L’ajuntament de Manacor, a través de la seva programació cultural enviumanacor va convidar el passat 4 de Març a l’antropòloga i activista Yayo Herrero, qui es presenta, en primer lloc, com ecofeminista. 

L’antropòloga, que ha participat també al LAP#01 del museu Es Baluard, situa així un punt de partida de la seva anàlisi i reflexió que ens comparteix durant la conferència. Explica al públic què és això de l’ecofeminisme. El defineix com a “moviment social i teoria o conjunt de teories que permeten vincular diverses opressions”. Si partim de la pregunta Què és necessari per sostenir la vida? La resposta entra inevitablement en contradicció amb els valors i racionalitat neoliberals, ja que situa al centre la terra, l’ecologia i la teoria feminista. L’ecofeminisme és així una teoria de “la defensa de la terra, per una banda, i un procés emancipador de les dones com agents de canvi, per l’altra”. Dues perspectives que a través del diàleg entre elles i la seva interdependència promouen un canvi en la mirada: de l’hegemonia opressora del capitalisme patriarcal, a la vida al centre. Cal remarcar que l’ecofeminisme és un moviment que beu i es nodreix de les lluites per la defensa del territori de les dones a Amèrica Llatina, a Àfrica i a l’Índia.

Yayo Herrero comenta que “al llarg de tota la història qui s’ha ocupat dels cossos vulnerables i de les tasques de reproducció de la vida són dones, i no és així per una qüestió genètica o biològica, sinó perquè vivim en societats que distribueixen de manera no lliure, en el moment del naixement en què t’assignen un determinat sexe, la tasca dels cuidats”. El que s’ha anomenat com la divisió sexual del treball. 

Som éssers radicalment dependents, comenta l’activista. Depenem d’un planeta Terra que té límits físics, molts dels quals han arribat o estan arribant a punts de no retorn. Depenem també de les altres persones, no som éssers independents sinó socials. Així, la conferència que du per nom “Afrontar l’emergència climàtica: posar la vida al centre” conclou en un punt molt concret: el decreixement passarà, ens agradi o no. Amb una voluntat propositiva Yayo Herrero ens presenta tres principis per viure en el decreixement.

1. Principi de suficiència, com a dret i com a obligació. És a dir garantir unes condicions mínimes de suficiència per aquelles persones que no les tenen -dret- amb l’obligació de reducció de les persones que n’acaparen i n’acumulen massa. Es compleix també amb el consum de productes de temporada i Km0; a través d’una reducció del transport i en el cas del transport motoritzat que sigui públic i col·lectiu; a través de la generació de menys residus; etc. 
2. Principi del repartiment, tant de la riquesa com de les obligacions. Es refereix aquí a la corresponsabilitat de les cures i a les aliances public – comunitàries per cobrir-les. 
3. Principi de la sostenibilitat o cura de la vida. On, com i què definim com a prioritat per la reproducció de vides dignes de ser viscudes. 

Per a tot això hi ha diverses qüestions a tractar comenta, entre d’elles, la por. La por pot ser el primer impuls per fer el canvi, si no estem soles, a través de la participació, enfortint moviments que articulen alternatives. En un món que s’assembla més a una distopia que a una vida, l’ecofeminisme i l’organització col·lectiva poden articular una racionalitat alterna a la racionalitat patriarcal, depredadora de recursos naturals, militarista i opressora de classes però també de realitats i identitats dissidents. La teoria i pràctica feminista no pot d’aquesta manera mantenir una lògica opressora amb les altres identitats atacades pel sistema, sinó que ha d’anar a la inclusió entenent les diferents opressions que travessen les diferents realitats. 

Enfront de les diverses emergències i crisis, presents i emergents, moltes d’elles relacionades o enfortides per la crisi climàtica, cal reivindicar la crida ecofeminista, ja que “Ni les dones ni la terra som territori de conquesta”.