La defensa de la memòria, més necessària que mai

La defensa de la memòria, més necessària que mai
Captura de Pantalla 2019-04-02 a les 11.01.52
Miquel Rosselló davant la placa commemorativa a Via Laietana, Barcelona

Ahir, dia 1 d’abril del 2019, es complien 80 anys de l’emissió del darrer «parte de guerra»per part de l’estat major del «Generalísimo» a Burgos que ha estat un mal son durant dècades, per demòcrates i republicans d’arreu de l’Estat espanyol.

 

«En el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, han conseguido las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. El Generalísimo Franco.»

 

Sí, la guerra havia acabat però no de qualsevol manera, sinó amb la victòria del feixisme, la qual cosa era una empenta decisiva a les pretensions bèl·liques, expansives i assassines del nazisme a Alemanya, del feixisme de Mussolini a Itàlia i amb el suport d’amplis moviments feixistes a tota Europa.

 

El franquisme doncs se convertia amb una coartada moral i ideològica a totes les aberracions que se cometrien a Europa per part del nazi-feixisme. És a dir el franquisme format per militars traïdors, la dreta espanyola, espanyolista i profundament reaccionària, els terratinents, la gran burgesia i la jerarquia i bona part de l'Església catòlica no és tan sols responsable d’un cop d’estat contra la República, d’una guerra civil de tres anys amb milers de morts i d’una horrible repressió posterior sinó d’haver avalat els crims contra la humanitat del nazi-feixisme.

 

Però tornem al «parte de guerra», el més destacable no és «la guerra ha terminado» que evidentment suposava un alleujament molt gros per la majoria de la població civil, però no podem oblidar que la guerra podria haver acabat molt abans ,si hagués acabat d’una altra manera, amb un armistici, amb compromisos o tractats. Per això el fet substancial del «parte»és «cautivo y desarmado el ejército rojo», perquè això és allò que volia Franco, l’aniquilació de l’enemic. Que era la seva única forma de concebre la victòria, amb les mans lliures per construir el seu règim de terror.

 

Per estar segur va iniciar una etapa de brutal repressió que deixà milers d’exiliats, afusellats, de camps de concentració, de presos i un poble morint-se de fam, sense sanitat ni escoles, amb una moral que tornava a l’edat mitjana, ple de misses, pecats, processons, rosaris i mesos de Maria...

 

I tot això va durar anys i panys, no podem oblidar que Franco va començar el seu mandat sembrant el territori de la pell de brau de terror i mort i ferit de mort, poques setmanes abans de morir, encara va condemnar a mort i assassinar a cinc antifranquistes, el setembre del 1975.

 

És veritat que amb la supressió de l’autarquia i la política d’estabilització dels finals dels anys 50 va millorar la vida d’una classe mitjana, però no podem oblidar les condicions de vida miserables dels obrers que ompliren els anys seixanta les barriades de la perifèria de les grans ciutats i entre elles Palma (Virgen de Lluc, Son Cladera, Camp Redó, ....i un llarg etcètera) i sense anar més enfora la brutal repressió dels obrers de la construcció i l'hoteleria per construir el «paradís de la balearització»

 

El franquisme va durar quaranta anys i una de les claus cal trobar-la en aquell «cautivo ydesarmado ejercito rojo»i altres en la persistència de l’explotació, la corrupció generalitzada i la repressió.

 

I sé de què parlo. L’altre dia vaig visitar una placa commemorativa de la repressió exercida durant anys a la «Jefatura de policia de Via Laietana»que l’Ajuntament ha col·locat davant de l'esmentat local, de trista memòria. El maig de 1970 vaig patir brutals tortures en aquest indret durant tres dies de mans del segon grup de la «brigada políticosocial», comandada pel Sr. Navales. i no parlo dels anys de la postguerra, ni tan sols dels anys seixanta. Posteriorment vaig ésser jutjat pel TOP (tribunal d’ordre públic), condemnat a dos anys i mig de presó per «propagandas ilegales», és a dir per difondre les meves idees, presó que vaig complir a Carabanchel, Jaén i la Model de Barcelona.

 

Aquesta brutal repressió ha marcat a generacions, ha permès que el franquisme sociològic mantingués força suficient per imposar alguns dels seus postulats durant la transició i que quaranta anys després de la instauració de la democràcia, l’extrema dreta sorgeixi amb força.

 

Però a pesar de tot «som molts, més dels que ells volen i diuen» que estem disposats a defensar aquella consigna que cridaren molts dels nostres avantpassats.No passaran!!!

Comentaris
La defensa de la memòria, més necessària que mai