Marcelino Camacho: el somni d'un món a la mesura de l'ésser humà

El passat 30 d’octubre es varen complir deu anys de la mort del fundador i dirigent de CCOO i militant del Partit Comunista d’Espanya i d’Esquerra Unida, una figura cabdal per a la recuperació de la democràcia i de la lluita de la classe obrera a l’Estat espanyol.
Marcelino Camacho: el somni d'un món a la mesura de l'ésser humà
imatge: Somos Malasaña
imatge: Somos Malasaña

El compromís polític i sindical de Marcelino Camacho va començar de ben jove, amb la seva afiliació a la UGT i al Partit Comunista, com a conseqüència de l’orgull que va tenir sempre de pertànyer a la classe treballadora. Segons comentava la seva filla fa poc, Camacho va ser sempre un classista “però a l’inrevés”, i va saber conjugar al llarg de la seva trajectòria vital ideologia i pràctica sindical; amb experiències molt dures de lluita a la Guerra Civil, d’exili i de presó.

Avui dia, immersos com estam en la societat líquida i amb les contínues transformacions i desregulacions que ha patit el mercat de treball amb dues reformes laborals i altres tantes del sistema de pensions, és complicat parlar de classe obrera i molt més encara percebre en les companyes i companys aquest “orgull de classe”. Però hi ha un fet que malauradament no ha canviat: continua havent-hi gent que pateix l’explotació; avui difuminada i, massa sovint, oculta en els múltiples rostres de la precarietat.

Hi ha un altre aspecte de la vida de Marcelino que cal destacar: mai es va considerar una víctima, malgrat haver patit les penúries dels camps de concentració i de la presó durant la dictadura franquista. I això és perquè la lluita empresa per ell i tants altres va comportar sempre la repressió, com les dues cares d’una moneda; tal com passa avui amb els presos del Procés català o de tants altres lluitadors dels moviments socials.  De la seva vida lliurada a la lluita pels drets, s’hi dibuixa amb trets ben clars que “no s’ha de tenir por quan un defensa una idea justa”, ni a la presó, ni a les tortures... I que la vertadera victòria rau sempre en tornar-te aixecar quan has caigut, malgrat tots els entrebancs.  

Què ens diria Marcelino Camacho si fos entre nosaltres? De ben segur que cal organitzar-se i lluitar, ja que les úniques lluites que es perden són aquelles que no es fan; estar amb la gent des de la unitat i la participació. Que és urgent afegir al binomi “socialisme o barbàrie” el d’”ecologia o catàstrofe”, ja que els efectes del canvi climàtic han vingut per a quedar-se, i que cal posar d’una vegada la vida al centre, com reclamen tantes veus.   

A aquelles persones que formam part del món sindical, dels partits polítics de l’esquerra transformadora i dels moviments socials, ens diria que des de la unitat hem de fer pinya contra l’ofensiva neoliberal que patim de tants anys ençà, contra els embats de l’extrema dreta que ha arribat al Congrés, al Parlament de les Illes Balears i a alguns ajuntaments de la nostra Comunitat autònoma i que vol esborrar tants drets i llibertats assolits amb la lluita persistent de moltes persones i col·lectius.   

Hi ha una frase de Marcelino Camacho que combina bondat, intel·ligència i revolució: “S’ha de lluitar, fer feina i estudiar cantant; i s’ha de viure somniant”. Tot un llegat que cal servar i posar en valor d’un home que va somniar una societat a la mesura de l’ésser humà, sense exclosos i en què tothom pugui viure amb la seva dignitat. Una persona honesta que sempre va fer de la unitat en la lluita la seva màxima.

Comentaris
Marcelino Camacho: el somni d'un món a la mesura de l'ésser humà