La fratendresa

Distanciament físic (i social?). Foto: America Digital News
Distanciament físic (i social?). Foto: America Digital News

L'altra dia, un amic gai seropositiu lamentava les dificultats per les que en aquests temps de pandèmia passen molts membres del col·lectiu LGTBI per forjar llaços d'afecte i solidaritat més enllà dels circuits mèdics i dels grups de suport entre iguals. Tot es complica quan les autoritats sanitàries declaren que la millor manera de prevenir el contagi del coronavirus és evitar el contacte físic estret i mantenir la distància interpersonal. En aquest context, em contava les seves dificultats personals per trencar el silenci, trobar espais emocionals segurs i persones amb les quals poder parlar sense sentir-se jutjat. A l'experiència de discriminació tradicionalment relacionada amb l'homosexualitat i el VIH, s'unia ara l'experiència quotidiana de confinament emocional. Tristament, el cas del meu amic no és excepcional. Abans del coronavirus, la pandèmia de soledat ja afectava de manera notable al col·lectiu.

Tot i que la pandèmia l’ha agreujat, la veritat és que el refredament de la intimitat masculina no és nou. Des de sempre, el patriarcat i l’heterosexisme ens han educat per posar en pràctica la "pedagogia de la crueltat" que de manera brillant ha identificat Rita Segato. Independentment dels nostres privilegis racials, de classe i de sexualitat, els homes hem après que la masculinitat ha de repel·lir tot el que es considera vulnerable i femení; que als homes només ens està permès expressar en públic determinats sentiments i emocions (i no precisament els que tenen a veure amb l'empatia o l'afecte, sinó els relacionats amb el poder, la ira, la gelosia o la competència); que la virilitat es mesura per la nostra capacitat reproductiva i sexual, de la qual la primacia del penis (com més gran, millor) és un fet incontestable. Hem privilegiat una masculinitat freda i agressiva; una masculinitat "tarada", com la qualifica Justo Fernández, la tara de la qual la porta a exercir violència contra les vides que no encaixen en els seus esquemes, com les vides de dones de tota condició; les vides de les persones no blanques, considerades racialment inferiors; les vides de les persones grans i de les persones amb discapacitat, que el mercat de treball capitalista rebutja per considerar-les improductives i no competitives; les vides de les persones precaritzades sense poder de consum; les vides de les persones trans que no es reconeixen en el binarisme home-dona; les vides dels cossos seropositius estigmatitzats, etc.

Les marques d'aquesta masculinitat patriarcal són ben presents en els actuals codis i rituals de fraternitat masculina. Surten a la llum quan, per exemple, es guarda silenci sobre pràctiques masclistes o homòfobes compartides entre amics; quan els actes de violació es tipifiquen jurídicament com un delicte d'abús i no d'agressió sexual; quan hi ha un clima de tolerància respecte a comentaris, acudits i altres expressions de naturalesa sexista; quan determinats mitjans de comunicació col·laboren en les campanyes propagandístiques antifeministes sobre l'anomenada “ideologia de gènere” encoratjades per l'extrema dreta i la dreta més rància.

Urgeix contrarestar les formes patriarcals d'intimitat i complicitat masculina. Això implica substituir la pedagogia de la crueltat predominant per una pedagogia inèdita de la tendresa. Els homes necessitem educar-nos millor en l'afecte, el suport emocional, la cura i l'empatia. Necessitem educar-nos menys en la fraternitat i més en la "fratendresa". La fraternitat que dona ales al masclisme, a l'homofòbia i a altres formes d'opressió no és fraterna. Són prejudicis i discriminacions disfressats de fraternitat.

La fraternitat va ser un dels grans principis de la Revolució francesa, tot i que no són poques les veus que han criticat el caràcter excloent d’aquest ideal. Precursores del feminisme occidental com Mary Wollstonecraft van denunciar el biaix patriarcal de la ciutadania moderna. Fins i tot entre les faccions més revolucionàries, com els jacobins de Robespierre, no es va dubtar a guillotinar dones incòmodes i reivindicatives com Olympe de Gouges, que en l’any 1791 lamentava: "Oh, dones! Dones! Quan deixareu d'estar cegues? Quins avantatges heu obtingut de la revolució? Un menyspreu més marcat, un desdeny més assenyalat". No és estrany, en aquest sentit, que en els últims temps la paraula sororitat, que expressa la germanor i solidaritat entre dones, hagi entrat amb força en el lèxic feminista.

La fratendresa de què parlo, recuperant el neologisme d’Hugo Assmann, és una invitació a obrir les venes de la sensibilitat masculina, prenent prestada la bella metàfora d’Eduardo Galeano. Obrir-les no per veure com brolla la sang, sinó per renovar-la. Amb altres paraules, és una invitació a volar lliures dels nostres temors i les nostres pors cap a noves rutes afectives. Com di Toni Morrison: "Si vols volar, has de deixar anar la merda que t’aclapara". Molta d'aquesta merda interioritzada acaba traduint-se en sensibilitats atrofiades que són incapaces de reconèixer errors, de despullar pors i compartir fragilitats.

El problema és el que l’heteropatriarcat ha fet molt bé la seva feina. Això ha portat a considerar la tendresa un atribut propi d’allò femení i d'allò emocional, fent-nos creure que la masculinitat i la tendresa es repel·leixen mútuament. La tendresa no té res a veure amb allò cursi i sentimentaloide. Com afirma Luis Carlos Restrepo, és una forma de convivència humana que s'oposa a la "lògica arrasadora de la guerra" i al discurs "anihilador de la diferència". Remet a una experiència vinculada a la pell, a la sensibilitat corporal, però també a una forma de relacionar-des de l'afecte, la proximitat i la cura. Per aquest motiu, la tendresa és un principi ètic i polític antipatriarcal. 

No corren bons temps per a la tendresa en una època d'emocions congelades en què una sola abraçada pot posar en risc la salut. Ara bé, una vegada que les recomanacions d'evitar el contacte estret i mantenir la distància física perdin la seva vigència, què ens espera? Una convivència en què la democratització de la tendresa serà una pauta habitual o potser un dia a dia amb un contacte aparentment renovat però que seguirà basant-se en la mateixa pedagogia de la crueltat? Estem poc acostumats a la tendresa. Tot just disposem d'espais públics acollidors on expressar-la. La política electoral es lliura en termes d'enfrontament i estratègia; la universitat, tradicionalment, ha exclòs la tendresa a favor d'un saber suposadament neutral desproveït d'emocions; el mercat inculca que només els més competitius triomfen; les xarxes socials mostren que les persones reeixides són les que més fama acumulen, sovint de manera egocèntrica i vanitosa. Potser la qüestió de fons no sigui si els homes (i les persones en general) ens podem permetre la tendresa en moments d'urgència, sinó si ens l'hem permès alguna vegada.

Comentaris