Imprimir

Algunes opinions sobre el postCOVID-19

Miquel Rosselló | Consell de les fundacions Darder-Mascaró

Miquel Rosselló | 06 de de maig de 2020

A les nostres Illes, com no podia ser d’una altra manera, són moltes les reflexions que s’estan fent sobre com afrontar el post Covid19, lògicament des dels més diversos posicionaments que com posen la pluralitat del nostre petit país.

Però dues són les línies estratègiques que divideixen aquests posicionaments des del seu inici. Partint de la idea que aquesta és possiblement la crisi més greu patida a la nostra terra des de la postguerra, uns pensen que cal posar l’accent en salvar la nostra economia, especialment el turisme, i altres en salvar a les persones. Així mateix mentre uns pensen que cal superar tots els entrebancs de la situació actual, al més aviat possible, per recuperar la situació anterior a la crisi i fent els mínims retocs necessaris continuar com abans, la mateixa actitud que tingueren a l’anterior crisi del 2008, altres, pensem que cal aprofitar l’avinentesa per afrontar el canvi de model econòmic, social i mediambiental que fa temps que defensem.

Em referiré doncs a aquesta segona opció, sobre la qual també estan sortint moltes aportacions lògicament diverses i a les que vull aportar el meu petit granet de sorra.

La primera cosa que vull valorar com a molt positiva és que tant des de la societat civil com des de les Administracions públiques proliferin anàlisis de la gravetat de la situació i propostes per sortir del forat. També és bo que hagi començat una etapa de diàleg i posada en comú de les distintes opinions. Com més ampli i multilateral sigui aquest diàleg millor i ara cal entrar a la fase de negociació. No sortirem d’aquest atzucac si s’imposen unes propostes sobre les altres, cal un vertader consens entre les Administracions i la societat civil. Si algú té temptacions de ser més viu que els altres i vol imposar les seves posicions tanmateix no aconseguirà el consens social per dur-lo a terme. Calen propostes clares i definides, però després caldrà implementar-les i sense el suport d’una part de la societat això no pot funcionar.

També crec que seria un greu error afrontar les solucions de futur partint de zero. Si pensem que partíem d’una situació bona que la Covid19 ha malmès, les solucions que trobarem s’assemblaran molt a les que proposen superar l’entrebanc i continuar com abans.

I si volem afrontar amb eficàcia un canvi de model econòmic, no ens basta fer un diagnòstic dels efectes del coronavirus sinó analitzar quins són els dèficits que té històricament el nostre model i aquesta anàlisi també s’haurà de posar en comú i consensuar. Per què com tothom sap si es parteix d’anàlisis diferents, s’arribaran a projectes diferents.

Segons la meva opinió s’haurien de tenir en compte, al manco, aquests dèficits que arrosseguem des de fa molt de temps:

  • El monocultiu turístic. Des de les èpoques que Fraga Iribarne era Ministre de Franco es va apostar per especialitzar les Illes al turisme, un turisme de masses que des dels seus orígens es va basar en la progressiva destrucció del territori i la sobreexplotació de la classe treballadora, amb el suport imprescindible de la legislació franquista. D’aquí a l’anomenada “baleartització”. I així passarem de celebrar l’obertura de l’hotel 1000 o a l’arribada del turista un milió als milers d’hotels, apartaments i ara habitatges vacacionals i a 16 milions de turistes a l’any, a un territori que té un milió dos-cents mil habitants.

I el preu tots el coneixem, la destrucció de la indústria i l’artesania, la dependència energètica, l’abandonament de l’agricultura i ramaderia fins al punt que a la darrera tempesta “Glòria”, amb tres dies d’aïllament els supermercats i mercats quedaren mig buits. 

  • La pèrdua progressiva del nivell de vida. Lluny de la imatge que molts tenen des de la península que aquí “fermem els cans amb llonganisses”, aquest model, que ha suposat una immensa riquesa per alguns, ha provocat l’increment de la pobresa i el decreixement del nivell de vida de la majoria, amén de l'abandonament escolar, la poca qualificació de la nostra mà d’obra i una estacionalitat totalment negativa pels treballadors i treballadores.

