Corria l'any 1925 i Estats Units vivia dins una bombolla de desenfrenament consumista, dels feliços anys vint, de la Llei Seca que feia multimilionaris als contrabandistes i, entre altres aspectes, de la publicació de la novel·la "El gran Gatsby" que reflectia  aquesta dècada. També aquesta dècada, si bé econòmicament va anar falsament pròspera, continuava sent una dècada d'integrisme religiós cristià, de racisme social i institucional i d'hipocresia moral. 

I dins aquest integrisme religiós cristià, l’educació i l’ensenyament varen ser motiu aquest mateix any de persecució contra l’ensenyament de la teoria darwinista (algun dia haurem de parlar d’aquest tema i de per què no va tenir la mateixa fama i acceptació el suport mutu d’en Kropotkin) a les escoles. Persecució, per cert, on les famílies varen ser una part important en repetides ocasiones als Estats Units d’Amèrica i que posaré com a exemple del que ens espera.

Així, el primer exemple de persecució va tenir lloc l’any 1925 a Dayton, Tenessee, amb el professor John Scopes, quan aquest va ser portat a judici per haver vulnerat la Llei Butler que prohibia l’ensenyament de la teoria de l’evolució perquè negava, aquesta, la història divina de la Bíblia convertint-se, així, en una de les majors controvèrsies de l’època als EUA entre l’evolucionisme i el creacionisme a les aules.  

El judici d’Scopes contra l’Estat, 152, Tenessee va iniciar-se el 10 de juliol i va concloure el 21 del mateix mes amb la declaració de culpable (amb l’inestimable dirigisme del jutge cap al jurat per determinar aquest veredicte)  de John Scopes qui fou condemnat a pagar 100 dòlars. 

Encara que tot sembla indicar que aquest judici va ser promogut pel magnat miner de Dayton George Rappleyea, per a donar publicitat a un poble amb poc menys de 2000 habitants, la veritat és que el judici a la monea (Scopes Monkey Trial se li va arribar a conèixer) va treure a la llum pública estatunidenca el que en realitat amagava: la sempiterna lluita entre la ciència i la religió; la disputa entre la raó i la fe. En el fons no era ni més ni menys que la disputa entre la intolerància de les famílies integristes cristianes davant l'ensenyament de la ciència i la posada en qüestió dels dogmes cristians.

El segon exemple sonat d’intolerància dins l’educació, ara des d’un altre prisma no estrictament d’ensenyaments de continguts, el tenim l’any 1948 quan el reverend afroamericà Oliver Brown va escolaritzar la seva filla Linda Brown a l’escola i va ser rebutjada tot i que era apta per ser admesa. No obstant això, el pare i la seva filla no es varen donar per vençuts i varen dur a judici aquesta situació. Després de sis anys de judicis, l’any 1954 es va dictar la famosa sentència del Cas Brown contra el Consell d’Educació de Topeka quan la Cort Suprema va declarar inconstitucional la segregació racial a les escoles públiques. Tot això en mig d’un  pin parental racista per part de la gran majoria de famílies blanques de Topeka (i de la resta dels EUA).

I a Espanya, hem tingut algun cas similar al de Linda Brown? Sí. I no fa tant de temps. Els anys 80 a Espanya no només varen ser el de la movida; també va ser la dècada on la generalització de l’escolarització va ser real. I dins aquesta generalització nosaltres també varen tenir els nostres propis negres a qui assenyalar: la comunitat gitana.  L’escolarització de nins i nines gitanes a escoles públiques (i concertades) va generar tota una sèrie de conflictes amb les famílies no gitanes i la negativa d’aquelles a que els seus fills i filles compartissin aula a nenes i nens d'ètnia gitana. Perquè els nostres afroamericans varen ser, i encara ho són, les persones gitanes.  

I avui, quasi un segle després del judici a Scopes, llargs núvols negres tornen per a l’educació, els seus professionals i els valors democràtics.  

Fa uns mesos ens despertàvem amb la notícia que Vox Balears, els seus diputats, volia visitar un total de 50 centres educatius (un d’aquests centres agraciats és Es Puig de Lloseta, on va la meva filla major) per comprovar in situ si s’adoctrinava o no. Afortunadament li han comunicat que han d’anar fora d’horari lectiu.  I ja s’han posat a plorar.  

