Els vots populars han frenat a les darreres eleccions l’amenaça d’un front de dretes liderat pel feixisme. Ara Pedro Sánchez té el deure d’establir acords amb les diferents forces polítiques per formar un govern estable, que si visquéssim a un país lliure passaria pel diàleg (més enllà de Ministeris) amb la seva esquerra (Podem) i els sobiranistes, especialment ERC.

Ja ens han fet saber que no tindrem notícies de com seran aquests pactes fins que no passin les eleccions europees, autonòmiques i municipals. Costa entendre que un PSOE que surt de les eleccions generals reforçat i amb la possibilitat d’hegemonitzar de nou l’esquerra en segona volta, no aprofiti l’oportunitat per dir que sí, que pactaran a l’esquerra i que a més faran un govern que doni continuïtat a polítiques d’esquerres aprovades en les setmanes prèvies a les eleccions via decret. I això ho pots fer amb uns suports, i no amb uns altres.

Mosqueja especialment que els poders fàctics com la família Botín hagin sortit ja públicament a fer de contrapès al clam popular de «con Rivera no», per recordar-li a Sánchez que el millor pacte per als «mercats» (és a dir, per als banquers i les oligarquies) és un pacte PSOE-Ciutadans.

Avui, 1er de maig de 2019, dia de la classe treballadora, és el moment de recordar a Pedro Sánchez que els vots que té no són una llicència per donar l’esquena a qui amb el seu vot esperava no sols aturar el «trifachito», sinó que continuassin polítiques d’esquerres que amb l’excusa de la inestabilitat política, varen quedar sobre la taula.

I una de les principals polítiques pendents és la derogació de la reforma laboral, que és un dels principals factors de precarització i desprotecció de la gent treballadora a l’Estat espanyol. Els líders sindicals han estat els primers a dir quin és el tipus de pactes que els agradaria, i quin contingut haurien de tenir. De poc serveix pujar el salari mínim, si tanmateix la normativa protegeix els abusos laborals i l’explotació.

No és poc el que està en joc. La crisi ha deixat les classes populars en una situació de precarietat crònica, on els mileuristes de fa una dècada són vists com els privilegiats d’avui. I això és així entre altres coses gràcies a una reforma laboral que ha esdevengut un element fonamental de despossessió dels treballadors i treballadores front a l’acumulació de capital d’aquests anys per part de gentussa com els Botín. Gentussa que, com a casa nostra els March o Nigorra, en primera línia al mitin de VOX a Palma, no tenen escrúpols a donar suport al feixisme alimentant partits que assenyalen els migrants, els sindicats o les feministes com els enemics d’Espanya. Gentussa que s’aprofita de la incertesa permanent que viu bona part de la població, que és alhora la garantia de la «seguretat» del seu negoci. És hora de dir prou.

Aquest 1er de Maig ens indica clarament quin hauria de ser el sentit dels pactes i sobretot, de quin hauria de ser el seu contingut. I la primera mesura de qualsevol pacte de govern a l’Estat passa per derogar la reforma laboral i restituir a aquells qui han votat esquerres uns drets que mai no els haurien d’haver estat usurpats.