Les mesures preses pel Govern des del decret de l'estat d'alarma, el passat 14 de març de 2020, han estat i continuen sent molt importants però, afecten a tots i totes igual? És clar que aquesta pregunta és una erotema: el gruix de les mesures estan destinades al manteniment d'un sistema basat en la producció i consum i en la propietat privada. Clar que no, no afecten a totes les persones de la mateixa manera. De fet, observant les dues dimensions que aquest article proposa explorar, l'ocupació i l'habitatge, moltes persones ja es trobaven en situacions d'ocupació inestable i/o vivint a habitatges precaris abans de la pandèmia. Com afecten llavors les mesures preses pel Govern a aquesta circumstància?

Balears es troba avui davant un gran repte: no és cap secret que l'economia de les illes s'ha assentat sobre el turisme, un sector que, per què no dir-ho, a base d'explotació (del medi ambient i de les persones treballadores) ha generat molta, moltíssima riquesa, encara que aquesta mai s'ha repartit com degués. Aquest ha estat el leitmotiv amb el qual hem après a viure les persones de Balears: que tots i totes vivim del turisme. Sabem que no. Sabem que algunes persones, molt poques, viuen del turisme. La resta, sobrevivim malgrat el turisme (la importància dels matisos). El turisme, tal com s'ha gestionat, explotador i insostenible, ha estat un mal a Balears; un mal que ha afectat la immensa majoria. I les àrees de l'ocupació i de l'habitatge han patit els efectes nocius d'aquesta mala gestió.

Tant la reforma laboral de 2010 (quan encara governava el PSOE) com la de 2012 (quan ja governava el PP) van assotar el mercat laboral, amb mesures que convidaven a l'abaratiment de l'acomiadament i a la flexibilitat (llegeixi's inseguretat) laboral de les persones treballadores. Aquest escenari es presentava com una mesura d'urgència davant la crisi que arrossegava la caiguda del mercat financer de 2008. Noti's que ja des de 2014 es palpa la millora i els inicis del creixement econòmic, però les condicions laborals s'han mantingut precàries i els drets laborals no s'han defensat. La història és la de sempre: la població s'estreny el cinturó durant la crisi, però després… no es reparteixen els beneficis en anys de bonança? Sembla que el mercat laboral va preferir mantenir les mesures “de crisi” encara que el repunt era més que evident (així ho anunciava INE a la fi de 2013). Així, el 2020, l'escenari laboral està conformat per contractes temporals, jornades parcials i baixos salaris, per no esmentar clàusules abusives o la falta de mesures de Prevenció de Riscos Laborals i correctives de la sinistralitat laboral. L'hoteleria és una de les activitats amb major presència d'ocupació atípica, és a dir, inestable i tendent a la precarietat (CCOO, 2019), amb el que és fàcil entendre que si Balears ha basat enorme part de la seva riquesa en el sector turístic, la sagnia que generarà la crisi del Covid-19 serà, si més no, important. Una bona part del teixit treballador de Balears ho conformen persones contractades per temporades, i encara que finalment s'han inclòs els contractes temporals i fixos-discontinus en la mesura, no tot són bones notícies, perquè també s'ha de tenir en compte que l'obligació del manteniment de l'ocupació durant 6 mesos en reprendre l'activitat no s'aplicarà en les empreses amb alta variabilitat o estacionalitat. És un focus de vulnerabilitat que no pot passar-se per alt, sobretot si es té en compte que moltes d'aquestes persones són dones, joves i/o migrants, amb la qual cosa, si la seva vulnerabilitat ja estava prescrita abans de la pandèmia, ara es reforça.

D'altra banda, l'habitatge. El sector turístic ha devorat el pàrquing de lloguers, ha gentrificat barris sencers i ha espoliat els drets d'habitatge de moltíssimes persones. S'ha apostat pel lloguer vacacional i les ciutats de vacances, aquestes ciutats convertides en parcs d'atraccions (amb sortida per la botiga de regals inclosa, parafrasejant el títol del documental sobre l'artista Banksy) en detriment de l'habitabilitat de les ciutats per als qui viuen en ella: els seus ciutadans i ciutadanes. Abans de la pandèmia, Balears tenia un mercat d'habitatge precari i perillosament excloent: preus pels núvols, habitatges de dubtoses condicions i una cosa molt important, inseguretat de les llars, concepte que concerneix a les altes possibilitats de perdre l'habitatge, tant de lloguer com en propietat (per una fi de contracte o una pujada del cost a la qual no pot fer-se front, o per un desnonament propiciat per alguna entitat bancària). Està per veure si després de la pandèmia, aquesta crisi d'habitatge se sufraga o es continua mirant cap a un altre costat. La vaga de lloguers del passat 1 d'abril, a la qual es va adherir el Sindicat de Llogaters de Mallorca, i celebrada sense manifestacions ni cercaviles ni crits, a causa del confinament, però sí amb una negativa a pagar el lloguer, esdevé un pas (més o menys encertat) en la demanda de reformes que millorin l'escenari d'habitatge actual. Més enllà de la proposta de retardar el pagament del lloguer, entre les demandes més interessants figura la reivindicació que els habitatges en mans de grans tenidors i bancs es expropien. És clar que, de moment, el preocupant és com han viscut (i viuen!) el confinament qui tenen llars insegures… i qui no tenen llar. Existeix una enorme desigualtat i vulnerabilitat social (FOESSA situava Balears entre les CCAA amb major taxa d'exclusió social, en el seu informe de 2019) i estudiar les diferents experiències del confinament, segons les condicions de la llar, el nombre de persones que hi resideixen (i les seves edats!), el lloc on es troba l'habitatge (una ciutat, un poble, un disseminat…) serà fonamental per a comprendre les diferències que genera tan gran desigualtat en un context de crisi com el que tenim avui dia.

És més que evident que no, les mesures no afecten a totes les persones per igual. Mesures per a mantenir l'atur estable i les hipoteques són importants, però cal tenir en compte que no totes les persones tenien contractes indefinits i habitatges en propietat abans de la pandèmia. Així, més enllà d'aquestes mesures en un intent de contenir els primers espeternecs de la crisi del Covid-19, hem de repensar la societat que volem a partir d'ara, quan comencem a sortir de casa, els qui la tenim; quan comencem a tornar al treball, els qui el mantenim. Volem viure en una illa massacrada pels interessos d'un mercat efímer i per temporades, com és el del turisme? De basar part de la nostra economia (en la qual tots i totes contribuïm) en el turisme, no podem virar cap a un que sigui sostenible? No podem defensar, d'una vegada per sempre i de debò, que l'habitatge és un dret? Defensarem així mateix que les ciutats i els pobles es pensin per als qui viuen i no per als qui visiten? Rebutjarem per fi l'ocupació precària i denunciarem l'explotació laboral? Preguntes que queden en la reflexió, esperant que no es converteixin en erotemes, com la que es plantejava a l'inici de l'article, o en eternes preguntes per a les quals no (encara que sí) existeix resposta.