La responsabilitat torna a ser nostra

La responsabilitat torna a ser nostra
foto: Eitb
foto: Eitb

Les crisis del Coronavirus, presents i futures, mostren i posaran de manifest altra vegada que en moments crítics la responsabilitat i l’acció activa en vers la situació passa a ser de la ciutadania. És important recalcar que parlem de persones amb l’estat civil de ciutadania i que per tant, tenen drets i obligacions. Tampoc entren en aquesta definició la població en situació de carrer o marginalitat, les persones que no tenen contractes o les que es troben en situació d’explotació. Aquestes persones no poden complir amb el mandat social de jo em quedo a casa. 

Recordant la crisi financera del 2008 i la gestió de recuperació per part de les institucions estatals i europees posà de manifest el “ens hem d’estrènyer el cinturó”, i el “vàrem viure per damunt de les nostres possibilitats”. Tota consigna tenia el focus posat en la classe treballadora com a responsable d’haver arribat a aquella situació i com a responsable de sortir-ne. Però, on és la responsabilitat dels bancs que amb publicitat enganyosa varen estafar i concedir crèdits sent conscients que no es podrien tornar i acabarien endeutant a la població? On quedà el seu paper a la recuperació de l’economia fet que a ells sí que els vàrem rescatar fora que ningú ens preguntés on volíem ubicar el crèdit europeu. On quedà la responsabilitat de les Institucions europees i financeres que imposaren les famoses polítiques d’austeritat? Democràcia on? Democràcia, qui?

Aquest estat d’alarma il·lustra perfectament qui du el pes de l’economia real, l’economia reproductiva, la que ens permet viure. Totes aquestes professions, menys els metges i metgesses, són el personal de neteja, el de transportistes, el de fematers, els caixers i les caixeres dels supermercats, el personal dels call centers, el personal sanitari dels hospitals públics, les cuidadores, els serveis socials. Totes pertanyen a la “classe baixa”, la menyspreada de l’economia productiva, la que viu amb el salari mínim interprofessional i algunes amb sort superen els mil euros. Les que no tenen vacances dignes, les que fan feina a les hores més intempestives i amb les condicions més disciplinàries. Ja han sortit testimonis de transportistes que s’han de cercar la vida a la carretera per fer les seves necessitats, que no tenen un espai on poder descansar perquè tot està tancat i ningú ha pensat amb ells i elles. Bàsicament els han deixat a la seva sort perquè aquesta gent no se’ls hi permet cap treva. Testimonis de botiguers i botigueres que no poden agafar el son perquè no es poden llevar del cap el pip, pip, pip de les caixes o la desesperació de la gent que ha caigut en la histèria alimentada pels mitjans de comunicació. Vet aquí un neoliberalisme que valora tota activitat productiva i que invisibilitza tota activitat reproductiva, aquella que ens permet viure. La vida al centre per a quan? Un fort aplaudiment per a totes vosaltres. 

Durant els cicles expansius del capitalisme quan tot va bé, la ciutadania no té cap paper en la gestió dels assumptes públics més enllà de votar, teòricament, cada quatre anys uns i unes representats. L’únic paper que complim és el de ser productives a un sistema basat en la desigualtat estructural. Sistema que col·lectivitza pèrdues i concentra beneficis. Engranatges tan petits d’una maquinària gegant que som béns substituïbles i per tant ningú ens ha de cuidar perquè, si tu no vols aquesta feina que t’explota, hi haurà d’altres que sí que la voldran. Ara bé, quan aquest sistema productiu i reproductiu anomenat capitalisme entra en crisis, estat que per definició l’hi és propi, on és el nostre Estat de Benestar? On és la nostra democràcia? Les institucions Europees i financeres globals, a qui hem cedit gran part de la nostra sobirania i competències, en alguns casos de manera voluntària i conscient i en altres de manera que ni ens hem adonat, ens diuen altra vegada que la responsabilitat és de la ciutadania. Ens diuen que ens quedem a casa per suavitzar la famosa corba i protegir el sistema sanitari públic. I efectivament ens quedarem a casa, perquè ningú vol que és saturin els hospitals i tot el personal que els fa funcionar, perquè volem que les nostres persones majors puguin ser ateses, perquè volem cuidar, perquè valorem la sanitat pública. Però, qui ens cuida a nosaltres? Qui cuidarà a tota persona que no ingressi res aquest període d’alarma? On és la solidària Unió Europea? Solidària...

Solidària una “unió” que permet tenir la major fossa comú al Mediterrani? Que permet que existeixi Moria dins les seves fronteres? Que curiós que una de les principals mesures, en lloc de protegir a la nostra població de risc ha sigut tancar fronteres. Fora negar que pugui ser una mesura necessària, també és important no oblidar que això dóna legitimitat a una política que Europa dur aplicant des de 2014. No li faltaven ganes de tancar les fronteres de la gran fortalesa que és Europa. Què passa amb tota persona que està amuntegada als CIE, als CETI, als camps – presons – de refugiats i refugiades? Què passa també amb la població penitenciaria o als centres de menors que veuran tots els seus serveis socials reduïts i drets suprimits? Serveis socials que també pateixen una precarització i explotació considerable. Què passa amb tota persona que fugint de guerres o persecucions de caràcter polític o de LGBTIQ fòbia, necessiti sol·licitar asil a les nostres fronteres? Totes aquestes persones també són població de risc, i els poders fàctics que ens governen les invisibilitzen, i les fan desaparèixer de l’imaginari col·lectiu, com si no existissin. Per cert, ja s’ha trobat un cas de COVID-19 al camp de refugiats de Moria, el més gran d’Europa (20.000 persones) situat a Lesbos, Grècia. Hi haurà protecció per aquestes persones? Persones que duen patint atacs racistes i xenòfobs des de fa setmanes i els hi estan cremant les tendes on malviuen. 

Senyors, la responsabilitat no és tota nostra. Vosaltres sou els designats en aquesta democràcia per gestionar el conflicte, aspecte clau i focal de la política. No senyors, la responsabilitat no és de cada individu. Les que puguem i a les que ens deixin, efectivament ens quedarem a casa, suavitzarem la corba i cuidarem a qui ens està garantint la vida en aquesta situació. Però senyors, sou vosaltres qui heu de garantir un mínim com estipula la constitució del 78, qui heu de ser conscients i protegir a les persones en situació de vulnerabilitat com estipula la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 o la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea de l’any 2000. Perquè sí senyors, aquests tractats internacionals s’han de complir de la mateixa manera que els tractats de lliure comerç... Estat de Benestar per a qui? Les conseqüències no poden recaure sobre les mateixes persones, les més vulnerables i precaritzades. En definitiva, sobre les de sempre. 

Per a finalitzar, no oblidar a totes les dones i infants que es veuen tancades a casa amb el seu agressor i assetjador. Què passa amb elles? Suposat país feminista, qui garanteix el seu benestar? Sabem que no hi ha receptes màgiques per a situacions noves, pareix però que dins la que s’està aplicant no s’està tenint en compte a tothom.

comentaris