Imprimir

Aquell 23F, aquest neofeixisme

Gustavo Martín Hernández |

Illa Global | 28 de de febrer de 2020

23F
23F

Quan tenia 15 anys el meu pare i jo mai ens perdíem a La 2 La Transición, aquell programa presentat per la periodista Victoria Prego, i que es va emetre allà per l’estiu de  l’any  95.  Varen ser vespres de fill i pare; de pare i fill. Varen ser vespres on  la meva consciència política va prendre forma i es va encendre la flama del meu gust per la història.  Varen ser vespres on el meu pare em contava experiències de quan ell tenia 20 anys i va viure aquells dies; des de  la seva clandestinitat política fins com un tinent coronel del Servei d’Intel·ligència Militar el va ficar dins una habitació, a Sevilla,  i el va amenaçar per comunista, mentre la meva germana (d’un o dos anys) i la meva mare l’esperaven fora. Això va ser l’any 1976 més o menys.

Com deia, varen ser vespres especials. De totes les anècdotes que em va contar de tots aquells anys de Transició i primers anys de la democràcia, la que més em va cridar l’atenció va ser la de com es va viure a ca nostra el Cop d’Estat de 1981.

Aquell 23 de febrer de 1981 la meva germana  tenia 6 anys, i el meu pare i la meva mare no tenien l’edat que jo tinc ara (40 anys a les meves esquenes i amb canes a la barba); i ni tan sols arribaven als trenta anys.  Havien arribat, anys abans, de la Península a Mallorca com tants peninsulars de classe treballadora per cercar-se un futur millor.   Jo comptava amb un any i tres mesos quan va succeir el Cop d'estat del tinent coronel  Tejero. El primer que va fer el meu pare va ser dir-li a la meva mare que preparés les maletes per a agafar el primer avió o vaixell que sortís cap a Barcelona i d'aquí travesséssim la frontera cap a França, per a quedar-nos a casa de la meva tia.  Llavors em va assaltar la curiositat i li vaig preguntar al meu pare per què va actuar així, quedant-se ell tot sol a casa. Em va dir que el primer que va fer després de dir-li a la meva mare "haz las maletas, y para Francia" va ser agafar la seva escopeta de cartutxos (poc després aquella escopeta va ser lliurada a la Guàrdia Civil) i posar la cartutxera damunt de la petita taula que teníem enfront del televisor (record perfectament la situació del saló i com estava tot com si fos ahir).  Jo, sorprès, li vaig demanar per què va fer això.  La seva resposta fins i tot ressona al meu cap igual de fort que ahir: "Lo primero érais vosotros.  A mí me deberían haber sacado con los pies por delante si hubieran venido a por mí los fascistas.  La libertad se defiende, incluso, con la vida de uno”. Aquella va ser la manera en que el meu pare hagués lluitat contra el feixisme.

Aquell llunyà 23 de febrer de fa 39 anys em duu a l’onada neofeixista que recorre tota Europa i part del continent americà al segle XXI i les seves diverses característiques. I abans de caracteritzar el neofeixisme, una breu apunt del que va ser el feixisme el segle passat.

El feixisme primigeni, aquell que va acabar penjat dels peus a la Plaça de Loreto (Itàlia), va sorgir com a resposta a un moviment obrer organitzat i com  la negació i superació de la lluita de classe; però també contra el liberalisme capitalista sense abandonar el capitalisme; una idea de nació (amb la seva unitat  política, econòmica i espiritual) i d’imperi per damunt de l’individu i la superioritat racial. Va ser l’ombra negra del segle XX.

I d’aquella ombra negra que ens va deixar per escrit a mode de reflexió sobre la gestació, el desenvolupament i la victòria del feixisme en diversos articles l’intel·lectual orgànic d’esquerres Antonio Gramsci, cent anys després encara hem de continuar parlant de feixisme o, més ben dit, neofeixisme per tal de reconèixer-lo i  de combatre’l.  I per tal de combatre’l hem de tenir present el marc  històric recent a nivell global i comprendre com ha sorgit o ressorgit a la calor del neoliberalisme. 

