Les eleccions generals celebrades ahir 23 de juliol, a l’espera de comptabilitzar alguns darrers serrells d’alguna província i el vot exterior, han servit per “salvar els mobles” d’una debacle de l’esquerra i un viratge cap a un govern d’Espanya de concentració neoconservadora i neofeixista pregonat per les enquestes que no s’han produït. Hi ha, no obstant, algunes reflexions al respecte del que ha passat i del que està per passar que m’agradaria compartir.

La tercera Espanya té la clau. Fa uns dies el sociòleg Manuel Castells parlava de l’existència de tres “Espanyes”. La primera, tradicional(ista), de matriu imperial, rància, catòlica i nacionalista. La mateixa que ha impedit, en moments de la història d’Espanya, modernitzar el país. La segona, l’Espanya “roja”, de tradició obrera i republicana, però subordinada sovint a la concepció hegemònica de l’Estat imposada per la primera Espanya. La tercera, conformada per milions de persones de les perifèries que o bé no concorden amb cap de les anteriors, per diferents motius, o simplement no es consideren espanyols. La primera Espanya, més enllà del pes de l’extrema dreta, no pot governar en una democràcia parlamentària si nega la tercera, de fet és fins i tot marginal a territoris com Euskadi o Catalunya. El PP i VOX no poden negar el dret a l’existència dels dissidents del seu ultranacionalisme, i a la vegada pensar que en algun moment els poden donar suport. Igualment, si Pedro Sánchez vol governar, haurà de ser molt més valent i generós en el reconeixement tant de la tercera Espanya, com en polítiques d’esquerres que rebaixin els nivells de malestar social i barrin el pas a la demagògia populista de les dretes. No es poden tornar a repetir els titubejos davant la reforma laboral o la Llei d’habitatge, i el diàleg amb Catalunya ha de ser una realitat que parteixi del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat que els altres neguen.

L'extrema dreta se la pega electoralment (però no socialment). Aquesta és una de les millors notícies d’ahir, que impediran entre altres coses que VOX governi, o que com fins ara havia pogut fer, pugui presentar recursos d’inconstitucionalitat davant les polítiques d’un govern que considera enemic d’Espanya. Malgrat entrar a governs locals i autonòmics el 28M, malgrat les enquestes i un suport mediàtic I econòmic inèdit, el fracàs d’Abascal és èpic. I el de Jorge Campos, el nostre Cid balear, que ja no podrà complir amb la seva èpica missió d’elaborar una Llei per protegir el castellà a Espanya. La societat ha preferit “sanxisme” amb totes les seves implicacions i derivacions que un govern estatal amb l’extrema dreta: càlcul de costos i beneficis. Dit això, com a societat (i això també ho haurien d’apuntar els partits d’esquerres) no podem baixar la guàrdia. El verí de l’extrema dreta, en forma de polarització social i de divisió de la ciutadania hi és, i s’ha de combatre a mig i llarg termini amb molta feina des d’abaix, reconstruint espais col·lectius, de proximitat, de suport mutu i d’esperança. Despolaritzant. Antifeixisme de carrer, de porta a porta, de bar i de barri, de poble, i no només de discurs ni de “memes”. Això és molta feina. Molta.

La tàctica és important, però s’ha de tenir estratègia (i unitat). El lideratge de Pedro Sánchez és indiscutible en el PSOE i en bona part de l’esquerra, així com el seu encert en convocar les eleccions. El de Yolanda Díaz també, qui tot i la premura de temps, l’enfonsament el 28M de Podemos i les divisions internes, ha estat capaç de remontar un tercer espai construït conjuntament amb esquerres perifèriques i sobiranes, com ha estat el cas de MÉS o Compromís, reconeixent-les i apostant per la complementarietat. Si a partit d’avui hi ha un flamant diputat per Balears al Congrés, personificat en una persona compromesa i feinera com Vicenç Vidal, ha estat gràcies a aquesta operació, i a l’assumpció per totes les parts que la unitat és necessària, i que s’ha de basar en una bona gestió de la diversitat i del sentit de l’oportunitat. Si això es perd, no es renovarà. Si no s’aprofita l'experiència que ha representat Sumar-MÉS per reconstruir un espai alternatiu ample i divers, no-sistèmic o alter-sistèmic, aliat amb els moviments socials transformadors i arrelat a cadascuna de les illes, es perdrà una oportunitat important. Els partits i les coalicions són instruments i no fins en si mateixos, i si es vol seguir sumant, amb l’aspiració de representar la majoria social del illencs i illenques, s’ha d’innovar, i seguir teixint, més enllà de les estructures de partits preestablertes.

L'estabilitat passa pel diàleg democràtic, per una democràcia dialogada i no imposada. He escoltat algunes reaccions empresarials preocupades per l’”estabilitat” post-23J, com si VOX, fins i tot amb una majoria absoluta amb el PP, pugui ser un element d’estabilitat de cap mena. A l’IBEX35 li ha preocupat sempre “l’amenaça social-comunista”, però en canvi no li preocupa VOX, per molt de “follón” que aquest partit pugui montar… Alerta amb això, que és més greu del que sembla. Per molta bandera que hagin volgut patrimonialitzar, ni PP ni VOX han estès que Espanya és un estat plurinacional, i que en un sistema democràtic com l'espanyol -ja en temps de bipartidisme, però sobretot ara- estàs obligat a dialogar amb els altres per construir majories que permetin fer política. Associar “estabilitat” amb majories absolutes (o amb les seves imposicions) és la propera operació de deslegitimació del govern d’esquerres que es pot configurar en les properes setmanes o mesos. El PP ja va avançar ahir a la nit que socialistes i Sumar volen “bloquejar” un govern dels “guanyadors”, com si els de Feijóo tenguessin una majoria que ni amb els de VOX, no suma.

En la configuració del govern progressista possible, que encara pren més valor en el context europeu i global de neofeixistització en el qual ens trobam, la propera batalla serà el boicot des del poder econòmic i mediàtic i les institucions governades per la dreta extrema i l’extrema dreta a què es pugui formar aquest govern, i a què aquest govern legítim pugui governar. Per ara, gaudim del moment. Feim un alè, o dos. Però no ens relaxem. Ah, i els que van demanar abstenció activa, que s’abstenguin d’opinar sobre el que cal fer.