Ara, baixar la corba de l'empobriment

Ara, baixar la corba de l'empobriment
imatge: AraBalears
imatge: AraBalears

Una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y  miseria”

-Paul Theroux a “El último tren a la zona verde”- 

 

Ahir, 21 de juliol, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) publicà els resultats definitius de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'any 2019. Les dades més rellevants de Balears que ens proporciona aquesta enquesta són les següents:

1. L'ingrés mitjà anual per persona va ser de 12.410€ (com sempre, aquesta dada es correspon a l'any anterior al de l'enquesta). 2. La taxa AROPE (per les seves sigles en anglès de At Risk Of Poverty or Social Exclusion) és l'indicador de referència de la UE que mesura la pobresa relativa. Ho fa sintetitzant tres subindicadors: Risc de pobresa, baixa intensitat en l'ocupació (precarietat, poques hores de treball, salaris de pobresa…), i carència material severa. Per a l'any 2019, la taxa AROPE a Balears és d'un 15,1%. 3. La taxa de risc de pobresa es va situar en un 12%. Aquest és el percentatge de població amb ingressos inferiors a l'anomenat “llindar de risc de pobresa”.

Val a dir que, seguint els criteris d'Eurostat, el llindar de risc de pobresa es fixa en el 60% dels ingressos situats en el mig del “rànquing” d'aquests ingressos (no és, per tant, la mitjana d'ingressos). Aquest llindar, que per a l’ECV de 2019 es fixa en 9.009 €/any per a llars unipersonals i en 18.919 €/any per a llars a partir de dos adults i dos menors, és el mateix en tot el Regne d'Espanya, la qual cosa provoca una severa distorsió ja que no s'ajusta a les “cistelles bàsiques per a viure” de cadascuna de les comunitats autònomes. El cas de les Illes Balears és, si tenim en compte que “paguem preus de turisme de luxe” per a béns tan bàsics com, per exemple, el lloguer o el transport aeri, paradigmàtic d'aquest desajustament estadístic. Amb aquest “llindar de pobresa” hi ha a casa nostra més gent i llars empobrides, i/o els que oficialment ho són pateixen un empobriment més sever que la mitjana espanyola. I el mateix es pot dir dels indicadors de desigualtat.

Això últim és molt important perquè cal tenir en compte que, per a una persona pobre o marginada, més important que la desigualtat en si mateixa, que és un terme relatiu en comparació amb altres persones, ho és la seva vivència de patiment de carències materials importants. En aquest sentit, cal posar en relleu que, en 2019, el 25,3% de les persones d'aquest ressort vacacional anomenat Comunitat Autònoma de les Illes Balears no van poder permetre's anar de vacances ni tan sols una setmana a l'any; que en un “bon any turístic” i amb “bones dades quantitatives d'ocupació” gairebé el 20% de les persones van tenir dificultats i moltes dificultats per arribar a fi de mes; o que el 28,7% no va tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes.

El panorama de, diguem-ho així, descohesió social previ a la crisi social provocada per la crisi sanitària conseqüència de la covid-19 era aquest. I, a partir d'aquí, no es pot negligir que la pandèmia d'aquest maleït coronavirus ha afectat especialment les societats en les què les elits durant anys i panys han jugat a la ruleta russa de turistitzar-ho gairebé tot. Per això, són del tot versemblants advertiments com les que fa OXFAM-Intermón en un recent informe en el qual afirma que “en termes d'increment de la pobresa relativa, l'augment més important es produiria a Balears, amb un increment superior a l'11% del percentatge de persones per sota de la línia de pobresa”.

La conclusió és bastant clara: Si no volem anar a mal borràs en matèria de cohesió social i igualtat, cal aprofitar aquesta coronacrisi per iniciar, si o si, una transició cap a un model de creixement amb menys turisme i més indústria (mai va ser cert allò que “la millor política industrial és la que no existeix”!). La reconstrucció econòmica i laboral post covid-19 serà, digui's sense embuts, a base d'indústria del segle XXI -i de d'acord amb la situació d'emergència climàtica- o no serà.

A més, si volem que el nostrat sud –en els termes que Boaventura de Sousa Santos defineix “el sud”, és a dir, no com un espai geogràfic “sino un espacio-tiempo político, social y cultural […] una metáfora del sufrimiento humano injusto causado por la explotación capitalista, la discriminación racial y la discriminación sexual”- es faci més gran i més poblat, urgeixen dues accions polítiques:

1.- Convertir el dret a un habitatge digne en un dret incondicional i subjectiu. Regular el preu del lloguer ha de ser un primer pas per a aixecar de debò el dret a l'habitatge com a part del “Estat del Benestar” i que deixi de ser un bé per a l'especulació.

2.- Posar en marxa la Renda Bàsica (incondicional, universal, suficient, individual), complementària a la resta de prestacions monetàries, en espècies, o de serveis de l’ “Estat del Benestar”. Ras i curt: L'Ingrés Mínim Vital (IMV) és una prestació tan justa i necessària com insuficient. És molt significatiu que, a les poques setmanes que s'aprovés l’IMV, el ministre José Luis Escrivá digués que allò normal és que el 50% de les persones sol·licitants no compleixin els requisits per a tenir dret a aquesta nova prestació estatal. Un bon exemple que una cosa és ser “oficialment pobre”, i una altra molt diferent acumular carències  materials. L’lMV és tan insuficient i restrictiu-condicionat que, a principis d'aquest mes de juliol, solament l'havien cobrat unes 74.000 famílies d’arreu del Regne d'Espanya, és a dir, un 8,7% de les previstes!

Per baixar la corba de l’empobriment faran falta noves polítiques predistributives i molta fiscalitat justa, ambiental i solidària. Al cap i a la fi, com és sabut, la pobresa és una decisió política.

comentaris