Tu, que ets capaç de fer diverses tasques a la vegada. Tu, que tothom et diu que ets molt forta, com li diuen ara, unaleader. Tu, que ets mare, filla, germana, amiga i companya. Tens molta de gent per la qual ets imprescindible. Creus que el món no funciona si no dones el teu 100%. Si no ho organitzes i supervises tot, segur que no es farà. I si no es fa, serà un desastre i la culpa serà teva i sols teva.

Però aquella nit et despertes perquè no pots respirar. Aguantes la nit i t’aixeques i notes que alguna cosa no va bé, t’has romput. No saps el que és, ni com ha passat, ni quan, sols que alguna cosa no funciona. I t’arregles i surts cap a la feina i et trobes amb el drama. A punt d’entrar a la feina, les cames et fallen i decideixen que no donen una passa més. T’entra el pànic:”M’estic tornant boja…”. Dones ordres a les cames a donar la passa, el cap et gira i el cos no respon. I mentre et cauen les llàgrimes, perquè no ets capaç de fer una cosa tan natural com donar una passa, crides a dues persones de molta confiança perquè et rescatin. Tu sols vols ser invisible, desaparèixer d’aquella plaça a on estàs plantada paralitzada.

Arribes a casa i et tanques a la fi a l’únic lloc segur que existeix, el teu llit, el santuari a on res, ni ningú et pot fer mal. I penses en, què ha passat? Quan ha passat? Per què ha passat? I no trobes les respostes, desesperes i comences a pensar que ets un frau. No serveixes, ni has servit mai, tot això fins ara era una imatge imposada que el temps ha descobert: tu ets una inútil. El mòbil, amb les aplicacions maleïdes de Whatsapp, Facebook, Twitter i Instagram instal·lades, guardat al fons de la bossa, ha tornat com la kriptonita per al Superman, ni t’hi acostes, perquè allà sols et trobaràs més respostes que et diuen que altres valen molt i tu no.

Decideixes descansar al llit, no ser-hi. Però l’ansietat tanmateix ha fet la seva aparició. Has conegut el teu particular monstre, que està tombat al teu costat, tocant-te l’ombro, cada vegada que et tranquil·litzes un moment, recordant-te que no tens dret a descansar, perquè tu ets un frau, al que esperen allà a fora per demostrar-t’ho, no sigui cosa que pensis que pots seguir fent veure que tu ets una lluitadora capaç de fer les coses més simples. Fas una dutxa calenta i et relaxes i de sobte l’ansietat desapareix i sents una mica de tranquil·litat. Atures l’aigua, agafes la tovallola i surts de la dutxa. I allà et saluda el monstre, amb un gran somriure: ”Hola! T’arregles per sortir, inútil?”. I la manta elèctrica de l’ansietat envolta els teus pulmons, fent-te addicta als sospirs profunds que et donen unes mil·lèssimes de segons d’alè.

Saps que has de sortir. Tu muntaves a cavall i coneixes la màxima de si caus del cavall, sempre has de tornar a pujar tot d’una o perds la batalla. Saps que a fora t’esperen, que la vida et reclama i comences a entendre a les persones que decideixen no sortir mai de casa. El lloc de fora de casa teva ha tornat un lloc perillós, ara fa por.

Però decideixes sortir i el teu monstre comença a ballar i riure i cantar desfermat. El renou al teu cap es torna insuportable, no ets capaç de pensar amb claredat.

Saps que necessites ajuda, però demanar ajuda significa posar al descobert que t’has romput, el que creus que ets, perquè tu… ets un frau.

Surts a treballar i intentes recompondre’t tu sola, ningú no ha de notar res. Intentes dur la teva vida, seguir organitzant, supervisant, construint. Però tens el cervell segrestat pel teu monstre, que riu mentre et fa cometre errades. Coses tan senzilles com seguir una conversa i no perdre’t en el que et diuen, tornen coses impossibles. Al teu cervell s’està lliurant una batalla com les dels Saloons del vell oest, amb tirs, cops, crits, cavalls, vidres que es trenquen i un piano que sona per damunt de tot. El renou no et deixa pensar clar, la vida és al teu cap. Ets una inútil. Sempre has estat una inútil. No pots respirar, sols vols tornar a casa, al llit on ningú et demana res, on pots descansar, on les xarxes socials no existeixen. 

Passen els dies i et desesperes, la gent s’impacienta perquè no ets capaç de fer res bé, el monstre ha crescut i ja ocupa tota la teva habitació. Plores perquè plorar alleuja i permet respirar. 

Arriba el dia en què el monstre et fa dissociar de la realitat en públic. Has perdut la batalla que volies lliurar sola contra ell. Ja tothom sap que t’has romput.

I llavors entens que no ho pots surar sola. Demanes ajuda als teus i et trobes amb que t’estimen més que tu mateixa fins ara, que t’entenen i agraeixen la teva sinceritat i que t’ajuden.Vas a veure un amic psicòleg, que t’explica que el que et passa es diu ‘atac de pànic’, ‘estat d’ansietat aguda’. Comences a entendre que no has tornat loca, que tens un problema de salut i que, com tots els problemes de salut, s’arregla amb tractaments i hàbits conductuals. Entens que res més enfora, que no ets una inútil, tot al contrari, ets una valenta lluitadora, amb dret a estimar-te tant com per donar-te comprensió i temps per entendre les teves necessitats i prioritats. Aquest dia comences a guanyar la batalla. El dia que obres la boca per demanar ajuda. El dia que en parles. El dia en que comences a saber que tu no ets l’única a qui li passa, que ens necessitem.

El meu monstre ja no és fosc, ni dolent. Ara és un petit amic de color blau, que em recorda que quan em saluda, em toca respirar amb calma, estimar-me i cuidar-me per a poder cuidar a les altres. I cada dia em diu, ara amb un somriure, que jo no som un frau, ni ho he estat mai. És un amic que em recorda que no som culpable de res, sols de no estimar-me prou i que ha vingut per ajudar, no per enfonsar. Però sola no. Amb ajuda, empatia i la meva gent.

Desconec si amb el temps sabré què es va rompre, ni quan, ni si ho podré arreglar o podré dir adéu al meu monstre, el que sí sé, és que no ha vingut a fer-me mal, sinó a dir-me que som molt més important per mi mateixa del que he estat mai. 

Jo som l’ama de la meva vida. Ara sí.

I no em preocupa dir-ho, de fet si ho dic, és per fer visible el que ens passa a moltes persones, que per no dir-ho pateixen inferns que no es mereixen, que espero que amb el temps rebin l’empatia necessària de la societat, com per no sentir-se culpables, ni empageïdes pel seu estat mental i que no hagin de decidir a desaparèixer del tot per a no haver de patir més la batalla del saloon. Els i les culpables són qui no empatitzen i fan mal de manera gratuïta, per enveja, per interessos o per mediocritat, mai no és la persona que pateix. 

Sanem, entre totes, aquesta societat. Practiquem l’empatia que tant necessitem totes i siguem conscients de la nostra salut mental i la dels i les altres.