Cap a una reducció justa de la jornada: 4 dies o 32 hores setmanals

imatge: The Rossland Telegraph
imatge: The Rossland Telegraph

Més d’un segle després de que s’establís la jornada laboral de vuit hores a Espanya el 1919, ara s’ha tornat obrir el debat sobre les hores de feina, amb la proposta de reduïr-les a quatre dies o 32 hores setmanals sense reducció salarial. La Generalitat Valenciana ha estat pionera en aquest sentit i els pressuposts valencians del 2021 inclouen una partida per donar suport a les empreses que vulguin reduïr les hores de feina. Más País-Equo dugué una proposta semblant als darrers pressuposts generals de l’estat i, tot i que no fou acceptada, el debat continua. A nivell internacional, és una idea que va agafant força entre governs, empreses i organismes internacionals. Unilever a Nova Zelanda és la darrera gran empresa en experimentar amb una setmana de quatre dies sense una reducció de salari; altres experiències ja apunten a que s’en deriva una millora de la productivitat.

La reducció de la jornada laboral com a resposta a crisis econòmiques no és un fenòmen nou. Davant la crisi del 2008, alguns països com Alemanya van promoure reduccions col·lectives de la jornada laboral durant un temps limitat per mantenir llocs de feina, mitjançant un programa d’ajudes a les empreses. Això resultà ser una manera molt més efectiva de preservar llocs de feina que la flexibilització de les hores de feina a nivell individual (com es va fer a Espanya i que dugué a un augment de la jornada laboral en alguns sectors). Aquest cop, amb la crisi del Covid, els ERTOs a temps parcial formen part de la resposta a la crisi de molts països Europeus. Però aquestes reduccions són de termini limitat; el que es planteja amb una setmana de quatre dies és una millor distribució permanent de les hores de feina. 

Així com la jornada de vuit hores formà part del consens social del segle XX, la setmana laboral de quatre dies o 32 hores pot formar part d’un nou contracte social per al segle XXI. Però amb una creixent polarització del treball, una reducció laboral justa (necesària per a un nou contracte social) no pot dependre tan sols de que algunes empreses ofereixin una reducció a alguns treballadors – inevitablement seran els treballadors més qualificats (on el marge de benefici no passa tant per les hores de feina) que rebran aquesta millora, que esdevindrà simplement un al·licient més per atreure el millor personal. No; per a una reducció laboral justa, la negociació col·lectiva i els sindicats han de jugar-hi un paper clau. 

La duració de la jornada laboral és, deia Marx, un terreny de lluita de classes en el món capitalista. Com més hores es treballa per sobre del mínim necessari per viure (un mínim que es defineix en relació als contextos històric i culturals), més plusvàlua es genera, que en societats capitalistes va a parar en mans dels empresaris. Això ho tenien clar els moviments sindicals de finals del segle XIX i principis del XX, que només aconseguiren la jornada de vuit hores després de 44 dies de vaga general a Barcelona.

Durant els darrers cent anys, les enormes millores en productivitat i l’agument de la riquesa social no han anat acompanyades d’una reducció proporcional en les hores de feina, com havia previst John Keynes, qui creia que el 2030 els avanços tecnològics haurien generat prou riquesa per permetre’ns treballar 15 hores setmanals. La relació entre guanys en productivitat i augments en temps de lleure es va mantenir més o menys fins els anys 80 i l’arribada del consens neoliberal; des de llavors, els treballadors no s’han beneficiat d’aquesta major plusvàlua ni en temps de lleure ni en augments salarials.

La reducció permanent de les hores de treball, a més, beneficiaria la concil·liació laboral i la igualtat de gènere, així com el medi abient i el teixit social: la participació social i política – ja sigui a moviments sindicals, partits polítics, organitzacions sense ànim de lucre, AMPAS o clubs esportius – requereix temps. A la llarga, amb més temps de lleure i una millor distribució de la feina i de la riquesa es poden crear noves subjectivitats per aquest segle XXI, ens recorda Kathi Weeks.  

Com hi arribem? Sense dubte l’estat ha de jugar un paper important, tant mitjançant subvencions directes al sector privat, com en el seu rol de contractador: el sector públic pot marcar el camí introduïnt la setmana de quatre dies tant per als seus funcionaris com el personal no fixe, creant pressions competitives per al sector privat. Les polítiques actives d’ocupació també poden fer de la reducció de la jornada laboral una condició per rebre ajudes públiques ja existents, com per exemple les subvencions a la contractació. Però com hem dit, el diàleg amb els agents socials i els convenis col·lectius a nivell sectorial seran claus. En comptes d’esperar que el canvi vengui només desde dalt, els treballadors i els seus representats han d’exigir una reducció d’hores sense pèrdua salarial. 

Un segle després de que el moviment obrer ens aconseguís la jornada laboral de vuit hores, torna ser hora de fer de les hores de feina un terreny de lluita per assolir un millor futur del treball. 

Comentaris