En l'aniversari de la revolució cubana: del somni revolucionari al desencís actual

En l'aniversari de la revolució cubana: del somni revolucionari al desencís actual
che
che

Enguany es commemora el 61è aniversari de la revolució cubana. Aquest article pretén ser una aproximació a la història del règim sorgit de la revolució de 1959 i les seves perspectives de futur.

 

La revolució

La nit de cap d'Any de 1959 el dictador Fulgencio Batista fugia en un vol privat de l'Havana amb 600 milions de dòlars. El barbuts de Fidel Castro havien fet acte de presència i posaven fi a una sanguinària dictadura.

Les expectatives de la població eren molt altes. La gran majoria vivia en unes condicions miserables. Sense habitatge, educació, assistència sanitària, feina, pensions o cap altra tipus de prestació social.

El nou govern revolucionari hagué de partir pràcticament de zero. Era impossible fer una revolució social sense atacar els interessos d'un minoria que controlava el 80% de la riquesa.

 

El bloqueig

La negativa dels EEUU de refinar petroli procedent de la URSS així com les nacionalitzacions de propietats nord-americanes provocaren primer un trencament de relacions diplomàtiques i després un bloqueig econòmic que encara avui perdura.

La frustrada invasió de playa Girón a mans d'exiliats cubans amb el suport dels EEUU el 1961 acceleraren el tomb revolucionari i l'adhesió als postulats comunistes. L'URSS semblà ser el salvavides del nou règim. La crisi dels míssils el 1962 fou una hàbil jugada de Fidel Castro on les dues superpotències jugaven en terreny cubà. La retirada dels míssils de Cuba se signà sota la promesa dels EEUU de no envair Cuba, en canvi l'embargament es mantingué.

 

El somni revolucionari

La dècada dels 60 fou una dècada prodigiosa per a Cuba. Les nacionalitzacions de béns forans, les campanyes d'alfabetització , la construcció d'habitatges i de complexos sanitaris i escolars entre d'altres avenços socials refermaren la confiança de la població en la revolució. En canvi, en l'àmbit de les llibertats públiques se seguí un altre camí. L'amenaça d'una quinta columna opositora incrementà la vigilància de la població a través dels CDR (Comandos de Defensa de la Revolución). A més, el 1968 es nacionalitzà tot el comerç minorista i l'estat quedà com el gran empresari de tota la nació.

 

La mort del Che

El Che morí el 1967 a Bolívia en un intent de propagar la revolució al continent sud-americà. Després de la fallida campanya del Congo morí a mans de militars bolivians i el seu cos fou ensenyat com un botí de guerra.

 

La campanya de la zafra

El 1969 el règim es proposà aconseguir una collita de 10 milions de tones de sucre. Se n'aconseguiren uns 8,5 però la campanya que mobilitzà tot el país el deixà exhaust. Fou una victòria amarga que motivà les disculpes d’un Fidel que posà el seu càrrec a disposició. Alhora motivà un canvi de rumb, ara sota la tutela soviètica i d'acord amb el pla econòmic que seguien els països socialistes.

 

L'experiència xilena

L'accés al poder de Salvador Allende el 1970 despertà les simpaties cubanes. El 1971 Fidel visita per espai d'un mes Xile, fet que provoca l'ira de la dreta xilena. Les dificultats del govern d'Allende amb els grups econòmics del país i amb els EEUU finalment acabaren amb un cop d'estat el 1973.

Fidel entengué que no era possible cap canvi revolucionari mitjançant els mecanismes electorals burgesos ja que la reacció frustraria aquests canvis.

 

L'operació Carlota

El 1975 Angola aconseguia la independència de Portugal. Les forces comunistes demanaren ajuda a Cuba per repel·lir les forces insurgents reaccionàries lligades als interessos de Sud-africa i els EEUU. L'URSS accedí a ajudar aquests països africans després d'anys de negar la mateixa ajuda als moviments revolucionaris sud-americans per no despertar els recels dels EEUU i trencar l'equilibri de la guerra freda.

