El PP va obtenir ahir la majoria absoluta a les eleccions andaluses, sobretot a costa de Cs, que desapareix literalment del mapa polític autonòmic. El PSOE va empitjorar els resultats de 2018, quan va perdre el poder, i entre la coalició entre Podemos i IU i l’opció andalusista de Teresa Rodríguez només obtenen 7 escons en conjunt, deu menys que abans de l’escissió. L’extrema dreta ha crescut dos escons, però no tant com s’esperaven, pel creixement espectacular del PP de Moreno Bonilla.

En conjunt, les dretes tripliquen en escons les esquerres, tot i que entre blocs la diferència no és tan gran (2,2 milions de vots vs 1,3). Un dels problemes d’Andalusia, com ja va succeir a Castella i Lleó -però en el cas d’una nacionalitat històrica és encara més greu-, ha estat l’estatalització del discurs polític (i del vot): el gruix dels partits ha manejat la campanya a remolc de les grans línies de la política madrilenya, amb un alt (ja gairebé tradicional) nivell de polarització, per un costat, i un excés de confiança dels partits de les esquerres que governen a Moncloa en el rendiment electoral de les seves polítiques, per l’altre.

No hi ha hagut, llevat del cas d’Adelante Andalucía, un discurs ancorat a la realitat andalusa, però en aquest cas el “nou” andalusisme d’esquerres no partia de zero, sinó d’un historial compartit amb Podemos i altres projectes polítics, i uns antecedents marcats per una autolimitada política d’aliances que no feia creïble el potencial transformador del discurs potser més clar i encertat del ventall de les esquerres andaluses. 

En aquests temps tampoc no basta amb tenir raó, o en tenir les dades del teu costat -com les sol posar damunt la taula la ministra Yolanda Díaz cada vegada que té ocasió-. A més d’una pandèmia que ha passat factura econòmica, social i culturalment a bona part de la població, la inflació dels darrers mesos fa que tothom sigui ara un 10% més pobre que a principis d’any, i és fàcil responsabilitzar d’això al govern de torn, com li ha passat al PSOE i a UP. 

La resposta de les esquerres davant uns resultats que es poden extrapolar als comicis autonòmics i municipals que estan per venir no pot ser l’autoengany. És evident que els mitjans no hi han jugat a favor, però els mitjans són el que són: instruments al servei de qui els mena. Cal autocrítica, però sobretot calen fórmules tan urgents com imaginatives per deixar enrere uns anys en què l’acció política ha estat sacrificada en nom de la comunicació política: ja n’hi ha prou d’argumentaris! Els malestars acumulats fins i tot superen els del context del 15M, ja fa més d’una dècada, i les respostes institucionals en general són del tot insuficients: mesures que en condicions normals serien gairebé revolucionàries, com pujar a 1.000 euros o l’Ingrés Mínim Vital, esdevenen insignificants en un context com l’actual, i qui governa ho ha de saber veure. Per no parlar de les resistències a intervenir de forma clara en qüestions clau com el mercat elèctric o els preus de l’habitatge, que són les que avui dia determinen l’exclusió de capes socials cada cop més amples.

Ara, el risc és que uns i altres, i especialment els sectors més immobilistes del PSOE encapçalats pels seus barons, vulguin estirar els governs i els pactes autonòmics i locals “cap al centre”, allunyant-se encara més de la realitat de milions de persones. Això, sense comptar amb una extrema dreta que bé està que s’hagi “frenat”, però que segueix marcant el marc ideològic i l'agenda política, i que és capaç de presentar-se com l’alternativa “antisistema”, quan la seva funció és justament apuntalar el sistema. Dit això, els governs (d'esquerres) tampoc no han de pretendre ser l'avanguarda, perquè hi ha el risc que molta gent no els entengui, ni es senti interpel·lada per determinades qüestions.

Per concloure aquestes breus reflexions, el suggeriment de Boaventura de Sousa Santos, sobre allò que caldria fer ara: despolaritzar les divisions entre les persones i col·lectius víctimes d’aquest sistema, gent treballadora diversa i de tot pelatge; i polaritzar encara més les relacions de poder entre opressors i oprimits, entre aquells que parlen en nom de la llibertat i aquells que tenen problemes per arribar a finals de mes. Els darrers són, som, cada vegada més gent. Però sobretot, posar fil a l’agulla, i fer-ho en col·lectiu: partits, organitzacions socials, sindicats, feministes, docents, … No sé si hi som a temps, però el pitjor que podríem fer és quedar aturades. La desmobilització social (que també explica bona part de l'elevada abstenció a Andalusia) és un regal enverinat de la pandèmia, però no es combat des de twitter, ni facebook, ni instagram, ni tik-tok, eines pensades per a l'espectacle i l'autoexhibició, encara que puntualment se'ls pugui treure algun profit social. Es combat juntant-nos, pensant i actuant col·lectivament.