Criteris periodístics

Criteris periodístics
1*pTdtOI4L6QhKgykiIrw7HA
1*pTdtOI4L6QhKgykiIrw7HA

Molt es parla aquests dies, arran de determinades actuacions de la Junta Electoral (la central o la provincial, indiscriminadament, tot i què és la primera que marca tendència) sobre la necessitat que prevalguin «criteris periodístics» i d’informació per damunt d’altres tipus de criteris, com en aquest cas el de «representació», defensat per la Junta Electoral, a l’hora de celebrar debats entre candidats i candidates dels diferents partits/opcions electorals.

 

Vos podeu imaginar que no defens aquí l’actuació de la Junta Electoral, que ha esdevengut una mena de tribunal inquisitorial a qui tant li és prohibir símbols com alterar debats o no permetre determinats actes públics en funció del seu criteri, que no haurien de tenir més límits que el dels drets constitucionals, que estan per damunt segons quines lectures restrictives de la norma.

 

Els debats electorals, especialment als mitjans públics, han de ser debats plurals, més enllà de la representació establerta, però allò que no és de rebut és que en nom d’aquesta pluralitat, es permeti que hi hagi un partit d’extrema dreta com VOX, amb l’excusa que és «de tota Espanya», o que les enquestes li donen no sé quina projecció, però no hi hagi el PNB, o ERC, o Compromís, que són partits majoritaris també a unes eleccions generals encara que no es presentin a tot l’Estat. Sinó, el que es fa són dues coses: privar als habitants de Galícia, Euskadi, Nafarroa, Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears o les Canàries (que en conjunt, no som pocs), d’un debat mínimament representatiu; segon, fer veure que les úniques opcions que hi ha o que tenen qualque cosa a fer són les d’àmbit estrictament estatal.

 

Dic això perquè el «criteri periodístic» com a criteri corporatiu a mi no em diu res si va acompanyat de criteris ètics. I això val per als debats electorals, però també per al blanqueig del feixisme que s’està fent a Espanya per part de molts, massa mitjans de comunicació. I aquí vull distingir també entre el criteri ètic de molts mitjans de comunicació -sobretot els grans, cada vegada menys, i amb el poder més concentrat-, i el criteri ètic dels periodistes...

 

És lícit donar bolla a gent que pregona discursos d’odi, clarament contraris als drets humans -que podríem considerar un marc de referència deontològica per al periodisme i per a qualsevol altra activitat- a una tertúlia o un informatiu? Es pot emmascarar el feixisme en nom de la pluralitat i la llibertat d’informació? És lícit inventar o donar difusió a mentides i intoxicacions creades per determinats grups polítics o fins i tot per l’anomenada «policia patriòtica»?

 

Les informacions que ens arriben en aquests temps incerts tenen un clar caràcter performatiu de la societat, molt més del que té fins i tot el sistema educatiu com a eina de reproducció del sistema. I també a l’educació, com al periodisme, allò que marca la diferència entre una educació alliberadora i transformadora, que posi les persones al centre, i una educació pensada exclusivament per servir les «demandes del mercat» (com les audiències), és que hi hagi docents amb criteri ètic. També a aquests, per cert, se’ls acusa d’ «adoctrinament». Si s’hagués produït aquest «adoctrinament», l’extrema dreta no ho tindria tan fàcil.

 

L’ètica és als continguts de la informació que elaboram, en la selecció dels missatges que feim per conformar-la, i també en com i fins i tot des de quins mitjans la propagam. Encara que no poguem «triar» el lloc des d’on s’emet aquesta informació, ni la intencionalitat de propietaris i editors. Aquesta és l’eterna contradicció de gairebé qualsevol feina, que en cap cas no ha de servir de justificació per prescindir de tenir criteris ètics, més enllà de la ideologia que cadascú tengui i defensi.

 

Tampoc els polítics no haurien d’estar exempts d’aquests criteris ètics, que sembla que la política dels darrers temps només es reserva per a les qüestions que tenen a veure amb la corrupció i el maneig dels recursos públics. Ètica és també ser conscient de l’alt nivell de responsabilitat o d’irresponsabilitat quan es fan determinats discursos des d’una tribuna pública (o privada, que darrerament tenen més projecció que fins i tot les instàncies de representació), que poden afectar directament la convivència social i el respecte entre les persones, que haurien de ser qüestions molt més sagrades que qualsevol Constitució.

 

comentaris