Aquests dies ha estat notícia l’increment de mallorquins a la “prestigiosa” llista Forbes, de gent multimilionària. Com quan una societat anònima esportiva fitxa pagant allò que no està escrit a un jugador de futbol per incrementar el seu negoci, no hi trob cap motiu per estar “contents” per aquesta notícia.

Que hi hagi més rics, no vol dir que el conjunt de la societat ho sigui, ni que la riquesa dels qui són cada cop més rics es reparteixi, i així ens ho mostrava fa pocs dies la Xarxa per la Inclusió-EAPN amb la presentació de l'informe anual sobre la pobresa, o Càritas en la seva recent campanya per conscienciar-nos que hi ha massa persones sense llar, encara que ens esforcem per mirar cap a un altre costat. 

Encapçala la llista de mallorquins multimilionaris un inquer, Miquel Fluxà, que tot i ser el vuitè més ric de l’estat, no ha estat capaç -a diferència d’altres empresaris- d’invertir ni un sol euro al poble que el va veure nèixer, ni en la indústria de la sabata que li va permetre acumular el capital per apostar pel negoci turístic. Hi h altres llinatges vinculats al sector hoteler i als enormes guanys d’aquests anys, tot i les crisis: Riu, Barceló, Escarrer… 

Hi ha “clàssics”, com la família March, que fa un segle varen treure tant de profit a l’especulació amb el menjar i allò més bàsic privat a la gent treballadora, que varen poder montar una entitat financera. Amb aquesta finançaren la dictadura, per tal de preservar els seus interessos.

Apareix també algun esportista, com Rafa Nadal, que ha fet molts diners amb el tennis, però que ja venia d’una família milionària. Potser si no hagués estat així, no seria el Nadal que avui tothom admira.

A nivell d’estat el primer i el segon lloc l’ocupen Amancio Ortega i la seva filla Sandra, amb 53.500 milions i 5.400, respectivament, que de tant en tant fan alguna donació a la sanitat pública. Els segueixen els grans constructors de sempre -engreixats primer amb el règim i després amb les mangarrufes practicades en democràcia-, més banquers, o l’amo de Mercadona, que mai no perd. A nivell mundial, Elon Musk, simpatitzant d’un dels corrents del neofeixisme, com és el tecnofeudalisme. Ha tingut 44.000 milions de dòlars per comprar Twitter, però no li ha tremolat la mà per acomiadar un bon grapat de treballadors, començant per aquells que vetllen pels drets humans en una xarxa propensa als discursos d’odi.

Allò que és mal de pair no és només que mentre cada vegada hi ha gent més empobrida, aquesta gent acumuli un volum de riquesa inimaginable: és que ho donem per bo, i fins i tot que en el marc del discurs dominant, ens pensem que tot plegat ha estat una qüestió d’”esforç”. No, ningú de nosaltres hagués tret tot això del no res, com bé ens recorda el sociòleg César Rendueles al seu pamflet Contra la igualdad de oportunidades (Seix Barral, 2022). 

També és un escàndol que tota aquesta riquesa, en un context d’emergència climàtica i social, es vegi com un “dret” d’algú, mentre la majoria perd, mentre moltes persones i famílies cauen en l’abisme de l’exclusió. Si l’estat no serveix per corregir això, per a què serveix…? I així s’alimenten els monstres que fan perillar la democràcia, mentre no s’hi posi remei… Quin gran rentat de cervell ens han fet, quan després de la II Guerra Mundial, com ens recorda Rendueles, allò “normal” a països fins i tot amb governs conservadors com el Regne Unit o els Estats Units, les taxes sobre la riquesa de personatges com els que avui surten a la llista Forbes oscil·laven entre el 70 i el 90%... Vos imaginau què passaria si algú plantejàs això avui? Ai, la llibertat... La "llibertat" sense uns mínims d'igualtat no és més que una closca buida.