Pedro Sánchez, l'apuntalador del règim?
El regne d’Espanya té mala ferida. Tres mesos després de les eleccions, encara no sabem si el PSOE i Podemoses posaran d’acord per governar l’Estat, tot i el suport gairebé incondicional d’ERC, el PNB i fins i tot Bildu, des del sentit comú que no governin els feixistes. Aquest hauria de ser també el sentit comú que guiàs les negociacions dels principals protagonistes d’aquest sainet.
Sánchez i el seu equip han festejat d’ençà del 28 d’abril amb les oligarquies, i han oblidat ràpidament el clam de «con Rivera no» de les seves bases davant Ferraz, la nit electoral. El nivell d’humiliació a Podemosés tal, que mentre Sànchez suposadament negocia amb els d’esquerres, segueix demanant a PP i Cs que li votin la investidura «per sentit d’Estat». En el fons, i s’ha deixat caure també en la negociació amb els del partit morat, una de les línies vermelles dels socialistes és que les estructures de poder no es toquen, i que el diàleg amb Catalunya en tot cas en els límits d’una Constitució que sembla que sols serveix per preservar per damunt de tot la unitat d’Espanya, encara que viure a molts indrets del país, com a casa nostra, impliqui haver de destinar el 90% del seu sou a pagar un habitatge de lloguer.
Sánchez fins i tot s’ha atrevit a vetar Pablo Iglesias, qui hàbilment ha reaccionat dient que se lleva d’enmig. Al PSOE li queden pocs arguments ja per seguir negociant com si tengués una «majoria» que no s’acosta ni d’enfora als resultats que va tenir el PP de Rajoy l’anterior legislatura, i tots sabem com va acabar. A Espanya, les regles del joc marquen que governarà qui pugui sumar una majoria suficient, i al PSOE de Sánchez li està passant com a Rajoy que es va quedar tot sol; o fins i tot com al PSOE de Felipe González, que a la seva darrera legislatura, a principi dels 90s, va preferir governar amb el suport de CiU que no amb els d’IU, i allò va dur a una major divisió de les esquerres però sobretot va obrir les portes al govern del nefast Aznar que va venir després. Realment els votants socialistes s’estimen més un govern amb el suport dels amics de VOX que amb una altra esquerra amb la qual tanmateix, s’entenen a nivell autonòmic i municipal?
Novament, la clau torna a ser la recuperació del diàleg i amb ell, la política. Les esquerres estatals són víctimes del marc ideològic i discursiu de la dreta, acompanyat pels grans mitjans de comunicació i els poders financers que els sostenen: hi ha coses, com la unitat d’Espanya, o el qüestionament de la separació de poders i els excessos de poder dels aparells de l’Estat que no es poden ni tan sols plantejar. Com si aquí no hagués passat res, o no existís -ho dic en present, encara- el cas Villarejo, o el Tribunal Suprem no hagués modificat la seva pròpia sentència sobre les hipoteques per afavorir els banquers fa sols uns mesos.
I en política (i sobretot en democràcia), tot ha de ser susceptible de ser abordat, dialogat i tanta sort que consensuat perquè sinó, no es pot dir democràcia. Dialogar, arribar a acords, que es això que es fa cada dia als pobles, ciutats i comunitats, i que es diu política, al Regne d’Espanya sembla que li ve gros. I també sembla que Pedro Sánchez juga a ser el nou apuntalador d’un règim que agonitza i que no s’aguantarà amb petites reformes.