El coronavirus i les vergonyes del neoliberalisme

El coronavirus i les vergonyes del neoliberalisme
foto: Redacción Médica
foto: Redacción Médica

El coronavirus va fer la seva aparició pública el mes de desembre del 2019 a la Xina i des d’aleshores causa estralls a aquell país, s’ha estès a tot el món i darrerament ha convertit Europa i especialment Itàlia en el focus més actiu de la pandèmia. A l’Estat espanyol, si bé és cert que el primer cas apareix fa poques setmanes, som molts els que fins la setmana passada no prenem consciència de la gravetat de la situació.

No hi ha cap dubte que patim una greu emergència sanitària que afecta i seguirà afectant milers de ciutadans. I alhora provoca una crisi econòmica d’incalculables efectes. La paralització de part fonamental de l’economia durant tot el temps que duri el combat contra la pandèmia, i una recessió posterior que no sabem la durada i gravetat que pot tenir, però tot dóna a entendre que serà superior a la crisi que vàrem patir el 2008 i següents. 

A les nostres Illes ja és evident que el turisme de Setmana Santa ha saltat pels aires, tot apunta que la temporada d’enguany serà molt feble si no nul·la, i tots sabem el que significa per a una economia de monocultiu turístic. Davant això el Govern autonòmic ha començat a prendre mesures escoltant les opinions i suggeriments dels agents socials, cosa que sempre és d’agrair.

Mentrestant el Govern central també ha pres decisions tals com la declaració de l’Estat d’alarma i un paquet de mesures econòmiques de xoc per combatre la situació. Des de la dreta es critica que s’ha fet tard en la presa de decisions i els mitjans de comunicació, especialment els conservadors, posen l’accent en les tensions dins el govern de coalició. Les vuit hores que va durar el Consell de ministres que va declarar l’Estat d’Alarma, les dificultats en prendre determinades mesures econòmiques i/o de mobilitat, són aprofitades per aquests mitjans per aixecar el fantasma de les confrontacions entre el PSOE i Unidas Podemos.

Per la meva part consider que el fet estrany seria que a l’hora de prendre mesures de la gravetat que s’han pres en aquests dies, hi hagués unanimitat total. El més lògic és que hi hagi contrast d’opinions, diferències, dubtes, que es necessiti temps per arribar a acords, i en molts de casos que aquestes diferències no suposin confrontacions entre partits sinó distintes sensibilitats entre membres del mateix partit.

Hi haurà temps de valorar en profunditat cada una d’aquestes mesures, si s’han pres en el temps adient o massa tard, o si en manquen d’altres. Però en una primera reflexió consider molt positives les mesures preses des del punt de vista de la protecció sanitària de la població. Així com les que fan referència al suport econòmic a aquesta, especialment els sectors més desafavorits i a l’economia en general. I per últim consider molt positiu el discurs de defensa de l’Estat i dels Serveis públics. No fa tant de temps que aquest no era el discurs d’alguns socialistes. 

Sobretot si comparam les polítiques empreses per fer front a la pandèmia amb les que es posaren en marxa quan la crisi que va començar amb la fallida de Lehman Brothers. Des del primer moment s’adoptaren receptes clarament neoliberals, a les quals es va subordinar des del primer moment el President Zapatero i el Govern socialista d’aleshores. Podem resumir el que vàrem viure en aquells anys amb la idea que la crisi la va pagar la classe treballadora i els sectors més desvalguts, mentre la banca era subvencionada per l’Estat i molts de poderosos es varen enriquir. Basta recordar l’inhumà tracte que va fer la Unió Europea amb Grècia sense que ningú de tota la socialdemocràcia europea aixecàs un dit. 

Si bé tot això ens ha de donar certes esperances, no podem baixar la guàrdia. Aquesta vegada la crisi no l’han de pagar els pobres ni els treballadors. Des de l’esquerra hauríem d’aprofitar el moment per combatre la ideologia neoliberal. Sense sanitat pública ben dotada, sense serveis públics eficients, en definitiva sense Estat, qui paga les conseqüències sempre són els mateixos.

Hem de seguir exigint suport als treballadors i treballadores, a les famílies, als sectors més desvalguts, com s’està començant a fer. Hem de deixar clar que donada la gravetat d’aquesta crisi tots hem d’aportar el nostre granet d’arena. L’Administració aportant liquiditat, per garantir el manteniment dels sectors de l’economia i el suport fonamental a la població. La ciutadania en general ha de complir estrictament les ordres que emanin de l’autoritat sanitària, sense cap mena d’excuses, així mateix els treballadors hauran d’assumir les rescissions temporals de contractes, i els sanitaris, transportistes, i altres treballadors que garanteixen la vida quotidiana els sobre esforç que això els suposa. Però també els propietaris, hotelers, industrials, hauran d’aportar la seva part acceptant les conseqüències d’aquesta situació, sense voler ofegar els llogaters, clients, proveïdors, i altres.

Ha de quedar molt clar des del primer moment, que una cosa és no permetre que les empreses s’enfonsin i una altra molt diferent és que segueixin guanyant el mateix i en alguns casos, com va passar a l’anterior crisi, aprofitin per enriquir-se.

No puc acabar aquesta breu reflexió sense prevenir d’un perill que se percep, cada cop que surt el President i els seus ministres per televisió. És evident que per combatre una emergència sanitària i econòmica com aquesta cal enfortir l’Estat però no haurien de confondre aquest amb Madrid. És evident que per combatre racionalment aquesta situació, cal un comandament únic. Però aquest pot estar en mans dels ministres del govern central o tenir una estructura federal que contempli les autoritats corresponents de les distintes Comunitats Autònomes. Seria un gravíssim error per part d’un govern del que forma part Unidas Podemos que s’aprofités l’avinentesa per recentralitzar més l’Estat. 

Les intervencions del President i d’algun dels seus ministres tenen un desagradable aire de nacionalisme espanyol, no es pot repetir cada vegada que s’obri la boca que el coronavirus no respon a territoris ni fronteres, perquè si és així, perquè cada país europeu tanca les seves fronteres i adopta les seves mesures?

Ara tot l’esforç s’ha de centrar en solucionar la crisi, millor dit, la primera fase d’aquesta crisi, és a dir, acabar amb el coronavirus. Però després haurem d’abordar la recessió i crisi econòmica, que és imprescindible que la contempléssim dins una altra emergència mundial, el canvi climàtic.

Aquesta nova etapa no es pot afrontar reforçant les tesis neoliberals, s’ha d’obrir un ampli diàleg per abordar un nou contracte social.

comentaris