Will Britannia rule the waves? A propòsit de les eleccions britàniques.

Will Britannia rule the waves? A propòsit de les eleccions britàniques.
mapa electoral UK
mapa electoral UK

Pau Obrador.

El meu entorn universitari, urbà i liberal es mostrava tan entusiàstic com sempre amb Jeremy Corbyn (amb el “But” del brèxit, és clar). Els darrers dies la invasió de missatges corbynistes a les xarxes socials ha estat considerable. Amics i coneguts penjaven mapes diversos que relacionaven el govern Tori amb l’augment de la pobresa, mapes que, és clar només veien els que ja havíem decidit votar laborista. Cap comentari, però, sobre el Brèxit que era la gran pregunta d’aquestes eleccions. Tanmateix, feia dies que s’ensumava una derrota. Dijous un estudiant d’una circumscrició electoral propera on han guanyat els Tories després de 60 anys de laborisme feia un comentari a classe en que donava entendre que votaria als Tories. “We need to get Brexit out of the way”, em deia. Més rellevant encara, la setmana passada un amic  que treballa al partit laborista es mostrava molt pessimista, molt més que el meu entorn. I donava entendre que no hi havia res a fer. “Quan parlam amb els electors” tots ens diuen el mateix. Jeremy Corbyn no agrada. Però, és clar, el club de fans de Corbyn no ho veia igual.  Per ells, Corbyn es Déu, Heroi i salvador. I la socialdemocràcia, el diable i Brèxit una distracció. Ells no anaven a convèncer, treballaven pels ja convençuts. La remor de la derrota es cuinava de feia temps. Hi havia, sobretot, una insatisfacció latent sobretot que com s’ha gestionat el brèxit, tant entre els que van votar Remain que veien Corbyn com a feble; Com entre els que van votar Brèxit, que s’ensumaven que votar Laborista era votar Remain per la porta de darrera. Però també hi havia insatisfacció latent contra el el personatge, els seus seguidors i sobretot el seu missatge radical, més propi dels anys 70 que del segle vint-i-ú. Per a Jeremy Corbyn només hi havia un problema, l’austeritat i la privatització de serveis públics. Tota la resta eren “superestructures supèrflues”.

El que ha passat en aquestes eleccions és, des d’un punt de vista electoral, molt senzill d’explicar. Els tories han redefenit el mapa electoral tot absorbint tot el vot Brèxit. El vot remain, mentrestant, s’ha trossejat. És una operació molt similar al que va impulsar Trump a America. Els Tories han sumat els conservadors de tota la vida i la White working class, culturalment sovint conservadora, tot deixant de banda les zones més urbanes i liberals. Per a guanyar, els tories necessitaven dues coses, aguantar la pressió pro-remain als feus dels sud i penetrar a les zones industrials del nord pro-brèxit. Zones totes elles suburbials, 100% blanques i de cultura obrera. La batalla s’ha decidit en 50 circumscripcions electorals del nord, zones com Blyth a prop de Newcastle, antigua zona minera, culturalment molt allunyada del cosmopolitisme urbà de newcastle i no diguem ja Londres.

L’operació ha estat d’una senzillesa insultant: primer, a cada frase han afeguit la frase “Get Brexit done”, és a dir el perquè del vot; segon, han evitat qualsevol proposta (i qualsevol cara) que pugués intimidar als seus potencials votants, com per exemple retallades en sanitat; I finalment han airejat els temes més controvertits del  laborisme- molt especialment l’antisemitisme latent de Momentum, el grup més proper a Corbyn. Aquesta estratègia a mi, és clar, no em deia res. Però no era a mi amb qui parlaven. La seva estratègia anava dirigida al milió i escaig de persones que podien decantar la balança. The White working class.  I és clar la deriva laborista no ha fet més que retroalimentar la victòria Tory. Per mi la sorpresa de la jornada és el pèssim resultat dels liberals demòcrates que tot i la senzillesa del seu missatge pro-europeu han fracassat en el seu intent i fins i tot han perdut diputats.

Tanmateix, la victòria dels Tories té un preu (molt alt): Irlanda i Escòcia. Celtes contra anglosaxons. A Irlanda del Nord per primera vegada hi ha més diputats catòlics que protestants! I a Escòcia l’SNP ha escombrat les altres formacions tot sumant 49 de 59 diputats. D’una manera o altra l’Ulster s’entregarà a Irlanda com a moneda de canvi (per etapes possiblement). El tema escocès és més interessant. L’SNP ha guanyat amb la promesa d’una referèndum d’autodeterminació. Tothom que els ha votat n’era plenament conscient. Els Tories – que a Escòcia es diuen partit conservador i unionista – ja han dit que no autoritzaran la convocatòria d’un nou referèndum. Esteim, per tant, davant una situació molt similar al de la Catalunya del 2017 – sense Guàrdia civil, ni CDRs ni la sang calenta tan Mediterrània. Que farà l’SNP davant aquesta situació? Té dues opcions. Pot seguir una via més Puigdemontista, i tirar pel dret, tensar la curta i convocar un referèndum. El problema és que perdria automàticament l’argument democràtic. O, per contra, pot triar una via més junquerista. Esgotar totes les vies legals i polítiques per forçar un referèndum pactat. Aquesta segona opció situaria l’SNP del costat de la democràcia. No tenc cap dubte que, més enllà de la gesticulació política habitual, l’SNP triarà la via junquerista. Es passarà els propers anys acumulant forces, arguments i centralitats per fer el referèndum inevitable i guanyar-lo. Els britànics són molt més fins que els espanyols però són capaços de molt més que els espanyols alhora de reprimir. EL 155 l’han aplicat moltes vegades, i a Irlanda del Nord van enviar l’exèrcit i no la Guàrdia civil amb un cost humà que es compta en milers. La lectura que fa l’SNP de la situació és molt similar a la que fa Esquerra. I sí, Catalunya és un exemple a no seguir.

I ara què?  Primer, a finals de gener el Regne Unit deixarà de formar part de la Unió Europea. Tema tancat. Comença una nova etapa, la més difícil, renegociar els acords comercials amb la resta del món. Ara sí que Boris no podrà culpar a ningú dins i fora del país dels seus fracassos. Perquè, de Brèxit n’hi ha per anys. Paradoxalment la seva victòria aplastant li dóna marge de maniobra per flexibilitzar el període de transició i contentar el món econòmic. Segon, s'obre una dura batalla pel futur de l’esquerra- que ha quedat molt malmesa. L’experiment corbynista ha fracassat però els seus seguidors s’han apoderat del partit i no l’amollaran fàcilment. Perquè ens entenguem l’experiment corbynista és com si la vella guàrdia comunista del PCE i CCOO es fes amb el control total del PSOE. Que pot sortir malament? Moltes de les seves polítiques són interessants, però la visió política és molt qüestionable, planteja un retorn a l’esquerra tronada dels anys 70. No tot es pot resumir a una qüestió d’austeritat i privatització. Amb el fracàs liberal i laborista ha arribat l’hora dels verds – que ja han tingut èxits notables a nivell municipal. Last but not least, es conclou una crisi però en comencen tres de noves que tenen a veure amb la relació del Regne Unit amb les nacions que la componen i la resta del món. Veurem si la fortalesa britànica és tan gran com es creuen i el país pot navegar en condicions, tot sol dins les turbulentes aigües del segle vint-i-ú com si l’imperi encara fos aquí.  Will Britannia rule the waves?

comentaris