L’electorat francès ha frenat, per ara, l’entrada de Le Pen a l’Eliseu, però l’extrema dreta supera el 40% dels vots. Unes eleccions en què s’han mostrat les insuficiències i la crisi de representativitat d’un sistema que només donava opció a triar entre un neoliberal com Macron, que ha castigat la classe treballadora francesa, i la ultradreta lepenista. Aquestes han estat, també, les eleccions amb la participació més baixa dels darrers 50 anys, amb prop d’un 30% d’abstenció.
Els resultats de l’extrema dreta a França, per molt que ho celebrem com una petita victòria, són un avís per a navegants. Si Le Pen ha superat el 40% dels vots al país de la Revolució francesa i el Maig del 68, quines són les perspectives de l’extrema dreta a un estat com l'espanyol, amb un fort substrat franquista i on l’extrema dreta és ben present no sols a nivell de representació institucional, sinó al cor de poders com la judicatura o l’exèrcit? Un altre aspecte a tenir en compte i perquè en prenguem nota els illencs és el triomf de Le Pen a regions costaneres i turístiques, on les societats tenen menys mecanismes de cohesió social. Macron guanya, però Le Pen també, amb la plena normalització de la seva agenda reaccionària, que penetra també en alguns sectors populars.
La reflexió és necessària, però els canvis en la manera de fer política també. No es pot reduir la democràcia a un procediment on els marges per poder transformar la realitat són cada vegada més petits i limitats en nom de la llibertat de mercat, com demostra al cas espanyol el paper dels lobbies energètics i especulatius en la seva exitosa operació per seguir lucrant-se amb els preus de l’energia davant la incapacitat dels poders públics, o els frustrats intents de limitar també els preus de l’habitatge en nom de la propietat privada.
Vist els antecedents, sembla poc probable que Macron canvïi gaire la seva política, i allò que diuen els manuals és que estarà ben pendent del retrovisor i d’una Le Pen que no ha guanyat però sí té propu poder com per condicionar l’agenda política, com ja han fet fins ara tant ella com Zemmour, imposant el seu marc discursiu, “políticament incorrecte” però tan amable amb els poders fàctics com carregat d’odi cap als sectors socials més vulnerables, a qui han responsabilitzat de tots els mals de la societat francesa.
Esperem que les legislatives de juny a França siguin com ha propostat el candidat de l’esquerra, Mélenchon, una tercera volta que acabi amb el neguit d’unes esquerres que bé s’han abstès, bé han hagut de mirar cap a un altre costat en aquesta segona volta votant entre allò dolent i allò pitjor. Tanta sort qualli la seva proposta, potser tardana, de crear un bloc progressista. Però alerta, que l’extrema dreta també hi juga, i han passat del 18% el 2002 al 42% el 2022 en aquestes presidencials.
De moment, celebrem el 25 d’abril i que al també veí Portugal ja duen més temps de democràcia que de dictadura. A la lletra del Grândola vila morena hi ha la clau de tot plegat: que sigui el poble qui més ordeni, i que front als qui sembren odi, guanyi la fraternitat.