Entre 1975 i 1990 tropes cubanes desenvoluparen un paper crucial en la independència dels nous països africans. Fidel considerava que era un deure internacionalista per part dels cubans ajudar aquelles nacions que poc temps abans s'havien alliberat del jou imperialista. La sang africana que corria per molts de cubans els hi obligava.

L'ajuda cubana fou fonamental i ajudà a desmantellar l'Apartheid. El 1990 se signaren els acords de pau amb la retirada de les tropes cubanes. La primera visita de Nelson Mandela a l'exterior fou a Cuba el 1991 en agraïment a l'ajuda prestada.

 

La revolució sandinista

El 1979 els sandinistes aconseguiren enderrocar la dictadura d'Anastasio Somoza. Els consells del líder cubà foren fonamentals per aconseguir aquesta victòria, a més era una victòria pròpia.Per primer cop des de 1959 s'instaurava un règim polític germà a Amèrica Llatina.

 

La cimera dels no alienats

El 1979 se se celebra a l'Havana la cimera dels països no alienats que presidia Cuba. Aquest és el moment dolç del règim. Qualsevol estadística de benestar econòmic o social d'abans de 1959 no admet comparació. El règim ha complert gran part de les expectatives de la població i el suport al règim és majoritari.

 

La crisi del Mariel

El 1980 uns cubans demanen refugi a l'ambaixada peruana a l'Havana. De sobte l'ambaixada s'omple de gent. Són els primers símptomes d'un cert malestar d'una part de la població d'un règim que no deixava cap escletxa de llibertat personal ni política i que pretenia controlar qualsevol aspecte de la vida seus ciutadans.

La crisi se solucionà amb la decisió deixar partir qualsevol que així ho volgués als EEUU. A més es buidaren les presons cubanes i els vaixells fletats cap als EEUU anirien plens de criminals i malalts mentals. Era l'inici d'una crisi a l'interior del règim.

 

Vents de Perestroika

L'accés al poder de Mikhaïl Gorbatxov el 1985 portà aires de canvi a un règim soviètic que havia enterrat tres secretaris generals en tres anys. Gorbatxov volia actualitzar un règim que presentava uns índexs de creixement molt baixos, un alcoholisme desproporcionat entre la població i que havia perdut el tren tecnològic en comparació als països occidentals. A més la despesa militar, entorn d'un 25% del PIB, era una càrrega massa feixuga per a l'economia soviètica. Necessitava acords de desarmament amb els EEUU i dinamitzar l'economia.

Fidel respongué amb desconfiança a les noves propostes. Entenia que aquestes reformes suposarien la fi del comunisme, com de fet va ser, i que no eren la solució als problemes cubans.

 

Rectificación de tendencias negativas

El 1986 es posa en marxa la “Rectificación de tendencias negativas” tot un seguit de mesures que pretenien solucionar els problemes de l'economia cubana amb un retorn als valors primitius del comunisme, aquesta fou la resposta cubana a la Perestroika.

 

La visita de Gorbatxov de 1989

El juny de 1989 Gorbatxov visita Cuba. Fou de tot menys una visita plàcida. En privat les divergències entre Castro i Gorbatxov eren profundes. L'URSS estava cansada de subsidiar una economia que sortia clarament beneficiada de l'ajut soviètic i que a canvi no li oferia gairebé res a canvi.Gorbatxov volia modificar les relacions amb Cuba sobre uns nous paràmetres i fer partícep Cuba de la seva Perestroika. Fidel s'hi negà amb rotunditat.

 

La caiguda del Bloc comunista i el període especial

A partir de 1989 els règims dels antics països socialistes d'Europa oriental caigueren un rera l'altre. La URSS deixà d'existir el desembre de 1991.L'ajuda de l'est deixar d'arribar i el comerç amb el bloc socialista que representava vora un 60% del PIB cubà deixà de produir-se. 

