Les llàgrimes també són universitàries

foto: Medium.com
foto: Medium.com

Fa unes setmanes vaig tenir l'oportunitat de participar com a ponent a les jornades Diàlegs sobre masculinitats. Una mirada sobre l'experiència de la (des)igualtat, organitzades per l'Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat de la Universitat de les Illes Balears i l'associació per la igualtat de gènere Homes Transitant. L'objectiu era generar des d'una perspectiva crítica i aliada amb el feminisme un espai de debat i reflexió al voltant de la pregunta sobre si és possible una mirada crítica i transformadora de la masculinitat vista des del privilegi masculí.

Allò que més em va impactar va ser el poder de les jornades per desafiar certes lògiques patriarcals i academicistes que encara avui condicionen què s'ensenya i què es fa a la universitat. La universitat segueix sent un espai de dominació masculina, malgrat que les dones siguin percentualment majoria a les universitats espanyoles. I segueix sent també un espai elitista on la construcció del saber no s'inspira en l'experiència de sectors populars, sinó en els interessos dels poderosos, d'aquells que històricament han estat al costat de l'opressió i la injustícia. Ja ho advertia al 1959 el Che Guevara al seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa per la Universitat Central de Las Villas, on demana a la universitat que “es pinti de negre, que es pinti de mulat, no només entre els alumnes, sinó també entre els professors; que es pinti d'obrer i de pagès, que es pinti de poble, perquè la Universitat no és patrimoni de ningú i pertany al poble”.

Patriarcat i academicisme són dues lògiques de poder que es protegeixen i ens han robat les emocions. Els homes hem passat massa temps dintre aquella “habitació pròpia” que Virginia Woolf reclamava com a espai de creació i emancipació femenina. Allà vam aprendre a pensar, a sentir i a expressar-nos com a homes; vam aprendre que les tasques intel·lectuals han de regir-se per l'objectivitat i la desafecció emocional; que cal reprimir certs sentiments; que dos homes només poden ser amics; que les dones són éssers que depenen de l’home, el paper del qual a la societat es desenvolupa en l'esfera pública. Ens van educar, en fi, per obeir i servir l'heteropatriarcat, per fingir i posar-nos la màscara de la fortalesa.

Allà dintre també vam aprendre a produir coneixements que des d'antuvi han marginat la veus, els sabers, les experiències i les necessitats de les dones; coneixements que reafermen l'hegemonia del pensament discursiu basat en llibres i classes magistrals front un pensament incapaç d'incorporar allò afectiu i quotidià, així com les experiències de vida; coneixements que amb el subterfugi de la neutralitat abominen de qualsevol presa de posició que faci olor de compromís social; coneixements que converteixen les persones en objectes sobre els quals investigar, però quasi mai amb ells.

Van ser precisament aquests codis del coneixement patriarcal heretat els que van volar pels aires quan en seu universitària un dels participants va posar-se a plorar en relatar el seu procés de transició del masclisme envers la igualtat. Entre plors, va agrair haver posat damunt la taula temes que particularment als homes els imposen tant respecte, va afirmar sentir-se afortunat per poder participar a les jornades i va celebrar trovar-se a un espai amistós que li havia donat l'oportunitat de reconnectar amb la gent.

La universitat no és un espai emocional segur. És un espai públic regit en gran part per la mercantilització, la competició i la classificació elitista, tal com ho posa en evidència la cursa per tal de formar part dels rànquings universitaris internacionals i l'obsessió del personal docent per engreixar el seu currículum a fi de puntuar en els barems d'acreditació. Si poguéssim llegir la ment d'un investigador que depèn dels dictats del món acadèmic neoliberal, veuríem que les paraules que hi predominen són article, impacte i finançament. Això converteix la universitat en una institució burocràtica que ofega la reflexió crítica i es guia per criteris mercantilistes. 

Les llàgrimes del nostre company anaven contra aquella herència emocional tòxica que reprodueix els privilegis del sistema patriarcal a la universitat i que és urgent superar. El binarisme de gènere reprimeix l'exhibició pública de l'emocionalitat masculina, dona per fet que l'expressivitat és una característica essencialment femenina. No obstant això, no sempre va ser així. Els homes sempre hem plorat. Com mostra Tom Lutz, l'acceptació del plor masculí ha variat al llarg del temps i la cultura. A la Ilíada, Ulisses plora diverses vegades. Vessa llàgrimes per la seva llar, pels seus éssers estimats i els seus companys caiguts en combat, però mai no plora per la solitud o la frustració, que els antics grecs desaprovaven com a raons acceptables perquè un guerrer plorés en públic. L'Antic Testament també està replet de referències al plor. Els antics hebreus ploraven com a part dels seus precs a Déu. Els autors de l'Evangeli no sentien que les llàgrimes fossin una amenaça per a la virilitat o divinitat de Crist i van enregistrar que Déu va plorar. A les epopeies medievals europees, així com als clàssics de l'època romàntica, poden trobar-se innombrables exemples de plor masculí en la literatura i les arts. El romanticisme va veure les llàgrimes com a prova de sinceritat masculina. La Il·lustració va marcar el començament d'un ideal de virilitat més racional. Les llàgrimes van començar a veure's com més pròpies de la dona, associades amb la debilitat i la irracionalitat. La visió cultural del plor masculí ha anat canviant, i tot que encara ara esperem que els homes plorin menys que les dones, el patriarcat s'ha vist obligat a considerar més acceptable que un home plori en públic.

Ara bé, les llàgrimes no són les úniques damnificades pel saber acadèmic patriarcal. En general, ho són totes aquelles parts del cos vinculades al plaer i les emocions. El 1968, Theodor Adorno, un dels pioners de la Teoría Crítica, que havia fet contribucions notables sobre les formes d'alienació i autoritarisme en les societats capitalistes, es va enfrontar amb duresa al moviment estudiantil. En senyal de protesta per tant conservadorisme i incoherència, tres estudiants van irrompre a una de les seves conferències, li van ensenyar els pits i el van "atacar" amb flors i carícies. Les llàgrimes dissidents del company ens recorden la necessitat de destruir els prejudicis masclistes i academicistes que la universitat arrossega, però també ens convoquen a un altre tipus de coneixement. La universitat i l'educació en general necessiten més carícies, més flors (més raó poètica, com diria María Zambrano) i menys Teoria Crítica.

Comentaris