Adéu al bisbe descalç sobre la terra vermella
Dissabte passat va sortir d’aquest món Pere Casaldàliga, bisbe de la regió del Mato Grosso a la selva amazònica des de principis dels anys setanta, un home senzill, d’aparença feble però amb un testimoni ferm com una roca, conegut com a “bisbe del poble”, que va lliurar la seva vida en la defensa dels indígenes i la lluita contra la violència en els camps.
Casaldàliga forma part de la llista de teòlegs de l’alliberament que vaig descobrir a final dels anys vuitanta, entre els quals també hi havia Leonardo Boff o Jon Sobrino, que varen fer de l’opció pels pobres i de la lluita per la justícia la raó de ser del seu seguiment de l’Evangeli de Jesús de Natzaret; i de que la fe no es pot deslligar de la pràctica de la solidaritat i de la construcció d’un món més just. En aquells temps varen ser molts els fruits d’aquesta fecunda “primavera teològica”, que no té res a veure amb la situació actual.
Avui que tant es parla, com a conseqüència del passat confinament, de retorn a la nostra proximitat i de valoració i estima de l’entorn més proper, no podem perdre de vista que Casaldàliga va ser des del primer moment un home arrelat a la terra que el va acollir i a totes les situacions d’injustícia que la seva possessió comportava. D’aquí ve la seva lluita contra l’abús de poder dels anomenats “fazendeiros”, els terratinents, que oprimien tanta gent senzilla i mancada dels drets més bàsics.
El bisbe descalç sobre la terra vermella va dedicar tots els esforços a lluitar contra la “santíssima trinitat” dels mals del nostre món: l’afany de lucre, el terrorisme del poder i la indiferència inhumana pel dolor aliè; un compromís irrenunciable que, de ben poc, li va costar la vida per les nombroses amenaces de mort que havia rebut. Com altres companys teòlegs de l’alliberament, Casaldàliga va ser cridat a l’ordre pel papa Joan Pau II, un home obsedit per la seva fòbia anticomunista i que anava de bracet amb dos personatges tan propers a l’Evangeli com Ronald Reagan o Margaret Thatcher en la configuració del nou “ordre mundial” i els inicis del desballestament de l’estat del benestar en el món capitalista.
Poques hores després de la mort de Casaldàliga, he llegit molts missatges a les xarxes socials d’entre els quals en destacaria els següents, alguns de persones ben allunyades del món de la fe: molts coincideixen en el fet que s’acaba una vida “plena de sentit i generosa” i de com l’Evangeli, durant tants segles al servei del poder, pot esdevenir “una eina en favor dels drets humans”. O de que l’Església del bisbe Pere és la comunitat de creients que molts hem desitjat i somniat tantes vegades per al nostre món, i que hem provat de posar en pràctica a cada un dels nostres entorns.
En un article que David Fernández va escriure amb motiu dels 90 anys del claretià català, titulat amb molt d’encert “En el nom del Pere”, l’ex-diputat de la CUP deia coses com que Casaldàliga havia practicat “l’ètica de la resistència, la pedagogia de l’alliberament i la praxi de la transformació social”. Tres propostes d’acció ben necessàries per a fer front a la crisi que ja treu el nas a molts indrets com a conseqüència de la pandèmia que encara patim.
Acabo aquest escrit amb unes paraules que ell mateix va escriure:
“Al final del camí em diran:
-Has viscut? Has estimat?
I jo, sense dir res,
Obriré el cor ple de noms”.