Ens desborden els sentiments de solidaritat, empatia, cooperació i comunitat. Tots ho sentim, ens emocionem i se’ns posa la pell de gallina a cada instant que veiem alguna iniciativa per la tele o a les xarxes, hi ha tota una competició de mostres de solidaritat i empatia i semblaria que mentre la humanitat lluita per contenir la propagació del virus COVID-19, s’ha contagiat d’un virus molt més poderós, el de la humanitat.

Semblaria que amb el COVID-19, el planeta hagi trobat la vacuna enfront de la letal malaltia que pateix i semblaria que la desgràcia que vivim podria haver fet reaccionar a la humanitat a adonar-se que sols unida pot salvar-se, que davant del desastre no hi ha classes, ni nacionalitats, religions o colors.

Semblaria… si seriem capaços de reflexionar contundentment, més enllà dels moments de xoc.  Aquests dies, no deixo d’emocionar-me amb el que veig, però a la vegada no puc deixar de demanar-me…

De veres que haurem après? Tant com perquè ens duri quan passi el perill i torni la ‘normalitat’ del ‘a mi això no em passarà’ i el ‘alguna cosa haurà fet’…?

Haurem de veres après a ser solidaris? A pensar amb els altres inclús quan no hi hagi alarmes?

Haurem après a ser fràgils, a no ser prepotents? Que la vida val més que els colors?

Haurem après a viure sense tantes coses que tanmateix no necessitam i a somniar amb una abraçada, en lloc d’amb el darrer rellotge digital que compta les calories consumides? 

Haurem après què vol dir sentir por no sols a les fosques? Una por  que les privilegiades sentim des de casa, amb electricitat, aigua i menjar…  

Haurem après de les nostres pors i bastarà per seguir tenint empatia llavors, quan torni a ser ‘aquella gent que no va amb nosaltres’?

Haurem après que la guerra que tants els agrada ara anomenar una vegada i una altra, és la guerra que ens lluita la naturalesa a nosaltres? I que ella n’és la cura i la prevenció?

Aprendrem de les dades que de ben segur aviat tindrem sobre l’efecte d’aturada d’emissions de gasos? Serem capaços de veure que ens hi va la VIDA en fer-ho?

Haurem après que unides som més fortes? 

O del contrari, en sortir, tornarem a ser les egoistes d’abans que no volen que els de fora venguin a anar als nostres metges i que ens llevin la feina i que no són els gasos del meu cotxe els que cal aturar? Seguirem deixant que pares, mares i infants morin a la mar, defugint de la guerra per les emissions i les armes que res poden davant de la naturalesa? Mirarem cap a una altra banda quan passem per al costat d’un ‘invisible’ que mirant a terra ens demana 10 segons de solidaritat que tardam en treure un trist euro?

Tornarem a pensar que la guerra d’aquella gent està enfora i que les seves vides no van amb nosaltres? 

Ens oblidarem de i ja no sentirem la nostra por, ni ens importarà la dels altres?

Voldria pensar que no. Que aquesta ha estat la lliçó del segle XXI i que si, que hem après que no son les banderes les que curen i alimenten, sinó les mans, els cors, la cooperació i la solidaritat de tots els colors del món. 

Sols llavors haurà valgut la pena i l’hi haurem donat un sentit. 

Pensem-hi ara. Recordem-ho demà. Ara o mai.