I fa un parell de setmanes des del govern de la Regió de Múrcia es va anunciar el famós pin parental que Vox ha posat a l’agenda política amb l’ajuda del Partit Popular i Ciutadans.  

Dues primeres consideracions té això de pin parental.  En primer lloc, la seva pròpia aprovació legislativa a la Regió de Múrcia parteix d’alguna cosa que no existeix, d’una mentida repetida mil vegades, i que no és ni més ni manco que la de que als centres educatius s’adoctrina en ideologia de gènere.  En segon lloc, i com altres vegades, la dreta i extrema dreta política s’avancen al govern de coalició i marquen l'agenda política, i especialment la  mediàtica, tot i que des del govern central ja varen dir la seva al respecte.  Però un altre vegada es parla més del que ha posat en l’escena política Vox que de la pujada del Salari Mínim Interprofessional. 

Una altra consideració és tot el que afecta a l’eterna disputa, o lluita, i que no és altra que la que es refereix a si és l’Estat o les famílies els garants de proporcionar l’educació dels infants.  

En aquest sentit la lluita està entre una concepció liberal-reaccionaria d’inspiració nacional-catòlica i de classe, per la qual creuen que tenen el dret a dir i decidir què s’ha de permetre, i què no,  ensenyar a l’educació reglada de les seves filles i fills d’acord amb els seus valors ètics i morals. És curiós que la majoria d’aquelles famílies que clamen a favor del pin parental normalment no duen a les seves filles i fills a centres d’ensenyament públic (perquè per això es poden costejar col·legis privats i perquè no es volen ajuntar amb persones que no són de la seva classe social), no?. De fet, els fills i filles d’aquestes famílies “queden a la mercè del totalitarisme domèstic, havent d'empassar amb tots els prejudicis ideològics dels seus pares”  (Escuela o Barbarie, Carlos Fernández Liria, Olga García Fernández i Enrique Galindo Fernández, Akal, 2017).  No obstant això volen implantar aquesta burrada del pin parental a l’educació pública, que no és ni més ni manco que un atac frontal i directe contra, en bona part, la classe treballadora, ja que l’educació pública és, i ha estat, el principal motor de mobilitat social per als fills i filles d’aquesta majoritària classe social.

I davant aquesta concepció, l’Estat.  Però no l’Estat en el sentit de coaccionador de la llibertat de les famílies de triar l’educació que creuen millor per a la seva descendència. Justament l’Estat com a garant de que els infants reben una educació el més completa possible, diversa, tolerant, amb valors democràtics, de justícia social i d’igualtat; protegir als nens i nenes dels prejudicis de les seves famílies, de les seves fòbies i de les seves filies.  I per dur a terme aquesta tasca s’han de tancar files contra aquesta deriva reaccionaria; s’han de tancar files i dotar a les professores i professors de l’Educació Pública de tota la protecció, reconeixement i de recursos materials.  No només bones intencions i bones declaracions de la Ministra d’Educació (que també); fa falta un pla d’acció contra la reacció; contra la reacció de qui vol mantenir els seus privilegis; contra la reacció que vol mantenir els seus valors de classe dirigent; contra la reacció que atempta contra els més fonamentals drets humans; contra la reacció dels negacionistes  de l’holocaust; contra la reacció de qui atempta contra el feminisme i no vol que es parli d’això a les escoles; de la reacció de qui es nega a entendre la importància que tenen les xerrades a les escoles de l’homosexualitat; de la reacció que no vol que es parli ni que es facin tallers per conscienciar les estudiants i els estudiants del greu problema que és la violència masclista. De la reacció contra la importància d’aquests tallers i cursos on es parla de sexe per tal de gaudir-lo en total llibertat i  amb precaució i protecció.  

Així, es tracta de lluitar contra  la reacció de qui atempta contra els valors democràtics a l’escola i a la societat; dels valors que ens fan millor o pitjor societat.  I en aquest sentit jo vull que tots els nins i nines creixin a una societat tolerant, oberta i democràtica.  I dic més: jo vull que les meves filles tinguin l’oportunitat de rebre una educació i uns ensenyaments diferents a les que la meva parella i jo els puguem donar.  En definitiva, les vull lliures dels meus prejudicis, de les meves fílies i de les meves fòbies i per això no vull pin parental.