No som, ni serem, soldats

foto: Lne
foto: Lne

Són dies estranys. Ja ho sabem, ja està dit i així ho vivim i sentim. 

Dies difícils, durs, tristos en els que la por va i bé pels nostres pensaments. Dies de deshumanització: els morts es compten per centenars i els contagiats per milenars. Sí, coneixem algun nom d’algun famós, ens conten alguna història pròpia d’algun dels morts, però, la gran massa no deixa de ser la suma d’un grapat de números de difunts als quals ni tan sols les seves pròpies famílies i amistats poden acomiadar com voldrien. 

També ho sabem, tot això, i també sabem que durant uns temps indefinit haurem d’aprendre a conviure amb aquesta realitat tan tossuda, que, més que realitat, ens sembla una distòpia.

A banda de tot això, de tot aquest patiment, fa uns dies que ens hem d’empassolar que uns senyors molt uniformats (no record els seus noms ni he perdut el temps en cercar-los), i amb moltes medalles penjades (de les quals desconec el seu significat), ens diuen coses com aquestes:

  • “Sin novedades en el frente”
  • “No hay fines de semana en la guerra, todos los días son lunes”
  • “Esta es una guerra de todos los españoles”
  • “En esta guerra todos somos soldados”.
  • “El rey demuestra ser el primer soldado de España”

Perplexa vaig observant com poc a poc pretenen militaritzar una crisi sanitària i no puc evitar pensar que estan aprofitant la situació per fer-nos servir com a juguetes per acomplir les seves més íntimes fantasies bel·licistes.

Vagi per dit que personalment no vull qüestionar la tasca que està fent actualment l’UME en aquesta crisi. Fins i tot pens que en alguns moments la seva labor humanitària s’està evidenciant com a necessària.

Fa uns dies el diputat Oskar Matute plantejava l’abolició de l’exèrcit i destinar el mateix pressupost a la creació d’un cos de protecció civil preparat que pugui fer aquests labors. Coincideixo amb la necessitat de plantejar aquest debat, no ara, evidentment, però sí quan els temps ens tornin a permetre viure en plena llibertat.

Mentre tant, mentre arriba aquest dia, deman des de la desesperació: per favor, NO militaritzeu la situació ni molt manco ens militaritzeu a nosaltres. 

NO som,  ni serem, soldats, per més que volgueu insistir en nomenar-nos així, no som els vostres soldats de plom, no ens deshumanitzeu més del que ja està fent la pròpia crisi.

NO som soldats, som CIUTADANIA:

  • Som les dones que pateixen maltractaments i estan confinades amb el seu maltractador a casa.
  • Som les mares o pares separats que cada vegada que deixen els seus fills no saben quan les podran tornar a veure.
  • Som els padrins que no saben quan podran tornar a gaudir dels seus estimadíssim nets.
  • Som les persones que viuen al carrer sense lloc on guarir-se.
  • Som les persones major que viuen totes soles, pendents de la telefonada d’una neboda atenta.
  • Som els treballadors i treballadores que pateixen un ERTO i no saben massa bé quin serà el seu futur laboral.
  • Som els sanitaris que ens estan salvant amb la seva feina i dedicació, posant les seves vides en perill.
  • Som els treballadores i treballadores que sí han de fer feina i pateixen pel perill de encomanar-se del virus i ser transmissors.
  • Som les persones amb problemes de salut mental per les que tot això és encara més difícil i incomprensible.
  • Fins i  tot som les persones que amb la seva feina ens els cossos de seguretat de l’Estat tenen cura del benestar de la ciutadania.
  • Però NO som, ni serem soldats.

Reivindiquem la humanització de la crisi sanitària i cridem fort NO a la militarització de la ciutadania.

 

Comentaris