Molts cops els mallorquins tenim tendència a pensar la nostra illa com un espai essencialment conservador, tranquil, on no són assumibles els canvis. Santiago Rusiñol va batejar Mallorca com la illa de la calma, al seu llibre homònim. Un lloc sense revoltes. 

Aquest mite ens arriba fins avui. Però la calma no és l’absència de conflicte. Només és la seva ocultació rere una cortina de silenci. 

Si miram cap enrere, la història desmenteix que siguem un poble de naturalesa submisa. La Plaça de la Reina, situada al final del Passeig del Born, es nom així perquè hi havia una estàtua de la reina Isabel I. Sa Catòlica Majestat va haver de fugir degut als diversos escàndols d’amants i de corrupció que envoltaven la seva polèmica figura. El dia 1 d’Octubre de 1868 els ciutadans van enderrocar la seva estàtua a Palma. Era el que avui en dia els tribunals dirien un “tumulto”. 

La multitud rebutjava a una reina impopular. Inclús, l’any 1873 apareix el diari intransigent El Cantón Balear, que proposava la creació d’una República Balear independent que s’hauria de federar amb la resta de repúbliques espanyoles. El règim monàrquic del retornat Alfons XII acaba amb la idea d’Estat Balear, previst al projecte constitucional de República Federal. 

El 14 d’abril de 1931 el batle Emili Darder va proclamar la II República des del balcó de Cort. Havia guanyat unes eleccions que no només eren municipals. El Rei Alfons XII fuig cap a Itàlia en vaixell, envoltat d’escàndols i després d’haver donat suport a la dictadura militar de Primo de Rivera. El batle va ser assassinat després del cop d’Estat de 1936. Diuen els historiadors que la gent rica de Palma va aplaudir després que els militars franquistes l’afusellasin. 

Passada la Guerra, el franquisme va desenvolupar el turisme. Molts europeus, molt democràtics ells, no pareixien tenir dilemes morals per a passar les seves vacances a les platges d’una dictadura que s’havia instaurat gràcies a Hitler i a Mussolini. Spain is diferent.  

Ara bé, pot ser Mallorca republicana? 

Hi ha dos elements a analitzar: la negació i l’afirmació. 

Per un costat, tenim la negació d’una monarquia denigrada pels casos de corrupció del capità del Bribón. El pensament antimonàrquic té a veure amb la indignació davant la corrupció en un moment de pandèmia i crisi econòmica. L’element definitori de la negació del règim monàrquic és de caràcter ètic. Tal i com va succeir amb Isabel I i amb Alfons XII. És poc acceptable davant la moral del poble veure com es gasten injustament recursos en temps de pobresa. 

Però la negació de la monarquia es queda coixa sense l’afirmació de la república. Això potser és més difícil. Què és la República? És només un moment de la nostra història que per molta gent educada pel franquisme i post-franquisme està lligat amb la crema d’esglésies i l’avantsala de la Guerra Civil? És el simple canvi de forma d’estat? 

Arribats a aquest punt, mos falta realitzar un exercici d’imaginació política: com volem que sigui la Mallorca republicana? Com podem afirmar la República Mallorquina, o l’Estat Balear dins la República Federal? La República, per ser atractiva, ha d’estar lligada amb la qüestió social. Amb la regulació del preu de lloguer, la transició ecològica, l’expansió dels drets laborals o la Renta Bàsica Universal. El poble de París no va assaltar la Bastilla per un simple canvi formal de Règim, sinó per una qüestió material: pa.

Mallorca no és essencialment conservadora, ni està buida de conflictes socials. 

La monarquia borbònica ha anat lligada històricament amb el centralisme. Les illes estam en una situació de perifèria respecte a una capital que sempre omple els telediaris estatals. El nacionalisme espanyol menysprea la nostra llengua, pensant que és rural i provinciana. Quan en llengua catalana els mallorquins podem fer art, ciència i pensament universal!

Si un passeja pel centre de Palma a l’hora del dinar, hom pot veure les cues de la gana. Persones en situació de precarietat esperant aliment. L’assistència, sens dubte necessària, no és suficient. La Justícia Social és el que anhelen els mallorquins de Pere Garau. Venguts de totes parts del món, tenen una cosa en comú: són treballadors. Força de treball d’un 2020 ple d’incerteses. Sense ells no hi ha República. 

El repte dels Republicans mallorquins del segle XXI no és fàcil: combinar la qüestió nacional en un món globalitzat en crisi i la qüestió social, sense deixar de banda la crítica ecologista i la perspectiva feminista. Però el futur no ha de ser una distòpia, un lloc terrorífic i ple de perills. El futur pot ser una nova costa a la que navegar. I per això, segurament, serà necessària l’energia d’una futura generació de joves amb compromís ecològic, social i nacional.