En certa ocasió, mentre estudiava la carrera de filosofia, un professor amb una dilatada trajectòria ens va dir que ell no es considerava filòsof, sinó professor de filosofia. Al professor de filosofia li corresponia una funció explicativa, interpretativa i divulgadora, mentre que el filòsof era aquell subjecte capaç de fundar un pensament propi i perdurable que oferia la possibilitat de comprendre el món. Sovint m'he preguntat si aquella declaració responia a un encomiable exercici d'humilitat personal o si podia interpretar-se més aviat com una censura que s'atorgava el dret de decidir qui mereixia ser considerat filòsof. Per què aquesta divisió ideològica entre filòsofs i professors de filosofia? Quines condicions són necessàries per elevar algú a la categoria de filòsof? Per ventura cal ser Aristòtil, Descartes o Kant per a ser reconegut com a tal?

Hi ha una certa resistència acadèmica a emprar el terme filòsof per referir-se a persones quotidianes. Es basa en un prejudici elitista molt arrelat entre els mateixos filòsofs. Va ser Plató qui va delimitar l'espai filosòfic. Amb la fundació de l'Acadèmia, aproximadament l'any 387 a. C., la filosofia deixa de practicar-se en els llocs públics, com feia Sòcrates en places i mercats. Malgrat algunes excepcions, passa a exercir-se en espais privats amb accés limitat a una minoria. Durant l'Edat Mitjana, els filòsofs són eminentment religiosos amb escassa activitat pública, excepte la docència a les universitats, que a Occident sorgeixen precisament en aquella època. A la Modernitat, gairebé sempre són membres de famílies nobles o burgeses o bé professors universitaris que es dirigeixen a un públic culte minoritari pertanyent a l'aristocràcia o la burgesia. Quan s'atreveixen a defensar públicament idees polítiques compromeses, se'ls exclou de l'activitat acadèmica, com va passar amb Marx. Al llarg dels segles XIX i XX, gairebé tots els filòsofs avui presents en els manuals de text i els llibres d'història de la filosofia estaven vinculats a l'acadèmia, bé com a professors o com a investigadors.

La universitat funciona com a una institució que no només restringeix l'accés a la filosofia, sinó que a més n’estableix el seu contingut i forma. Delimita qui és filòsof, què és la filosofia i quin és el seu paper en la societat. A la universitat, el filòsof tendeix a tornar-se docent, buròcrata i investigador al servei del neoliberalisme universitari, el qual l'obliga a produir papers com rosquilles per alimentar les agències d'acreditació. Temes com la desigualtat social, la mercantilització de la vida quotidiana o el menyspreu d'uns éssers humans per altres queden supeditats a l'estudi dels autors i els conceptes consagrats pel cànon vigent. En lloc de practicar la filosofia com a activitat inquietant i complexa que estimula la nostra capacitat d'interrogar, de lluitar i ens convida a canviar, la filosofia acadèmica es redueix, sobretot, a història de la filosofia, i en concret, per la seva marcada tendència eurocèntrica, a la història protagonitzada per certs homes blancs occidentals. Som, així, hereus d'un concepte aristocràtic i empobrit que converteix la filosofia en una disciplina entotsolada que sovint guarda silenci front un ordre social injust.

No es tracta de menysprear les contribucions dels grans pensadors, sinó de destacar els biaixos elitistes que es reprodueixen dintre del món acadèmic. Aquests biaixos fan de la filosofia, conscient o inconscientment, un instrument de privilegis. La filosofia és per a tothom. Per filosofar no es necessiten coneixements previs, tan sols l'anhel de conèixer-se millor a un mateix i als altres, el coratge d'atrevir-se a pensar lliurement i fer "ús públic de la raó", com ensenyava la Il·lustració. El paper genuí del filòsof va ser confrontar-se amb el món, ser la consciència crítica del seu temps, conèixer (i, com diria Marx, transformar) la realitat de la qual forma part. Resulta més que oportú reivindicar les paraules de Gramsci quan afirma que cal destruir el prejudici que "la filosofia és una cosa molt difícil pel fet de ser l'activitat intel·lectual pròpia d'una determinada categoria de científics especialitzats o de filòsofs professionals i sistemàtics". Des d'aquesta perspectiva, la filosofia no pertany a una determinada avantguarda intel·lectual. Tots som filòsofs, tots disposem de la capacitat de pensar, jutjar, nomenar i donar sentit a les coses, encara que no la desenvolupem de la mateixa manera. Filosofar és un acte inherent a la condició humana.

El problema és que hem desaprès a filosofar. Ens hem allunyat de la nostra condició filosòfica originària per refugiar-nos dòcilment en l'absència de pensament. No pensis, aleshores existeixes. L'emancipació i la transformació li interessen menys a l'statu quo que l'obediència i la domesticació. Ja en una conferència de 1952 Heidegger alertava que "encara no som capaços de pensar", en el sentit de transitar d'un pensar que calcula cap a un pensar que reflexiona. Vivim en temps d’imbecilització, no de reflexió. No pensem, per exemple, quan compartim de forma gairebé automàtica certs continguts lesius a les xarxes socials. Recorden el suïcidi de l'empleada d'Iveco per la difusió via WhatsApp entre els seus companys de treball d'un vídeo de contingut sexual? S'han detingut alguna vegada a llegir els comentaris de certs lectors als articles d'opinió? Destil·len odi.

L'absència de reflexió en la societat està impulsada per dues forces aliades: la por i l'odi. La letargia de la raó és l'autèntic pilar d'un sistema de no pensadors alienats per una maquinària social i econòmica que els inculca que la filosofia és inútil, que no té sortides professionals, que és un luxe cultural i que no dóna diners. No és casual que el Govern de Bolsonaro al Brasil proposés reduir la inversió pública en filosofia.

En el seu sentit filosòfic, pensar és un exercici que implica atenció, anàlisi, crítica, aprenentatge, reconsiderar certeses i arriscar-se a anar més enllà de les fórmules establertes. Per aquesta raó sovint el filòsof s'ha vist com un ésser detestable que incomoda i perfora les nostres distretes vides. Per què creuen que filòsofes com Hipatia d'Alexandria i Olympe de Gouges van ser assassinades? Per ser fars crítics, per pensar a contra corrent. Més enllà del celebrat Dia Mundial de la Filosofia, necessitem recuperar amb entusiasme la nostra menyspreada condició filosòfica com a força mobilitzadora capaç de fer-nos més lliures, més innocents (en el sentit etimològic del terme, és a dir, éssers menys nocius) i més responsables. Si us plau, no disparin contra el filòsof.