El mite del dèficit

“El que dóna problemes no és el que sabem, sinó el que creiem saber amb certesa i no és veritat”. Amb aquesta cita de Mark Twain comença El mite del dèficit, el darrer llibre de Stephanie Kelton, catedràtica d’Economia, assessora de Bernie Sanders i experta en Teoria Monetària Moderna (TMM).

S’ha de deixar clar que, un govern no “aplica” o “canvia a” o “introdueix” la TMM de sobte, sinó que més aviat és com una lent que ens explica el veritable funcionament d’un sistema monetari modern de moneda fiduciària, que ens allibera dels falsos mites econòmics existents i d’aquesta manera pot optar per millors polítiques econòmiques per a la majoria de la població.

El primer mite que desmunta el llibre és que, com deia Margaret Thatcher, l’Estat no disposa d’una altra font de finançament que el doblers dels ciutadans, que els extreu via impostos o demanant-los en préstec dels seus estalvis. Els doblers, d’aquesta manera, “apareixerien” per facilitar les transaccions comercials entre els agents econòmics privats, i l’Estat se’n quedaria una part cobrant impostos.

Però, realment, d’on surten els doblers? Podem crear nosaltres els euros? Els podem guanyar, és cert, però les empreses, les famílies i les corporacions locals són usuàries de la moneda, no les emissores, i per poder gastar primer han d’ingressar o demanar en préstec. En canvi, un Estat amb sobirania monetària elegeix quina és la unitat de compte, per exemple el dòlar, és l’emissor en monopoli de la moneda i la crea mitjançant el seu banc central. La banca privada també crea doblers sota la supervisió i suport de l’Estat, i té la mateixa acceptació que els doblers estatals.

La composició actual dels doblers existents és d’un 10% de creació estatal (doblers oficials), dels quals un 3% és en bitllets i monedes i el 90% restant és doblers bancari (doblers extraoficial). Les entitats financeres creen doblers quan concedeixen préstecs, i no necessiten que anteriorment cap client hagi dipositat doblers per poder prestar, sinó cauríem en una regressió infinita de com s’introdueixen els doblers en l’economia. Avui en dia el 97% dels doblers són dígits en una pantalla, i es creen mitjançant un teclat informàtic.

Per tant, l’Estat primer ha de gastar, creant així els doblers, per  després poder recaptar. Una anècdota que conta l’economista Warren Mosler és molt clarificadora. Estava de visita a Pompeia, i quan el guia turístic mostrava unes monedes va explicar que l’Imperi havia de recaptar aquelles monedes per construir aqüeductes, formar un exèrcit, etc. Llavors l’economista va demanar, d’on sortien aquelles monedes. El guia li va respondre que les fabricava l’Imperi romà. L’economista li va replicar que si l’Imperi les creava, per què havia dit que per dur a terme polítiques de despesa pública havia de recaptar-les dels ciutadans. En tot cas, primer havia de crear-les, després les havia de posar a disposició dels ciutadans, per exemple pagant sous de soldats, constructors, etc. i finalment recaptar-les mitjançant un impost. El guia turístic va quedar pensatiu, i al final va respondre que seguien amb la visita. 

Si l’Estat és el creador i l’emissor de la moneda,  per què ens cobra impostos? Els impostos no tenen com a funció finançar l’Estat, sinó fer que la gent treballi i produeixi coses per l’Estat sense utilitzar la força explícita. Coses com un exèrcit, hospitals, escoles, infraestructures...L’Estat vol les nostres habilitats, els productes que fabriquem, en definitiva, la nostra feina, no els nostres doblers. Evidentment, en el cas de les corporacions locals, els impostos sí que serveixen per finançar-se, ja que són usuàries de la moneda, no emissores. Paral·lelament, aquests doblers elegits per l’Estat i que ens sobren del pagament d’impostos, passarien a servir per comprar tot el que necessitem per viure, i es crea així el mercat.

Els impostos generen una demanda de la moneda de l’Estat, i per tant els ciutadans necessiten la moneda per poder pagar els impostos. Si no hi hagués impostos en euros, no seria segur que la gent utilitzés euros i estigués disposada a treballar a canvi d’euros, o fins i tot que la moneda tingués algun valor, ja que una altra funció dels impostos és la de controlar la inflació. Altres funcions són la redistribució de la riquesa, la dissuasió de comportaments nocius com la contaminació, el consum de segons quins productes, etc.

En resum, la TMM és una teoria sobre la necessitat de reemplaçar una restricció artificial (els ingressos públics) per les restriccions de recursos reals (la inflació).

L’autora explica que els dèficits públics són iguals, cèntim per cèntim, al superàvit del sector privat (famílies i empreses). No és una teoria, no es una opinió, és la realitat pura i dura de la comptabilitat d’estocs i fluxos estudiada per W. Godley. Sempre que un Govern ha aconseguit un superàvit fiscal, immediatament després ha donat lloc a una crisi econòmica.

Fixar-se en una xifra de dèficit públic sense mirar el context econòmic, provoca la realització de polítiques econòmiques errònies, que provoquen molt de sofriment a la població. Si hi ha més de 4 milions de persones aturades i l’Estat no fa res, perquè se superaria una determinada xifra arbitrària de dèficit, aquest fet és un disbarat amb costos socials i fins i tot democràtics enormes, com els que van esdevenir als anys trenta del segle passat. 

La política fiscal no serveix per intentar que el dèficit públic sigui inferior al 3%, xifra inventada per un funcionari francès, Guy Abeille, l’any 1981, en menys d’una hora i sense cap fonament econòmic. Seguint les directrius de les finances funcionals d’Abba Lerner, la política fiscal ha de servir per aconseguir la plena ocupació i l’estabilitat de preus. Una volta s’ha aconseguit aquest objectiu, és igual si el dèficit és d’un 3%, d’un 10% o estem en superàvit.

Com que el sector privat no ha aconseguit mai la plena ocupació sostenible en el temps, la vessant prescriptiva de la TMM és la posada en marxa d’un pla de treball garantit voluntari, que actuaria com un potent estabilitzador econòmic automàtic, evitaria que milions de persones estiguessin a l’atur i, de retruc, ajudaria a combatre el canvi climàtic, la millora d’infraestructures, la dependència, etc. 

La pregunta de com ho financem és més una excusa que altra cosa, ja que realment la pregunta que ens hem de fer és si tenim els recursos reals i l’espai fiscal necessari per dur-ho a terme.

Considero molt recomanable la lectura del llibre per entendre conceptes com el dèficit, el deute públic, els impostos i el comerç exterior des d’un punt de vista més objectiu, per saber en què consisteix la sobirania monetària i les greus repercussions que impliquen per un país com el nostre el fet de no disposar d’aquesta sobirania.