Sembla mentida que hagin passat ja 10 anys d’aquella ocupació espontània de les places arreu de l’Estat, i també aquí a casa nostra. El 15 de maig de 2011, a les portes d’unes eleccions primer locals i autonòmiques i mesos després estatals, que va guanyar el PP de M.Rajoy pel desgast d’un PSOE que va governar la crisi amb les receptes de sempre i més enllà, rescatant la banca mentre la gent era desnonada i modificant la sagrada Constitució amb nocturnitat per fer-ho possible. El 15M va ser una protesta que impugnava el sistema i que comptava amb el suport popular de la majoria de la població, superant fins i tot determinades fronteres ideològiques. 

Crisi rere crisi, havien quedat pel camí els pocs drets socials aconseguits amb la venerada i manipulada transició democràtica. D’una democràcia a la qual el 15M es va atrevir a qualificar de ‘Règim del 78’, posant en evidència que el pretès “consens constitucional” s’havia acabat. Gairebé en paral·lel, el procés sobiranista (avui dia una caricatura del que va ser) va ser l’altre gran moviment d’impugnació del sistema. Malauradament, hem vist que de moment, guanya el règim. Podem repartir culpes, o arromangar-nos.

El 15M fou també un espai d’aprenentatge polític per a molta gent que fins a aquell moment, i enmig d’una crisi de credibilitat de les institucions, dels partits i fins i tot dels moviments socials tradicionals, com els sindicats, no havia participat activament a res, perquè aquell lapidari “haga usted como yo y no se meta en política” del dictador havia calat fondo, i perquè els moviments que varen lluitar per la democràcia i contra el règim -per la llibertat, si voleu- varen ser ràpidament cooptats pels partits, especialment pel PSOE. El procés de necessària construcció de cultura democràtica a Espanya, interromput als 80, el va reprendre el 15M, i ni els partits més clàssics ni els més nous no varen poder ignorar algunes de les seves lliçons. Sobretot les que tenen a veure amb la impunitat de la qual gosaven determinats comportaments polítics, com la corrupció.

El 15M va tenir diverses derivacions, la més vistosa la creació de Podemos de la mà d’un grup de joves madrilenys d’esquerres, amb uns resultats que ni tan sols ells esperaven. El mateix esperit el varen recollir també fórmules polítiques que es gestionaven gairebé alhora, com MÉS, Compromís o les Marees. Uns i altres han estat linxats en públic pels amos del sistema, propietaris dels mitjans inclosos, i errors propis comesos a part. El 15M també va tenir altres derivacions en forma de compromís cívic, des dels padrins-flauta, molts d’ells i elles reconvertits avui en el moviment de pensionistes; els moviments de defensa del dret a l’habitatge, iniciatives de suport mutu o fins i tot el moviment feminista, que tot i ser un moviment autònom, també va guanyar força perquè a diferència de les organitzacions tradicionals, l’assemblearisme que va popularitzar el 15M facilitava la participació de les dones. Aquí vàrem tenir Bauzá per un temps just després del 15M, però també vàrem tenir la mobilització social més gran de la història, en defensa de l’educació i contra els abusos del poder, i no es pot negar la petjada del moviment en la mateixa.

Però si aquesta remembrança ha de servir per qualque cosa, hauria de ser per assenyalar els reptes que tenim avui, en la societat i en la política. Com dèiem, de moment guanya el règim, i el context pandèmic es sembla perillosament al de la crisi anterior. La primera de les lliçons que hauríem de tenir en compte és que ningú no hauria de quedar pel camí en aquesta crisi: bé estan els ERTOs, bé està l’Ingrés Mínim Vital i tot el que siguin mecanismes de protecció de la gent; però si no es canvia el model econòmic -i això vol dir no sols un major protagonisme de les administracions públiques, sinó regles del joc clares i límits per a les empreses sense escrúpols-, no anem. 

Els dos anys que queden fins a les properes eleccions, en un context on els poders fàctics faran tot el possible per tombar el govern progressista després dels resultats a Madrid, a Moncloa hauran de transformar tots els recursos econòmics i els discursos polítics buids en fets concrets que reduexin el nivell de malestar social alhora que generin esperança. Basta de desnonar gent, basta d’haver de destinar gairebé el sou íntegre a pagar un sostre, basta d’impunitat d’una banca cada vegada més gran i d’una democràcia cada cop més petita. Basta d’ortodòxia d’un Banc d’Espanya que enmig d’aquest aniversari, torna oferir receptes probanca privada i antipersones: no és la seva funció, però ho pagam totes. Si la democràcia no serveix per canviar aquestes coses, per a què serveix? 

Perquè el malestar hi és, i de moment sembla que el gestionen millor -encara que després ens pixin a la cara- les dretes sense escrúpols, emprenedores de la demagògia i la mentida, protectores d’un sistema que permet que una de cada quatre persones siguin pobres, tres de quatre d’aquí poc temps, si no hi posam remei.

L’altra gran lliçó, la menys vistosa del 15M, és que cal fer feina de carrer. La política és necessària -esdevinguda comunicació política en detriment de l’acció política, per cert-, però la solidaritat i el compromís que mantenen viva una societat no es fan a través de les xarxes socials. Els bots no es poden apropiar de la feina als barris i als pobles, a entitats i col·lectius de tota mena: avui en dia tot el que ajudi a fer poble, front a la negació ultraliberal de la societat -de la nostra pròpia existència com a comunitat- és revolucionari. Però sobretot és necessari. I en el curt termini, sense menystenir les normes sanitàries, s’ha de recuperar la presencialitat de l’acció social, la distància de proximitat, i amb ella l’empatia que des de la interacció amb l’alteritat, ens recorda la nostra condició humana i la nostra naturalesa social. Aquesta comunió que també es va fer tangible en les acampades del 15M, i abans en la lluita antifranquista, on alguns s’ho jugaven tot i no es lamentaven permanentment, com feim nosaltres avui.