L’any passat, les companyes migrades i racialitzades ens van fer veure que la vaga i les manifestacions que havíem convocat eren per dones blanques i de classe mitjana. Quan els privilegis són nostres, són més difícils de veure. La nostra tasca està en avançar, escoltar i aplicar les crítiques.

Aquest 8 de març hem de tornar a omplir els carrers i deixar les nostres cases, les nostres feines buides. El feminisme no es construeix amb fronteres, es construeix amb les companyes de ‘Ni una menos’, amb les del #Metoo, amb les de l’EleNão, amb les del #WomenWall.

Volem l’espai públic, tenir decisió sobre els nostres cossos i les nostres sexualitats. Volem que les terres deixin de ser objecte de canvi, d’especulació. Tornar a posar en valor els sabers que el patriarcat i el colonialisme van invisibilitzar. Hem començat un procés de transformació social, des de les arrels, per posar cap per avall el món en què vivim. I ho hem fet des de la ràbia, l’alegria i el dolor. Com cantava la rapera Sara Hebe, de tan histéricas, históricas. Seguim.