La salut mental és un dels grans problemes (i reptes) socials del segle XXI. Al mateix nivell que la crisi ecològica, les desigualtats socials o l’amenaça dels autoritarismes, no és sostenible una societat a la qual entre un 15 i un 20% de la població viu medicada amb ansiolítics o antidepressius. Això, sense comptar amb l’abús d’altres tipus de substàncies legals, com l’alcohol o les drogues “dures”, que ens permeten evadir-nos o, senzillament, aguantar.
La realitat del segle XXI es sembla massa a la distopia de Huxley, a Un món feliç, on la gent havia de prendre el ‘soma’, la pastilleta, per tal de sobreviure a la rutina i la fatiga sistèmiques. La salut mental és una pandèmia invisible, però que va calant en les vides de persones de tota mena… Aquí intentaré situar dues qüestions importants al respecte: com hem arribat fins aquí? Quin paper hi juga i hi pot jugar el treball?
Sobre la primera qüestió, els antecedents no són nous. En altres contextos de canvi, com el de l’Europa industrial de finals del XIX i principis del XX, Émile Durkheim va posar els fonaments de la sociologia a partir de l’estudi dels suïcidis a les ciutats industrials: per què es suicidava la gent? Durkheim va documentar diferents causes, però el motiu principal era l’anomia, el desarrelament, la pèrdua de sentit que patien els treballadors i treballadores de la indústria incipient a les grans ciutats. Els vincles socials que hi havia al camp eren molt més forts (i la realitat molt més previsible) que a la ciutat industrial, i allò cert és que la classe treballadora va prioritzar -encara que fos per sobreviure i defensar els seus drets- reconstruir nous tipus de vincles fins aleshores inèdits, amb la gent que arribava a fer feina a les ciutats. Per exemple a través de les organitzacions de suport mutu, els sindicats o els ateneus.
La “societat del benestar” que va perdurar durant bona part de la segona meitat del XX no sols era una societat amb un capitalisme regulat i un estat protector, sinó també una societat on la incertesa no era un motiu de preocupació vital, com sí ho va començar a ser a partir dels anys 80. Una tendència accelerada a les darreres dècades a cop de crisi: la societat ara suposa risc (Beck); les certeses han tornat líquides (Bauman); i bona part de la classe treballadora ha passat a engreixar el precariat (Standing). Les condicions de possibilitats de poder armar-nos un projecte de vida han minvat, sobretot per a la gent més jove.
De fet, si bé el treball ja no és ni l’únic ni el principal determinant de la nostra identitat, sí que segueix estant al centre de les nostres preocupacions, encara que cada cop hi hagi més gent més preocupada per semblar el que no és i per tenir el que no té. Aquest és el gran triomf del capitalisme, el cultural, i també la causa de la insatisfacció personal de bona part de la societat. Una insatisfacció directament relacionada amb feines alienants que, per altra banda, tampoc no ens permeten viure dignament, ni conciliar, ni establir vincles socials i col·lectius amb altres. Més enllà de factors conjunturals -com les dificultats per accedir a una vivenda o la hiperinflació-, el treball ha passat de ser una garantia de supervivència o fins i tot una possiblitat de creixement personal, a una esclavitud connectada amb la resta d’incertituds existencials que també genera el capitalisme: l’aïllament social i la solitud; la frustració de no poder consumir o assolir allò que s’espera de nosaltres; la dependència d’unes xarxes socials que ens connecten però no ens enxarxen com a societat…
En l’àmbit laboral, les qüestions de salut mental sols es solen abordar des de l’àmbit de la prevenció dels riscos, associades a l’estrés o les situacions de burnout, malauradament cada cop més freqüents a tota mena d’ofici, de la mà de la precarietat. Condicions laborals canviants en nom d’una flexibilitat que poques vegades ens beneficia a nosaltres; jornades que s’allarguen -com evidencien les estadístiques d’hores treballades- i càrregues de feina que s’incrementen; entorns competitius on la solidaritat entre treballadors i treballadores ha estat substituïda per una neoliberal ideologia de l’emprenedor… El treball podria tenir -i de fet els té, per exemple en els processos d’inserció de col·lectius vulnerables- efectes terapèutics, però avui en dia el que ens genera és necessitat de teràpia.
Calen professionals de la psicologia i la psiquiatria, sí, perquè els malestars de cadascuna de nosaltres són múltiples, però també calen sindicats, i que les organitzacions socials prioritzin la reconstrucció de vincles col·lectius, fragmentats i desfets per la cultura capitalista, individualista i narcissista. Perquè la salut mental és, també i sobretot, un problema col·lectiu, que cal repolititzar i connectar amb la gran font de malestar que és avui el treball. No és amb autoajuda que canviarem les coses, sinó de la mà de l’acció col·lectiva.
(Publicat originalment a la revista Unitat, Abril de 2023)