Emergència feminista, o el perill de normalitzar allò que no és normal

Emergència feminista, o el perill de normalitzar allò que no és normal
foto: Ecorepublicano.es
foto: Ecorepublicano.es

Consternada. Consternada perquè la xifra no deixa d'augmentar i ho fa a una velocitat desoladora. Consternada perquè ja són 45 les dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles enguany. Consternada, perquè apareixen notícies una rere l'altra sobre casos de violència masclista, però sembla que l'emergència feminista ha deixat d'importar. Ha passat a un segon pla.

Aterrida perquè els titulars són, un rere l'altre: "Una mujer queda en estado crítico por los martillazos que le propinó su marido en Campos", "Muere una mujer alemana apuñalada por su pareja en la Colònia de Sant Jordi" o "Investigan una violación a una joven en un bar de s'Arenal". Crims amb un marge de temps d'una setmana el primer del segon; i d'hores el de Campos amb la violació.

Aterrida perquè, per la Península, el panorama és encara pitjor: "Un hombre asesina a puñaladas a su madre y convive con su cadáver troceado durante diez días en Arenys de Mar", "Sigue la búsqueda de los restos del cuerpo de Dana Leonte" i "Cuatro asesinatos y tres huérfanos por violencia machista evidencian un sistema incapaz de llegar a todas las víctimas".

Desconcertada perquè Dana Leonte fa més de 111 dies que està desapareguda. Des del 12 de juny. Desconcertada i amb el cor glaçat perquè Leonte, de 31 anys, havia denunciat a la seva parella per coaccions, tenia un ordre d'allunyament d'ella i de la seva filla en comú; però de moment la jutgessa només l'ha mandat a presó provisional. I és que, es veu que no basten les proves. Pareix que no n'hi ha prou que els agents de la Guàrdia Civil hagin trobat rastres biològics i restes d'ADN. Sembla que no hi ha suficients indicis, havent localitzat un fèmur enmig d'un camp dessolat; que el culpable té un nom i llinatges molt clar: Sergio R. G..

Incrèdula davant la notícia d'eldiario.es del dimecres 25 de setembre. Incrèdula, o simplement fora voler-ho creure: "En menos de 24 horas, un hombre ha asesinado a sus dos hijas de dos y seis años en Castellón, otro ha matado a su pareja en Bilbao y un tercero a su expareja en Maracena (Granada)". Quatre assassinats masclistes en menys d'un dia.

I incrèdula, també, per la que publicava La Sexta uns dies abans, el 18 de setembre. En menys de 36 hores, quatre nins havien vist com les seves mares eren assassinades per les seves parelles i havien quedat orfes. En menys de dos dies, 4 nins quedaven traumatitzats de per vida i amb una imatge gravada per sempre: la dels seus pares matant a sa mare.

Preocupada (molt preocupada), perquè xerram molt d'emergència climàtica, d'un panorama polític desequilibrat per complet. Parlem d'autonomia catalana, d'uns CDR terroristes, del Valle de los Caídos i d'uns militars a Vilafranca de "despedida de soltero". Parlem del Brexit, d'aranzels d'un 25% a les exportacions espanyoles a Amèrica, d'un "impeachment" a Donald Trump i d'una fallida de Thomas Cook. Parlem de tot, manco de l'emergència feminista. Sembla que volem obviar allò que ens angúnia. Pareix que no volem que sigui real, que no ens ho volem creure.

Però hi ha una cosa que me preocupa més encara, i és que cap líder polític tengui la dignitat com per parlar-ne. Que els vegem pels programes televisius tirant-se pulletes, atacant-se uns als altres, fent campanya i demostrant lo nefastos que són per trobar solucions; però que no es dignin a xerrar d'una cosa tan urgent. D'una cosa tan immediata i que s'ha d'erradicar JA, com és que ens maten. No hi ha temps. No tenim temps perquè ells juguin a les batalletes i perquè es vacil·lin. Amb això, han de prendre mesures conjuntes i aviat.

I dessolada, encara més, perquè no s'acaba: "Detenidos en Bilbao tres hombres por violar y retener en una vivienda a una mujer", "Detenidos dos hombres por la violación grupal de una joven en los aseos de la discoteca La Indiana de Valencia" i "La Fiscalía alerta de un aumento del 12 por ciento de las violaciones en la Comunidad de Madrid".

Resignada perquè no; no tenen punt final: "El 'violador del ascensor' se declara culpable de las dos violaciones y los dos intentos de agresión. Salió de prisión en 2016 por la derogación de la doctrina Partot y al poco tiempo volvió a actuar." El "violador de l'ascensor" ja havia estat condemnat per dos assassinats i 18 violacions i el van deixar en llibertat. El seu cas, però, només és una prova més de l'"elevadíssim" nivell de la Justícia a Espanya. Fins que no ha tornat a violar a dues joves i provar-ho amb dues més, no s'han plantejat una possible condemna de 96 anys. Es veu que no n'hi havia prou.

I desesperada perquè davant tot això, resulta que la realitat és aquesta: "El Ayuntamiento de El Ejido gobernado por el PP y Vox, ha pedido abandonar el sistema de protección a víctimas de violencia machista." Sembla que no tenen suficients policies locals per protegir-les la vida a les 36 dones que han sofrit la calvària al poble.

Però no acaba aquí: "No solo en El Ejido. El Ayuntamiento de Ciudadanos y PP en Granada reduce a la mitad los policías locales dedicados a la violencia machista". I encara més notícies incrèdules... "Vox bloqea en Madrid las declaraciones oficiales de condena de la violencia machista. Rocío Monasterio ha pedido que se amplíe la iniciativa a todos los asesinatos para no discriminar a niños ni a hombres mayores maltratados en el ámbito doméstico".

És trist. És trist que totes aquestes notícies se succeeixin sense crear cap impacte. Sense provocar angúnia ni reaccions. És dolorós que s'hagin convertit en un simple tràngol difícil d'empassar en què no volem pensar. Que siguin allò en què no volem prestar atenció quan apareix al telediari. I, és lamentable que hàgim normalitzat allò que no és normal.

És molt deplorable que això vagi de partits. Què sigui una qüestió de colors i de sigles. És molt seriós que parlin de "pacte d'Estat" i que les coses segueixin funcionant així. Cadascú pel seu compte. És molt preocupant que sigui legítim que els que governen a les localitats puguin desactivar la protecció i la seguretat a les persones que més ho necessiten. Que puguin fer i desfer com vulguin. És una qüestió de drets humans! I, com a humans, hem d'actuar ja i en un mateix camí. Deixem de fer els ulls grossos.

comentaris