El "populisme de mercat" que cal combatre

El "populisme de mercat" que cal combatre
Gabriel Escarrer jr. Foto: ElPeriodico
Gabriel Escarrer jr. Foto: ElPeriodico

El director de Le Monde diplomatique, Serge Halimi, ens recorda en la seva editorial del número de febrer com les expressions més radicals del neoliberalisme i els seus pensadors "han difós la idea que els poders públics no han d'embridar ni el poder de les empreses ni la fortuna dels seus propietaris". En la difusió d'aquesta ideologia no es regategen recursos econòmics i legislatius (per exemple, tota la panòplia legislativa que ha acabat amb el biaix tuïtiu del Dret del Treball). El neoliberalisme radical ha convertit el debat ideològic (ells i elles que solen anatematitzar el pensament que no els agrada considerant com a “ideologitzat") en una confrontació amb trets bèl·lics. Una confrontació en què –seguint amb la metàfora bèl·lica- ells disposen de recursos il·limitats (armament atòmic), i els que defensem que la democràcia requereix refrenar el poder de les empreses i de les grans fortunes disposam d'uns recursos comparativament tan escassos que ens enfrontem al "poder nuclear" amb modestes fones.

Aquesta confrontació es produeix des de fa dècades a casa nostra. Sent les Illes Balears i Pitiüses un lloc (o no-lloc) neuràlgic del capitalisme turístic globalitzat, no podia ser d'una altra manera. I és, diguem-ho sense embuts, una confrontació ideològica que està guanyat el turbo neoliberalisme. Probablement la va guanyant, en part, per "incompareixença de l'adversari". És un fet que en la nostra història recent (des que vivim i malvivim en aquest estat administratiu de coses anomenat "autonomia") els casos en els quals els poders públics democràtics han contingut el lliure albir dels econòmicament poderosos han sigut -posem per cas l'alliberament d'algun topònim, o "la batalla de l'ecotaxa" de, fa no fa, vint anys- tan escassos com a episodis de curta durada. Certament, són episodis gairebé heroics que, pot ser, en algun moment del futur siguin motiu de commemoració. Talment com ara commemoram els cinc-cents anys de les Germanies, un intent -fracassat i cruelment reprimit- d'embridar als poderosos de l'època.

Tanmateix, la batalla ideològica de les nostres vides ha sigut –i continua sent- una confrontació que no entén de legislatures institucionals, que és a vegades abrupta, i generalment subtil, que té un efecte acumulatiu en les biografies de les persones, i, fins i tot, de generació a generació. Aquesta batalla és la que anam perdent. Encara que des de l'escola s'ha fet el que s'ha pogut, i des del sindicalisme s'ha resistit episòdicament, el "populisme de mercat" va sociològicament guanyat. 

Val a dir que el "populisme de mercat" va ser especialment impulsat pels ideòlegs i "spin doctors" de Ronald Reagan. És un constructe neoliberal segons el qual, dit breument, els models econòmics i socials són els que són per la lliure elecció dels consumidors. Òbviament, això és una fal·làcia ja denunciada per aquella antiga, i molt volguda, cançó de Raimon "Societat de consum" que, recordem-ho, diu així: "Tu compres un poquet / Jo compre un poquet / Aquell una miqueta de res / D'això en diran després / Societat de consum / Tu treballes bastant / Jo treballe quan puc / Aquell treballa tot l'any / I sempre es diu el mateix / Societat de consum / Tu viatges molt poc / Jo viatge bastant / Aquell del poble no surt / Ha, ha, ha, ha / Societat de consum / Les botigues ben plenes / Les butxaques ben buides / Les teues, les meues, les seues / Però és hora de saber / Qui és qui les té plenes / Societat de consum / Societat de consum / Societat de consum / Societat de consum".

És a dir, la societat de consum pel triomf del "populisme de mercat" és el somni humit de les elits econòmiques de normalitzar les polítiques de les desigualtats, del predomini del capital sobre la vida. Res a veure, doncs, amb societats amb consum, però no "de consum" que requereixen que tot es mercantilitzi per a ser consumit i que, alhora, impulsen al màxim el consum irresponsable.

El cas és que, a tocar el primer any de pandèmia coronavírica, sembla imposar-se arreu, i concretament a casa nostra, la continuïtat del "populisme de mercat". Altrament dit, a la qüestió de si "l' epidèmia acabarà reduïda a un episodi més de la trista i llarga història del que Naomi Klein va batejar com a «capitalisme del desastre», o potser en sortirà un ordre mundial més equilibrat, tot i que potser més modest?", plantejada per Slavoj Žižek al seu llibre Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món, institucions, agents econòmics i socials, elits mediàtiques, polítiques i culturals ja han contestat que opten per la primera de les possibilitats. En conseqüència, actuen –erròniament, al meu entendre- com si aquesta catàstrofe humana, social, i econòmica es pugui superar retrotraient-nos a la situació prepandèmica.

El "populisme de mercat" resulta ser tan irracional (a conseqüència d'aplicar un curtterminisme populista de mercat electoral) que, ni tan sols, aparenta contemplar els, en situació d'emergència climàtica, més que probables pròxims episodis catastròfics. Desgraciadament, hi ha una, diria que hegemònica, negació a considerar que la pandèmia de la covid-19 és una oportunitat per a canviar les coses, des del nostre model de creixement, fins als brots de feixisme social altament preocupants.

Aquest, el de modificar de debò l'statu quo, hauria de ser el nostre horitzó postpandèmic perquè –aquí cit a Andityas Soares de Moura, i a Francis García Collado en el seu llibre El virus com a filosofia. La filosofia com a virus- "la 'normalitat' neoliberal-capitalista que vivíem mai va ser normal i ha de ser superada". No obstant això, assistim a la depuració del "populisme de mercat" amb propostes com les dels hotelers reclamant se'ls deixi comprar vacunes per al seu personal.

Algú, amb raó, ha qualificat la proposta d'aquests hotelers d' "immoral, però en la seva línia", però el problema és que aquesta immoralitat és, en certa manera, avalada per declaracions com les del conseller Negueruela que defensa "prioritzar la vacunació de comunitats que viuen del turisme". Combatre el "populisme de mercat" és, veritablement, un imperatiu moral i polític!

Malgrat que els fets constaten que va guanyant aquest populisme darwinista, la partida no ha acabat. El present és -com bé apunta Boaventura de Sousa Santos- "un context en el qual les forces d'esquerra han de ser més humils i alhora més ambicioses", en què el "tot està per fer i tot és possible", de Miquel Martí i Pol, requereix uns reeixits moviments socials, i un escreix de la mobilització social als carrers.

comentaris