Després de la sortida del Regne Unit, tot el poder a la Unió ha pivotat en torn a l’eix franco-alemany. De França, poc a dir, perquè també tenen prou problemes interns -de fet, la neofeixista Le Pen és la favorita en aquests comicis-, però és un país que ha quedat bastant retratat aquests dies amb la tremenda repressió a Nova Caledònia, la demostració que el colonialisme europeu segueix ben viu, i que els francesos encara es veuen més com un imperi que com una societat multicultural i amb unes desigualtats socials que el mite de la revolució no sap arreglar.
El problema, al meu parer, rau en Alemanya, per diferents motius. El 2015 la UE va imposar a Grècia la voluntat dels bancs alemanys per damunt de la voluntat del poble grec expressada en referèndum. El missate era demolidor: és igual el que voteu, els homes de negre asseguraran el que és més important, pagar el deute financer. A Espanya, recordem que es va reformar de manera express la intocable Constitució. El terme PIGS (porcs) de la mateixa època per referir-se a determinats països, inclòs el nostre, és un invent alemany.
Segon, Alemanya és qui lidera -amb la presidenta de la Comissió, Úrsula Von der Leyen- la deriva més atlantista i pro-guerra d’Europa. Una comissària europea conservadora que ha pogut governar amb el suport dels socialdemòcrates, que ha defensat aferrissadament el suport gairebé condicional a Zelenski, inclosa la incorporació d’Ucraïna com a membre de ple dret de la UE. Mentre hi ha altres com Turquia que fa més d’una dècada que esperen. També ha liderat una posició pro-Israel incompatible amb la defensa dels drets humans, i fins i tot ha vetat l’entrada de l’economista Yanis Varoufakis al país, per aquesta qüestió. Va ser qui va proposar el veto als mitjans de comunicació russos, una altra mesura incompatible amb una llibertat d’expressió que no pot ser selectiva. És qui ja es va avançar als resultats de les eleccions, emblanquinant feixistes com Georgia Meloni, a qui no vol tancar cap porta.
Finalment, casa nostra. Més enllà del hooliganisme i de certs cònclaves neonazis que es celebren de tant en tant a Mallorca, el president de la principal associació d’immobiliàries, un alemany. El de les empreses de cotxes de lloguer, un alemany. Les inversions alemanyes (que no són les úniques estrangeres) han estat l’avantguarda d’un nou colonialisme on teutons amb poder representen la primera línia de resistència a qualsevol canvi en el model turístic i econòmic que impliqui tocar els seus interessos. La igualtat i la llibertat dels ciutadans europeus és la seva excusa, però en realitat practiquen aquí allò que no s’atrevirien a fer al seu país. Poc se’n parla, del problema que representa Alemanya per al present i el futur d’Europa, com ho va representar en el passat.
El resultat de les eleccions del 9J, amb un avenç inqüestionable de les forces d’extrema dreta (segona força a Alemanya, primer a Itàlia i França) hauria de servir perquè les esquerres es plantegin Ia necessitat d’un nou internacionalisme que uneixi des de la fraternitat els països víctimes d’aquestes polítiques, especialment els del sud del continent. Només en el moment en què això es comenci a organitzar podrem dir que la UE té qualque futur, un que no passi per la seva autodestrucció.