El títol d’aquest article no fa referència ni a un partit de futbol, ni a les històriques desavinences entre la capital de l’imperi britànic i la d’Escòcia, sinó a dos esdeveniments que es celebren aquests dies en paral·lel: la COP 26 a Glasgow i la World Travel Market a Londres.

Mentre a la primera representants de la majoria de països del món (amb l’excepció de Xina i Rússia, dos dels majors responsables en la generació d’emissions de CO2) miren d’arribar a acords efectius per tal de fer front al canvi climàtic, a la segona dirigents d’arreu (i també de les Illes) fan una aposta forta perquè tot torni a ser com era abans de la covid.

La World Travel Market es celebra d’esquena a la situació d’emergència climàtica, ignorant que potser a Glasgow s’acordin mesures que castiguin la forta dependència dels combustibles fòssils de la qual depèn el turisme mundial, i aliena a la crisi global de subministraments de materials bàsics necessaris no sols per al sosteniment del mercat capitalista, sinó per a qualsevol idea de transició verda sostinguda sobre la digitalització, un dels mantras de la recuperació europea.

A Londres es congratulen de tornar i fins i tot superar en alguns casos (com ha passat a Menorca aquest estiu) les xifres de vols i turistes de 2019, i la sostenibilitat es redueix a un eslògan per vendre determinats productes turístics des d’una lògica acumulativa: si hi ha gent que demanda turisme verd, idò oferirem turisme sostenible, ecològic i alternatiu. De moment, aquest hivern a les Illes tindrem un 20% més de vols que el 2019, però això no suposa ni més hotels oberts durant més temps, ni cap millora del dret a la mobilitat dels habitants d’unes Illes on una de cada tres famílies no es pot permetre fer de turista en qualque moment.

Un dels grans reptes no sols de la democràcia, sinó de la humanitat en una societat globalitzada és la coherència de polítiques. Els grans canvis només vindran de grans consensos, i per poc valents que siguin aquests acords, implicaran renúncies arreu,per molt que la fe en l’optimisme tecnològic i l’ús parcial de les dades estadístiques (ho hem vist fa uns dies sobre les dades d’ocupació a Balears, ignorant la tremenda precarietat del nostre mercat laboral i la pobresa estructural assenyalada fa només uns dies per EAPN). 

A mi m’agradarien unes Illes amb un peu a Glasgow i un a Londres, alçant la veu i anunciant canvis tan radicals com necessaris, fent de les nostres febleses una aposta per un turisme diferent, cosa que comença per redimensionar-lo (i això vol dir sí o sí decréixer, per molt que piqui aquest terme) i adaptar-lo a les exigències de la COP 26 i d’una emergència climàtica que és cada cop més evident i que sobretot patiran els nostres fills i filles. Ser líders en això, i no en tornar batre rècord de turistes. Així de simple, i així de complex.