La investigació històrica desplegada en els territoris de parla catalana sobre l’exili republicà posterior a la Guerra Civil ha tengut tradicionalment entre els seus àmbits preferents d’estudi la qüestió dels camps de refugiats establerts al sud de França. No debades, la memòria col·lectiva sobre la formidable desfeta patida per la República arran de l’ocupació total de Catalunya va estar força marcada per la imatge impactant dels milers d’homes i dones de totes les edats i condicions que, després d’una penossíssima fugida per la frontera pirinenca per eludir la implacable repressió franquista, foren acaramullats i maltractats en improvisats centres d’acollida a les platges del Rosselló. Si bé des de fa decennis la historiografia ha fixat les grans línies mestres de la caòtica evacuació de l’hivern de 1939, la necessitat de recórrer essencialment al testimoni dels propis protagonistes per l’absència o dificultat d’accés a altres fonts documentals havia impedit avançar de manera decisiva en l’anàlisi específica de cada un dels principals camps que conformaren el complex sistema concentracionari francès. Potser per aquest motiu, s’havia generalitzat la tendència a identificar quasi exclusivament el fenomen de la retirada amb les alambrades de les platges nordcatalanes, en particular Argelers, Barcarès o Sant Cebrià.

            Per fortuna, la creixent organització i difusió de les possibilitats que ofereixen tant el fons de la Generalitat a l’exili a l’Arxiu Nacional de Catalunya com els arxius departamentals francesos ha permès en els darrers temps efectuar un salt qualitatiu en el tractament científic del fenomen concentracionari de 1939. La recent aparició, en una de les més prestigioses editorials valencianes, del llibre de Laia Arañó i Vega, Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Afers, 2024) constitueix una fita d’enorme rellevància en aquest sentit. El llibre d’Arañó, producte de la seva tesi doctoral llegida el 2021 a la Universitat Autònoma de Barcelona, combina la sòlidesa i el rigor metodològics amb la claredat expositiva, alhora que compta amb tot un seguit d’il·lustracions, plànols, taules i reproduccions de documents que faciliten considerablement la comprensió del fenomen tractat. Tot plegat, ens trobam davant d’una aportació de primera magnitud per avançar en el coneixement de les singularitats de l’exili republicà català de 1939-1975.

            El text s’articula en cinc capítols en els quals s’aborden successivament la ubicació, el condicionament i l’arribada dels refugiats al camp; l’organització de la vida quotidiana; la composició i perfil dels internats;  les opcions de sortida –des del retorn a l’Espanya franquista a l’exili americà passant per la incorporació a batallons de treballadors o a la Legió Estrangera– i la clausura provisional del centre, la tardor de 1939, així com els seus posteriors usos per a diferents col·lectius humans fins al desmantetllament el 1944. Aquest darrer capítol té el valor afegit de situar la recerca de l’autora en una perspectiva trasnacional, posant el drama dels republicans catalans en connexió amb altres èxodes i reclusions del decenni dels quaranta com el dels txecoslovacs, els belgues o els treballadors forçats indoxinesos.

            Tal i com explica Laia Arañó, el febrer del 1939 foren creats a la localitat occitana d’Agde tres camps de refugiats destinats a allotjar unes 25.000 persones. L’autora subratlla que, per diverses circumstàncies de tipus polític, a Agde s’hi concentraren de manera molt destacada ciutadans catalans provinents dels espais de reclussió rossellonesos, la qual cosa dotà aquest centre d’una especificitat molt marcada, fins al punt que aviat fou conegut com «el camp dels catalans», encara que també n’hi havia d’altres zones de l’Estat. Al camp número 3, en concret, hi havia un nombrós contingent de militants de base d’organitzacions catalanistes com ERC i Estat Català, així com combatents de la columna Macià-Companys i funcionaris de la Generalitat. A més a més, molts dels assilats eren persones que havien destacat en especialitats tan diferents com la literatura, la pintura o l’esport professional o semiprofessional. Hi havia jugadors del Barça com Josep Escolà i Josep Sastre, mestres com Francesc Prat, metges com Pelai Vilar, escriptors com Agustí Bartra i Pere Vives, caricaturistes com Josep Cabrero i Arthur Kéry Escoriguel, pintors com Pere Cadena i escultors com Àngel Tarrac. D’aquí sorgiren diverses iniciatives que facilitaren la cohesió del col·lectiu i la difusió a l’exterior de l’especificitat catalana dins el fenomen global dels exiliats republicans. Així, per exemple, s’organitzà un acceptable sistema d’ajut sanitari i el maig del 1939 tingué lloc una exposició, organitzada per l’Ajuntament d’Agde, amb obres procedents d’artistes interns al camp. L’articulació d’aquesta rellevant xarxa social, sanitària, cultural i esportiva, permeté –en paraules d’Agustí Bartra– construir a Agde un mena de “petita Catalunya fora de Catalunya”.            

            A les notes finals, Laia Arañó reflexiona entorn de la trascendència del camp d’Agde com a exemple de les diverses ruptures que generà l’èxode de l’hivern de 1939, però també sobre la insersió d’aquest cas concret en l’univers concentracionari europeu del moment. Consideracions sens dubte força encertades, perquè les duríssimes mesures de control i coacció institucional a què foren sotmeses per part de la Tercera República Francesa milers de persones que fugien de la repressió, les bombes i la fam hauria de generar, per força, una meditació crítica sobre les mancances de les societats democràtiques que ens remet a fenòmens ben actuals.