El valor d'una llengua

El valor d'una llengua
Diada per la Llengua
Diada per la Llengua

El valor d'una llengua no es mesura pel nombre de parlants que té. El valor d'una llengua no es mesura per la seva internacionalitat, pel seu prestigi mundial; o pels seus requisits en l'àmbit laboral. Totes i cada una de les llengües, des de la més parlada en el món a la més desconeguda i minoritària, tenen exactament la mateixa vàlua. Des del mandarí, l'espanyol i l'anglès, al Chemehuevi (Arizona), l'Euchee (Oklahoma) o el Hupa (Califòrnia).

I és que, totes i cada una de les més de 7 mil llengües que hi ha el món tenen les mateixes funcions. Comunicatives, però també són un símbol de cohesió. Són Història. Són orígens. Són cultura i són arrels. Són allò que agrupen i enforteixen una comunitat. Un país. Independentment del seu tamany o nombre d'habitants. Des de la llengua de la tribu més amagada i salvatge, a la de tota una nació civilitzada i àmpliament estesa.

Però tot i el fet que totes tenen el mateix mèrit i, consecutivament, mereixen el mateix reconeixement; encara n'hi ha que s'obstinen a fer de menys a unes i acabar amb elles. Sí, estic parlant de la nostra. Del català. Un idioma que té gairebé 11 milions de parlants a Europa i, segons la Plataforma per la Llengua, és el 27è del món en pes econòmic. Un idioma que és mare, territorial; amb segles i segles d'Història als Països Catalans.

Un idioma que té estatus oficial (juntament amb el castellà) a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears i a Andorra. En aquests territoris, però, són massa els que la menyspreen. Els que la volen fer desaparèixer. I el problema no només ens ve de fora. Tant de mal fa a la seva supervivència els externs que s'han instal·lat que no la volen aprendre, com l'autoodi generalitzat entre els natius catalans; com les inapropiades polítiques d'Estat.

I és que, fa unes setmanes va sortir una notícia més de tantes que portava a la reflexió sobre la situació actual del català. El Diari de Balears explicava com un ciutadà de Palma havia fet una consulta a un jutjat i quina va ser la resposta que va rebre per part del magistrat: "Ya me dirá cómo lo hacemos si yo no entiendo el catalán ni tengo obligación de entenderlo".

A més, quan el resident va demanar que l'atengués una altra persona capacitada per entendre el català, la funcionària va insistir que no l'entenia. Dirigir-se a l'administració pública en la llengua cooficial que es desitgi, en un territori amb diverses llengües oficials, és un dret. No obstant això, a l'Estat espanyol ja són massa les ocasions que demostren que aquest dret no està garantit.

En efecte, també és una vergonya que a les Universitats públiques catalanes en les quals el pla d'estudis indica que les assignatures s'impartiran en català, el professor canviï de llengua al castellà quan venen alumnes d'Erasmus. Passa sempre. Encara que el nombre d'universitaris estrangers sigui mínim. I, que tota una classe hagi de renunciar al seu dret de formar-se en l'idioma que indica el pla de l'assignatura per una o dues persones... A més! Que si venen a territori catalanoparlant, és per aprendre la llengua!

En altres ocasions, la renúncia a poder comunicar-nos en català no ens ve donada de fora; sinó que som nosaltres que, inconscientment, hi caiem. A vegades, simplement passam al castellà quan algú de la Península amb qui parlam, el xerra; o quan ens dirigim a qualsevol estranger perquè creiem que ens entendrà millor. Anem amb compte. Que aquest fet impensat també suma a la substitució lingüística.

I, en cas que sigueu dels que mantenen la conversa en català, que sapigueu que estau sotmesos a un judici molt estès ara... A uns qualificatius que s'han posat de moda contra els catalans que volen preservar la llengua catalana. Us diran racistes, classistes... De tot! Feis orelles sordes.

El debat sobre si els metges de la sanitat pública (o qualsevol funcionari del servei públic) haurien de complir el requisit d'un B2 de l'idioma també és un debat que fa enrabiar. Un debat, a parer meu, innecessari. I és que, l'argument que l'argument que "la funció dels metges és solucionar-te un problema de salut i la llengua no ha d'intervenir"... Deixem de ser tan ximples.

Que si han estudiat una carrera d'aquestes característiques i saben parlar en castellà, aprendre el català no els costarà el més mínim. I no és només per les facilitats que els pugui suposar a les persones majors que potser gairebé no saben xerrar en castellà. És perquè una llengua mor quan se la deixa de cultivar. Quan se la deixa de considerar necessària. I la nostra, la catalana, està ja en una posició minoritària.

Cal reformular la política lingüística si no volem que els externs i aquells que en reneguen, que no l'estimen; l'aconsegueixin aniquilar. Perquè, com va dir Mercè Rodoreda, "la llengua és l'ànima d'un país i mereix moltes atencions". No la deixem morir.

comentaris