Com el que m'interessa és compartir algunes idees sobre la disputa entorn de les pensions públiques -una de les més aferrissades en l'actualitat i de les últimes dècades-, no us cansaré amb les dades. No obstant això, per a situar la magnitud de la disputa esmentada, permeteu-me deixar anotat que: 1. La nòmina del març passat del total de les pensions contributives de la Seguretat Social va ser de 10.119,58 milions d'euros en el conjunt del Regne d'Espanya. D'aquest total, més de dos terços, 7.277,04 milions d'euros, es van destinar a l'abonament de les pensions de jubilació. 2. La disputa plana, doncs, sobre una massa monetària de més de 142 mil milions d'euros anuals. 3. El nombre total de persones pensionistes en el conjunt de l'estat va ser de 9.815.728, i la pensió mitjana es va situar en 1.030,96 euros. 4. Pel que fa a les Illes Balears, el total de pensionistes va ser de 197.570, i la pensió mitjana, com sempre per sota de la mitjana estatal, va ser de 958,12 euros. 5. Aquests totals i aquestes pensions mitjanes fan referència a una cistella de pensions que inclou incapacitat permanent, jubilació, viduïtat, orfandat, i a favor de familiars. Lògicament, la "part del lleó" són les pensions de jubilació (6.136.784 persones en tot l'estat, i 129.051 a les Illes Balears, amb una pensió mitjana de 1.185,81, i 1094,04 euros, respectivament). Sobre aquestes pensions de jubilació es concentra, ara mateix, la gran disputa.
Dit això, entrem en matèria de les idees:
1. Els recurrents discursos sobre la suposada "insostenibilitat" del sistema públic de pensions es remunten a l'època de la transacció per a la restauració borbònica. Recordem els "Pactes de la Moncloa" (1977), o la Reforma de les Pensions de 1985, que va provocar la primera vaga general amb el PSOE de Felipe González a la Moncloa. I, des de llavors, no han parat. Les mobilitzacions dels lobbies i "think tanks" (laboratoris d'idees o grups de reflexió) del poderosíssim capitalisme financer han estat incessants.
Aquest discurs de la por sobre la inviabilitat econòmica de les pensions públiques espanyoles es va fer gairebé hegemònic (discutit només per un sector minoritari del sindicalisme, l'acadèmia, i l'activisme social), amb la neoliberalització estructural de la UE.
2. Les obsessions del neoliberalisme sobre les pensions públiques espanyoles són, bàsicament, dues: Primera, la privatització parcial. El seu objectiu és aconseguir una situació semblant a altres pilars bàsics de l'anomenat estat del benestar, com ara sanitat, educació, i atenció a la dependència, que ja tenen una forta penetració dels business. D'aquí la constant recomanació d’ una major promoció i incentivació dels plans de pensions privats i col·lectius. El soroll ideològic sobre aquest aspecte és eixordador: "Si vostè vol tenir una pensió digna, estalviï, i faci mèrits per a tenir-la!". És una versió molt acurada del que César Rendueles, en el seu llibre "Contra la igualdad de oportunidades. Un panfleto igualitarista", defineix com a paranys de la meritocràcia, és a dir, una de les estratègies que, en nom de la llibertat individual, permeten la desigualtat, i les seves conseqüències.
La segona d'aquestes obsessions –lligada a l'anterior- és la d'impregnar el sistema públic de pensions de "assistencialisme" (que serà complementat des de l'àmbit privat). Per això s'escandalitzen per la suposada elevada taxa de reposició de les pensions de jubilació, és a dir, el percentatge de l'últim salari cobrat que representa la pensió. Ho solen presentar com un aspecte tècnic i insostenible, però, realment, és un assumpte polític que té a veure amb l'estratègia d'anar rebaixant la intensitat de l'efecte de cohesió social que produeix el sistema públic de pensions. Des de la seva perspectiva, si, reforma laboral rere reforma laboral, s'ha aconseguit que el treball assalariat perdi capacitat d'integració, perquè no ho han de perdre les pensions. Dit d'una altra manera: Com el mainstream ha normalitzat com a inevitable l'existència de treballadors i treballadores pobres, per què no s'ha de normalitzar existència de nous pensionistes pobres?
3. En línia amb aquestes obsessions, es practica una política de reforma permanent, amb episodis de retallades radicals (per exemple la reforma de 2013 efectuada pel PP), i de retallades moderades com, pel que es coneix fins ara, pot ser la proposta del ministre del Govern de Coalició Progressista, José Luis Escrivá. Noti's que aquesta es presenta expressament com a una primera entrega. Veurem en què es concreten els següents lliuraments.
En qualsevol cas, insistesc en una idea: L'estratègia de fons -una espècie de "consens de l'establishment polítics, sindical, empresarial" en què l'única dissidència és la velocitat i el grau- de privatització i de rebaixa de l'efecte de cohesió social del sistema públic de pensions és aplicada de forma gradual per a esmorteir els efectes electorals que tindria fer-ho de forma disruptiva. Una estratègia en la qual, per a la retòrica discursiva, és fonamental el conegut com a Pacte de Toledo.
4. Tanta sort que el moviment de pensionistes li posa a tot plegat una mica de seny. El punt sensat i assenyat consisteix a afirmar que sobre les pensions hi ha disputa, i alternativa al model neoliberal. Què seria de la perspectiva emancipatòria consistent en garantir que tothom pugui viure una vida que valgui la pena ser viscuda sense els moviments socials?
Sens dubte, cal reformar el sistema de pensions públiques espanyol, però capgirant el guió. Per exemple: La garantia de sostenibilitat econòmica passa per un canvi radical en el seu finançament ,en el qual la fiscalitat jugui un paper important, i que no pivoti només sobre cotitzacions socials precàries a conseqüència de la precarietat laboral i absolutament desajustades als increments de la productivitat que produeix la quarta revolució industrial (robotització i digitalització). Un altre exemple: per a contrarestar les polítiques de les grans desigualtats és absolutament necessari, tot i que òbviament no suficient, una pensió mínima d'igual valor que el Salari Mínim Interprofessional, equivalent al 60% del salari mitjà.
En definitiva, a parer meu, el moviment de pensionistes, sortint al carrer com aquest dissabte 17 d'abril, planteja la disputa sobre les pensions més enllà de la "lògica de no hi ha alternativa" al mal viure d'una part de la societat. Lamentablement, en aquest tema, i en tants d'altres, la diferència entre les dretes i les esquerres nominals són nomé de matís. I el més preocupant és que, davant els reptes d'aquest ja ben avançat segle XXI, les pràctiques governamentals segueixen massa marcades pel "There is no alternative" (TINA) de Margaret Thatcher. Ens cal un nou paradigma alternatiu al neoliberalisme. Això ho apunta molt bé Stuart Hall, en el seu llibre "El largo camino de la renovación. El thatcherismo y la crisis de la izquierda," que, dit sigui de passada, és de lo millor que he llegit mai sobre expansió gairebé arreu de la ideologia neoliberal.
Insistesc: Sort n'hi ha que els moviments socials no s'han rendit. Sort en tenim que el moviment pensionista surt al carrer a plantar cara en aquesta disputa entorn de les pensions públiques. És qüestió de dignitat!