  • Un deteriorament del territori i del medi ambient, que ens col·loca en pitjor situació que altres territoris de l’Estat, davant la lluita contra el canvi climàtic. 

  • Una Administració Pública raquítica. Som la Comunitat Autònoma amb menys nombre de treballadors públics per habitant, amb manco llits de la sanitat pública en comparació a la privada o en manco llocs de l’escola pública de tot el territori estatal.

Això té a veure en el fet que durant molts d’anys ha governat la dreta que sempre va apostar pel “sector”, no calia definir de quins parlaven, tothom sabia que es referien al turisme i molt especialment als hotelers, per la sanitat i l’educació privada i que ha fet bandera de la màxima neoliberal que portava a “aprimar l’estat”, a la darrera legislatura de Bauzá, per poc no es carreguen els Consells Insulars.

Però també respon al fet que les transferències de competències d’educació de sanitat i serveis socials de l’Estat a la Comunitat Autònoma sempre vingueren mal dotades econòmicament i aquesta és una de les causes del greu endeutament de la nostra Comunitat, que s’acosta als nou mil milions d’euros.

  • El fet que la insularitat no ha passat mai de ser una declaració formal tant a la Constitució Espanyola com a les declaracions de la Unió Europea. Patim les condicions negatives de la insularitat de tota la vida i a més hem de suportar quan parlem amb algun governant de Madrid, que no tenim dret a queixar-nos per què a les Illes es viu com Déu. Per demostrar el que estic dient vos contaré que l’altre dia fent una recerca sobre els darrers anys del franquisme a Mallorca, vaig trobar la notícia que l’octubre del 1976 l’Ajuntament de Palma va donar un premi a un dels seus alts funcionaris per què havia escrit un excel·lent treball sobre la necessitat d’un “Regim Especial per Balears” i ja abans de la guerra es reivindicava un port franc a l'estil de Canàries.

  • I per descomptat l’infrafinançament crònic. Som la segona Comunitat Autònoma a l'hora d’aportar a les arques estatals i la novena alhora de rebre’n el retorn. 

  • Així com una capacitat d’autogovern molt minsa. Com es pot entendre que una Comunitat que basa la seva economia molt majoritàriament amb el turisme no tingui cap mena de control en els seus ports i aeroports. Sobretot si a més el seu Estatut d’Autonomia, que és una llei orgànica estatal estableix la cogestió aeroportuària. Com es pot entendre que unes illes no tinguin el control sobre les seves costes?. O que una Comunitat que té un mercat laboral marcat per l’estacionalitat i molt diferent de la resta de l’Estat, no compti amb una inspecció del treball pròpia?. O que una Comunitat insular que té institucions pròpies i exclusives com els Consells Insulars, no tingui les competències exclusives sobre els seus Consells i Ajuntaments?. 

Tot això i moltes altres són propostes pròpies de qualsevol estat federal, que solament s’entén que no s’apliquin per la malaltissa pulsió centralista de l’Estat.

Sé molt bé que afrontar canvis estructurals en el model econòmic, social i mediambiental d’un territori i molt més si es parteix d’una situació de crisi greu com la que patim ara no és fàcil. Però tampoc és impossible. L’exemple més proper que tenim és el del País Basc.

Quan aquest va patir la crisi de la seva indústria metal·lúrgica, siderúrgica i de construcció naval, als anys vuitanta, el Govern de la Comunitat Autònoma va optar per afrontar un canvi de model radical basat sobretot en l’aposta decidida en recerca i innovació, la diversificació industrial i la potenciació del cooperativisme entre altres coses. Un canvi que tenia poc de revolucionari, com em dirien els meus amics d’EH Bildu, i que fou pivotat pel partit de la burgesia basca, el PNB, en coalició amb el PSOE, aleshores de Felipe González. És cert que comptava amb una eina molt potent, el concert econòmic. I ja fa anys que el País Basc té un nivell econòmic alt en comparació de la resta de l’Estat i un nivell molt baix d’atur, per posar alguns exemples. 

