Mai no és tard per aïllar els feixistes

foto: La Gaceta
foto: La Gaceta

Sí, quan va succeïr tot el que ha succeït a Catalunya, molts varen mirar cap a un altre costat… Primer se’n varen dur els jueus, però com que jo no era jueu… que deien els versos de Martin Niemöller. Però no és temps de retrets, sinó de solidaritats i de resistència. No ja entre gent d’esquerres, sinó entre demòcrates. El que va passar fa uns dies amb la plantada de Pablo Iglesias al debat organitzat per la Cadena Ser podria haver quedat en una anècdota, però l’hem d’aprofitar perquè, com ha passat a l’entorn europeu en major o menor mesura, els feixistes siguin aïllats. 

Els fets que es denuncien són molt greus. Primer varen normalitzar els discursos d’odi (contra els catalans, contra els migrants, contra les feministes…), i ara correm el risc que es normalitzi la violència. Ni la ciutadania, ni els polítics ni els mitjans no hauríem de contribuir a dir que els de VOX són un partit més. No hauríem de deixar  que cap persona no es senti còmoda compartint discursos masclistes, racistes o homòfobs, però ho feim. Els polítics no haurien d’entrar al terreny de joc dels feixistes cada vegada que aquests presenten una proposta de les seves a qualsevol institució, sempre pensades perquè els altres hi caiguin i així amplificar el seu missatge. I els periodistes haurien de fer de periodistes, perquè informar també passa per un codi deontològic on no es poden permetre discursos d’odi, ni mentides ni insults, i si es profereixen, s’ha de dir que ho són, no fer-ne un titular, i per descomptat incomodar als qui amenacen la convivència, a una tertúlia, a un debat, allà on sigui. Això, per cert, també val per als mitjans públics. I els jutges, o la policia… ai, els jutges i la policia… També algun dia haurem de parlar de democratitzar determinats estaments de l’Estat que haurien de servir per protegir-nos, i no per incrementar la nostra sensació d’inseguretat.

A Madrid, l’amenaça persisteix. L’amenaça de seguir normalitzant l’odi, de convertir els de VOX en partit de govern i d’exportar la recepta a la resta del regne. La resposta de les dretes de PP i Ciudadanos ha oscil·lat entre l’equidistància i la criminalització de la víctima, en aquest cas Pablo Iglesias, de no condemnar altres formes de violència. De dir que “els extrems es toquen” i quedar-se tan ample, però jo no hi veig en el programa d’Unides Podem (ni tampoc en els darrers temps en la seva forma de ser-hi, en política) cap proposta que es pugui caracteritzar d’extremista. En un context com l’actual, defensar la regulació del lloguer d’habitatges o plantejar imposts a les grans fortunes és més bé un programa socialdemòcrata teb, de fet si ens posem així, les darreres mesures anunciades per Biden als Estats Units les hauríem de considerar comunisme radical?

A tot això, “el preparao” Felip VI ni lamenta, ni condemna les amenaces de mort a un Ministre, a l’exvicepresident del govern espanyol i a un candidat d’UP a Madrid i la directora de la Guàrdia Civil. Si la monarquia representa la clau de volta de la “consolidada” democràcia espanyola, ha quedat ben retratada.

Per tot això i més cal que a Madrid s’aturi amb la mobilització del vot aquesta deriva que ens duu cap a l’abisme, i que els i les demòcrates facem pinya per defensar una qüestions tan fonamentals com la dignitat humana i la convivència social. És tan mal d’entendre? Potser feim tard, però allò important és que hi arribem. I si pot ser, d’una peça.

Comentaris