Començava un llarg període especial on es reduïren les despeses al mínim, s'incrementà el reforçament ideològic de la població, es perseguí la dissidència, s'importaren milers de bicicletes de la Xina per fer front a la crisi de combustible i el govern s'obrí al capitalisme internacional en el sector turístic i on les empreses mallorquines foren de les primeres a invertir-hi.

 

L'amic veneçolà

El 1994 es produeix la crisi dels balseros, ( hi ha un documental molt bo a TV3 sobre el tema ) i el règim fa aigües de totes totes. La solució vendrà de la mà de Veneçuela on Hugo Chavez vendrà a substituir l'antic aliat soviètic. Cuba importarà importants quantitats de combustible, l'illa és molt deficitària en petroli i a canvi oferirà serveis mèdics i educatius a la població veneçolana.

 

Fidel s'acomiada

El 2006 Fidel deixa les seves responsabilitats de govern i traspassa el poder al seu germà Raúl. Els canvis durant la següent dècada seran mínims.

 

Restabliment de relacions diplomàtiques amb els EEUU

El 2016 el president dels USA Barack Obama visita Cuba per primer cop . 

Abans el 2014 després de mesos de discussions ambdós països restableixen relacions diplomàtiques. El bloqueig però no s'aixeca. El president dels EEUU no pot i és al congrés i al senat dels EEUU on es pot prendre aquesta mesura, però la majoria republicana ho impedeix.

El restabliment diplomàtic suposa un alleugeriment del bloqueig. Molts turistes nord-americans visitaran Cuba per primer cop com a destinació turística.

 

La mort de Fidel 

El novembre de 2016 mor Fidel als 90 anys. El seu germà Raúl i la vella guàrdia exerceixen el poder amb mà de ferro en tots els àmbits de poder. El 2018 un jove Miguel Díaz-Canel de 58 anys accedeix a la presidència en haver-se acabat el segon mandat de Raúl.És el primer civil que arriba al poder després de la revolució. La gent espera canvis, però aquests canvis no arriben.

 

El futur del règim

El 2019 s'aprova una nova constitució que substitueix la de 1976. El poder es manté a mans del Partit Comunista encara que s'hi reconeix la propietat privada dels “cuentapropistas” , treballadors autònoms. El matrimoni homosexual no hi apareix. Finalment reconeix la inversió estrangera a l’illa.

El règim cubà té una mala peça al teler. És un règim que ha envellit, el bloqueig nord-americà que s'ha endurit durant el mandat de Trump i les mancances inherents fan que presenti unes taxes de creixement molt baixes. La majoria de la població sobreviu així com pot amb una cartilla de racionament cada cop més limitada a uns productes bàsics.

La majoria no disposa de béns materials: cotxes, televisors, internet o facilitats per viatjar. Les fites del règim, la sanitat i l'educació, no són prou valorades per la majoria de la població que veu com el món ha canviat en 60 anys i que el règim no s'ha mogut d'allà on era.

Molta gent major sobreviu amb pensions de misèria després d'haver-ho donat tot per la revolució i veuen com els seus fills no tenen perspectives a l'illa. El govern no sap que ha de fer. Manté la retòrica revolucionària i culpabilitza de tots els mals als EEUU.

És molt difícil predir el futur del règim. De fet ja ha donat to el que podia donar de si mateix i l'única cosa que fa es sobreviure amb l'ajut del turisme i de Veneçuela. Les autoritats saben que només que permetessin un obertura del règim i que hi hagués eleccions lliures els seus dies estarien comptats. La set de revenja de l'exili cubà a Miami i del govern dels EEUU és immensa. Els EEUU no li perdonen a Cuba haver desafiat el seu poder imperial durant 60 anys, i ben segur que el règim que substituís l'actual seria una democràcia de baixa intensitat com la de qualsevol govern sud-americà. No és una disjuntiva fàcil ni de fàcil solució.

 

 

 

comentaris