D’una banda tenim la victòria del magnat estatunidenc Donald Trump l’any 2016 (efectiva el 20 de gener de 2017). Aquesta victòria la podem vincular a una explosió neofeixista emparada en la inseguretat econòmica des de la crisi del 2008 i en un continu menyspreu de la classe dominant (política i econòmica)  pels problemes més materials de la classe treballadora.  A més a més, aquesta explosió neofeixista també té el seu leitmotiv en allò que Nancy Fraser va nomenar neoliberalisme progressista entès com un conclave de no tan nous moviments socials com el feminisme, l’antiracisme, el multiculturalisme així como el moviment LGTBIQ, però que cap ni un posava en qüestió el sistema econòmic liberal; més bé al contrari ja que es valien d’aquest per fer públic el seu discurs a través de la indústria dels mitjans de comunicació, de la cultura, de l’art...

D’altra banda, a Brasil, tenim Jail Bolsonaro i el seu Partit Social Liberal.  En aquest cas, el discurs (contrari, evidentment) d’aquest dirigent es va centrar en les conquestes que el Partit dels Treballadors va aconseguir amb Lula da Silva en matèria de drets laborals, drets humans i els avanços que s’estaven fent en reconeixement i drets per a minories racials, sexe-genèriques o culturals. Juntament amb això, el típic discurs ultradretà de la seguretat i mà dura contra la violència tancava el cercle del discurs polític de Bolsonaro. Tampoc no hem d’oblidar les declaracions que va fer la diputada del seu partit, Ana Campagnolo, presentant-ho com un home dels d'abans: ferm, altiu, tradicional, cristià...i que anaven dirigides contra aquestes minories racials, de sexe-gènere que havien vist satisfetes, d’alguna manera, les seves expectatives de futur amb el govern de Lula da Silva. I no ens hem d’oblidar, tampoc, que econòmicament el govern de Bolsonaro és total i absolutament neoliberal, com així ha deixat clar en més d’una ocasió el seu Ministre d’Economia Paulo Guedes.

En qualsevol cas cap dels dos mandataris americans posen en perill el neoliberalisme. Així, podríem parlar de neoliberalisme neofeixista la qual cosa ens deixa veure  la capacitat que té el feixisme d’adaptar-se al moment econòmic en que es desenvolupa. Podríem parlar d’adaptació darwinista fins i tot.

I amb VOX a Espanya tenim més o menys el mateix.  Té en el seu discurs la defensa numantina d’una visió de la nació espanyola determinada; la identitat cristiana d’aquella “Espanya eterna” i una lluita contra el feminisme i les “ideologies de gènere” que dia sí i dia també posen al centre del tauler d’escacs a mode de baralla d’hegemonia cultural.  Però el que vol VOX (així com Bolsonaro, per exemple) és continuar mantenint l’statu quo dels poderosos i dels privilegiats que dominen l’economia.  Alguns destacats membres d’aquest partit provenen de famílies directament vinculades amb el nazisme i el franquisme. I d’aquelles relacions polítiques aquesta posició econòmica dominant.

Dos aspectes hem d’assenyalar del discurs de VOX. D’una banda hem de tenir ben present l’intent que ha fet d’apropiar-se del discurs del treball.  O millor dit d’un fals discurs del treball, la qual cosa ja fa que el treball torni a ser  una batalla, una disputa que guanyar.  I més que un discurs el que fa VOX és pura retòrica populista d’extrema dreta per aconseguir acostar-se una part de la classe treballadora (ja veurem si la classe treballadora vota l’extrema dreta, que crec que majoritàriament no és així) identificada, i anul·lada com a classe, amb la nació espanyola voxiana. I dic que és pura retòrica populista perquè a les eleccions de 2019 el seu programa econòmic i laboral comportava, per exemple, la supremacia dels convenis empresarials per damunt dels sectorials (aprofundint més en la reforma laboral del Partit Popular) o posant en dubte el fonamental i necessari dret a vaga. I per no xerrar del etern discurs de que la immigració lleva llocs de treball. 