Ara ens cal a nosaltres tenir la capacitat i el coratge polític d’afrontar aquest canvi que necessitem des de fa molt de temps, perquè agradi més o manco a alguns, el model que hem conegut fins ara està esgotat i ho estaria igual sense la Covid-19.

Ens cal encaminar un canvi de model que pivoti en la diversificació econòmica i això passa entre altres coses per planificar un decreixement de l’oferta turística i una aposta decidida per una Agenda Verda que s’impliqui amb moltes de les assignatures pendents que tenim, com la gestió de l’aigua, dels residus, de la conservació i rendibilització de les zones forestals, la potenciació de les energies renovables cap a una total sobirania energètica, la protecció del mar i la gestió de les zones protegides, entre altres.

Així mateix caldrà impulsar una nova re-industrialització compatible amb el nostre territori insular i sobretot una decidida aposta per les noves tecnologies i R+D. Impulsar els Serveis socials i de cura de les persones no solament des de l’Administració pública sinó cercant fórmules de cogestió amb el Tercer sector que cal potenciar de forma decidida. Caminar cap a la sobirania alimentària, que suposa suport a l’agricultura i ramaderia, i a la comercialització dels seus productes. Així com foment del comerç local, enfront de les grans superfícies, el producte local i l’economia social i solidària. Les fórmules cooperatives podem prendre molta força per abordar temes com la manca d’habitatge, la nova mobilitat, les cures, el canvi de model energètic i moltes altres. 

Tot això no es podrà fer d’un dia per l’altre, sinó que requerirà un procés de transició i comportarà uns costos socials que caldrà afrontar. No es pot fer aquests canvis deixant a milers de persones a l’atur o sense capacitat d’arribar a final de mes. Caldrà comptar amb una Renda Bàsica i unes agressives polítiques socials que ho facin possible

Però per afrontar aquest ambiciós programa de canvis, si no ens volem seguir enganant, ens hem de contestar a dues preguntes fonamentals: Quina Institució té capacitat, competències, poder polític per afrontar aquests canvis?. I amb quin finançament ho podem dur a terme?.

La resposta a aquestes preguntes és ben senzilla, no podem dur endavant aquestes reformes amb el nostre actual nivell d’autogovern i molt manco amb el nostre finançament actual, no basten tots els pressuposts actuals de totes les nostres institucions autonòmiques, insulars i municipals.

Per això necessitem elaborar i consensuar entre les Administracions i la societat civil una “Agenda Balear” que posi negre sobre blanc les reivindicacions que des de les Illes hem de portar i lluitar als nivells supra-autonòmics, és a dir al Govern de l’Estat i a la Unió Europea.

Hem de fer valer la nostra condició d’illes. La insularitat ha de ser la nostra arma diferenciadora per anar a negociar, que està reconeguda tant a la Constitució espanyola com a la UE.

Em sembla molt bé la demanda de la nostra Presidenta Francina Armengol al President del Govern d’Espanya de fer reunions bilaterals per afrontar la nostra situació específica i diferenciada. Però això no es pot quedar amb una petició de reunió, cal transformar-la amb la constitució d’una comissió bilateral entre el Govern Central i la Comunitat Autònoma. 

No oblidem que tenim un precedent en el decret sobre el REB, on es constitueix una comissió bilateral per negociar la implementació d’aquest Règim Especial de les Illes Balears. 

Podeu veure aquest article en la següent adreça /opinion/miquel-rossello/algunes-opinions-postcovid-19/20200506091529001576.html


© 2020 Illa Global

Una mirada crítica al nostre entorn

Portal de comunicació de les Fundacions Darder-Mascaró

Escriu-nos a [email protected]