Sens dubte, les urgències associades a la fallida del Tour Operador Thomas Cook són les d'evitar que aquesta crisi empresarial esdevingui en crisi social. Dit sigui de pas, i com a hipòtesi absolutament indesitjable, si no es garanteix aquest objectiu: "Que cremi Troia!”.

Però, una vegada encarrilat aquest paquet de mesures socials, caldrà abordar dos assumptes, un en el curt, i un altre en el mitjà termini. El primer té a veure amb el, diguem-ho així, "bon govern de les grans corporacions". Ara mateix és difícil de saber del cert tots els ets i uts que han fet que Thomas Cook se n'anés en orris. Però sí que es pot intuir que el model empresarial de capitalisme opac de la financiarització, gestionat per unes persones indecentment retribuïdes, té molt a veure amb aquesta fallida. Per tant, hauria de ser un esperó per a abordar d'una vegada el futur immediat del model de gran empresa. Transparència i participació real de gent treballadora i d'accionistes, limitació de l'endeutament-dopatge, i renda màxima per a directius (recordin el titular de La Vanguardia de 25/09/2019: "Els CEO [els Chief Executive Officer] de Thomas Cook van rebre prop de 40 milions d'euros en 12 anys, malgrat els problemes financers") és un mix necessari, encara que no suficient, per al seu debat, i posterior implementació, sense massa dilacions.

El segon assumpte té a veure amb el que, en l'última dècada del segle passat i la primera d'aquest XXI, alguns anomenarem "model d'inserció balear a la globalització neoliberal", és a dir, té a veure amb el model de creixement de tot turisme i construcció, sustentat en unes relacions laborals i socials amb altes dosis de precarietat. La fallida de Thomas Cook és un fet que constata que aquesta aposta està esgotada. Hauria, idò, de ser un símbol totèmic de l'inici d'una altra via d'estar en la globalització. Al meu entendre, es tracta d'atendre el que el Banc Mundial -sí, el BM i no alguna subversiva internacional roja-verda!- estableix com els grans reptes actuals: canvi climàtic, revolució digital, i repte migratori.

Tret que l'establishment polític econòmic illenc s'entossudeixi a ignorar Einstein, en el sentit que és una bogeria fer el mateix una vegada i una altra, i esperar resultats diferents, el terratrèmol que ha causat la fallida de Thomas Cook hauria de ser suficient per a posar fil a l'agulla en l'atenció de l'emergència climàtica que, en el cas de les Illes Balears i Pitiüses, com ens indica la comunitat científica (entre d’altres, el Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears, LINCC-UIB), passa inexorablement pel decreixement turístic. Val a dir que el decrement desitjat és el planificat, amb justícia social i amb una gestió racionalment justa de la immigració, no el disruptiu decreixement dickensià, propi de pràctiques neocolonials i/o extractivistes, com seria el cas del gran TTOO fallit, i dels fons d'inversions internacionals que, talment voltors carronyers, ja ronden sobre les "ruïnes" de Thomas Cook.

Diuen que qui no és consola és perquè no vol, però en aquest cas la dita popular s'equivoca: la població empobrida no es consola perquè no pot. Però el cas és que el daltabaix del gran Tour Operador hauria de ser un revulsiu per fer balanç de quin és el grau de revolució digital operant en el turisme d'aquestes illes. D'entrada, hom diria que és al·lucinant que encara ara es comercialitzin tantes estades turístiques per l'antiquíssim sistema de la tour operació. Certament, a la revolució digital cal associar-li altres assumptes de força transcendència, com ara la necessitat de reducció de la jornada laboral, de la Renda Bàsica Incondicional, la posició social del factor treball, etc. En qualsevol cas, això són figues d'un altre paner. Sí que és cosa del paner de la fallida de Thomas Cook interrogar-nos sobre si la modernització turística ha estat sobretot créixer en nombre d'unitats d'allotjament i de turistització del territori, i, per contra, molt poc en digitalització de vendes. D'aquí plora, en bona part, la criatura!