D’altra banda hem de xerrar del discurs que té del feminisme.  En aquest sentit el que ha fet ha estat rompre un consens polític i social que fins ara es mantenia com una línia vermella; VOX vol la derogació de la Llei de Violència de Gènere; vol la segregació per sexe a les escoles; nega rotundament que existeixi la violència masclista (us imagineu a algú negar que el racisme existeix?); vol retornar a la família tradicional  lluitant contra el matrimoni homosexual i criminalitzant les dones que avorten. En definitiva, vol retornar a una societat que ja no existeix (afortunadament)

Davant aquesta situació d’expansió del neofeixisme a Espanya, i a  tots els continents, l’esquerra ha de donar una resposta contundent  per tal de combatre-ho. Però la pregunta és, com se l’ha de combatre? Aquesta és la pregunta del milió.  Tal vegada no hi ha fórmules màgiques; ja no hi ha més Stalingrado; ja no hi ha més escopetes damunt la taula davant un Cop d’Estat (al manco de moment). Però sí que hi ha altres estratègies per tal de lluitar contra el neofeixisme. I algunes d’aquestes estratègies no són innovadores.

En primer lloc, una bona forma de començar a lluitar contra aquesta deriva ultradretana d’una part de la societat és posicionar-se amb aquells col·lectius que són contínuament atacats per l’extrema dreta: migrants, feministes, LGTBIQ, aquella part de la classe treballadora que es reconeix i es reivindica com a tal...

D’altra banda,  tradicionals formes de lluita s’han de recuperar amb més força que mai: afiliar-se a un sindicat per treure de fora tota la merda neofeixista que hi ha dins els sindicats (perquè hi ha); organitzar-se a la feina formant comitès d’empresa per tal de defensar al màxim els drets de les treballadores i dels treballadors davant l’onada neoliberal i neofeixista que va en contra dels interessos materials de la classe treballadora; afiliar-se a un partit polític d’esquerres  i crear de nou un teixit polític al teu barri o al teu poble; crear associacions de veïns i veïnes per tal de reactivar allò que tan bé va funcionar fins fa relativament poc.

Juntament amb això, també hem d’assistir a les manifestacions feministes (com la del proper diumenge 8 de març), a les del moviment LGTBIQ, de les minories ètniques, de l’ecologisme, dels anti desnonaments...per tal de donar visibilitat i fortalesa d’un món que cal protegir-lo i que és l’objectiu a abatre tant del neofeixisme polític com social.

 I votar. Votar també és una bona forma d’aturar-li els peus a l’extrema dreta. I que els partits antifeixistes duguin a terme, sense por i amb fermesa, polítiques materials  que vagin més enllà d’allò possible i fer allò que és necessari, així com continuar amb la més que necessària i justa política  de reconeixement de drets socials i civils del moviment feminista, del LGTBIQ, dels migrants... I tots, alhora, lluitar com a un únic col·lectiu contra el neofeixisme.

Queda lluny aquell 23 de febrer de 1981; queda lluny aquell dia d’escopeta damunt la taula com a forma de lluita contra el feixisme.  Però segueixen sent temps de lluita contra el neofeixisme 2.0 sense més armes que les paraules, les accions i la lluita col·lectiva.

Podeu veure aquest article en la següent adreça /opinion/gustavo-martin-hernandez/aquell-23f-aquest-neofeixisme/20200228082455001386.html


© 2020 Illa Global

Una mirada crítica al nostre entorn

Portal de comunicació de les Fundacions Darder-Mascaró

Escriu-nos a [email protected]