Els resultats de les eleccions galegues han estat decebedors per a totes aquelles persones, especialment a Galícia, que anhelaven un canvi en una comunitat que durant trenta-set anys ha governat el partit fundat per Manuel Fraga, la major part de les ocasions amb majoria absoluta.

Els excel·lents resultats del Bloc Nacionalista Gallec (una coalició nacionalista amb diversos partits d’arrel comunista com a base fundacional) no han bastat per sumar una majoria suficient com per poder conformar govern, davant la debacle del Partit Socialista i el ridícul de Sumar i Podemos. 

Les claus de l’èxit del PP no són ni en el lideratge d’un candidat mediocre com Alfonso Rueda, ni en l’intent d’espanyolització de la campanya electoral (ja fos per ficar amb calçador l’amnistia per anar contra el PSOE, o per lligar vergonyosament el BNG al terrorisme). 

El reconeixement de la fortalesa i l’hegemonia del PP a Galícia (en part pel seu  “arrelament”, però també en base a pràctiques caciquils) passa per analitzar-ne els motius profunds pels quals els conservadors mantenen el poder històricament en aquesta terra, i l’extrema dreta no té representació parlamentària. I a la vegada, per analitzar els minsos resultats d’unes esquerres que en vots totes sumen el mateix que el PP, sense comptar amb els vots de VOX.

La realitat sociològica de Galícia té molt a veure amb aquests resultats, i poc a veure amb el que passa a Madrid o a les Illes. Galícia segueix essent terra d’emigrants, i paradoxalment víctima tot i la seva ubicació perifèrica del fenomen de l’Espanya buidada, per l’efecte atractor de capitals i mà d’obra de Madrid. Els i les galegues segueixen emigrant arreu, i això mantén una forta identitat galega en una població que proporcionalment ha perdut la meitat del seu pes demogràfic en el conjunt de l’estat. El 1900 eren 1,98 milions de persones i el 2023 segons l’INE, només 2,69 milions. Les comparacions amb Balears, que hem passat de 300.000 a 1,2 milions en el mateix període, amb els anys 70 com a punt d’inflexió, de la mà del turisme, no tenen absolutament res a veure.

Que existeixi una forta identitat gallegista (present a tots els partits polítics, més enllà de la pujada del BNG) tampoc no vol dir que l’idioma gallec estigui en el seu millor moment, de fet estudis recents assenyalen un clar retrocés en les generacions més joves, probablement més per la cultura utilitarista que patim tots que per espanyolització. 

En aquest context, els resultats del BNG són immillorables, i demostren que es pot defensar una opció d’esquerres i galleguista desacomplexada, encara que és evident que li ha resultat molt difícil gratar vots a un PP que mantén la centralitat de la seva posició al mapa polític gallec. Alerta, no obstant, a fer lectures simplistes i descontextualitzades sobre com assolir, en el cas d’una força com MÉS, que compta amb el desavantatge d’un espai polític desestructurat en diferents partits a cada illa i una realitat sociocultural cada vegada més espanyolitzada i desestructurada, sobre com aspirar als resultats i al pes social contrahegemònic del BNG. En el cas de les Illes, uns resultats així només es poden assolir amb una política d’aliances electorals intel·ligent; i un major pes social, amb la construcció d’un referent polític molt més ample del que avui en dia és l’expressió electoral del sobiranisme, capaç de representar els desitjos de canvi social de gent de procedències molt diverses.

Per a la resta de partits d’esquerres, en el cas del PSG el seu problema és el mateix que els del Partit Socialista a altres nacions històriques: ser cada vegada més PSOE i menys Partit Socialista del lloc. Això amb l’”efecte Sànchez” els afavoria, però ja no. Sobre Podem i Sumar, els resultats els obliguen a analitzar els errors i a repensar-se, perquè hi ha massa en joc a Espanya i a cada territori amb l’extrema dreta rampant a tota Europa com per deixar les esquerres, qualsevol esquerra, en ridícul.