Entre les novetats bibliogràfiques en Història Contemporània més rellevants d’aquests darrers mesos hi destaca, sens dubte, la biografia consagrada per Antoni Vidal i Nicolau (Llucmajor, 1968) al dirigent socialista Llorenç Bisbal (Llorenç Bisbal. El líder històric del socialisme mallorquí (1876-1935), Illa edicions, Palma 2022). L’autor és un reconegut especialista en història social i econòmica de Mallorca, amb una llarga trajectòria que inclou la publicació de llibres com La fabricació del calçat de pell a Llucmajor, els orígens de l’expansió industrial (1870-1936) (2011) i La Guerra Civil a Llucmajor (2019) i, sobretot, l’elaboració d’una magnífica tesi doctoral dedicada a Els orígens del socialisme històric a Mallorca (1890-1930) (2021). De fet, el llibre objecte de comentari sorgeix en bona mesura d’aquesta tesi, en tant en quant la trajectòria política i sindical de Bisbal resumeix a la perfecció els èxits i limitacions del desplegament del PSOE i la UGT mallorquins des dels seus orígens fins a la Segona República. Per a la seva confecció, l’autor ha utilitzat a fons la dispersa bibliografia disponible, les actes de l’Arxiu Municipal de Palma i, sobretot, l’àmplia informació aportada per El Obrero Balear, l’òrgan socialista illenc entre 1900 i 1936. Es tracta, aquesta darrera, d’una font extraordinàriament útil perquè a més d’informar sobre els processos d’implantació i desplegament del socialisme mallorquí, descriu aspectes centrals de la vida quotidiana de les classes treballadores i reflecteix els debats interns que sacsejaren el PSOE illenc i dins els quals Llorenç Bisbal hi fou un actor essencial.

El llibre d’Antoni Vidal consta de sis capítols articulats de manera cronològica. El primer (1876-1899) aborda els orígens socials de Llorenç Bisbal, tot posant l’accent en la pobresa familiar i limitada formació escolar, així com la dramàtica experiència com a espectador de l’explosió del revellí de Sant Ferran i com a soldat a la Guerra de Cuba. El segon fixa l’atenció en la seva incorporació i ràpid ascens dins l’Agrupació Socialista de Palma en el període 1900-1909, durant el qual es pogué constatar la seva solvència com a redactor d’El Obrero Balear i com a orador capaç de connectar amb les aspiracions del gruix de la classe treballadora mallorquina. En el el tercer (1910-1917) es relata el fugaç episodi de la seva baixa com a militant socialista i el reingrés després de la vaga de sabaters de 1912 que el conduirà aviat a esdevenir el màxim dirigent del socialisme palmesà, en especial arran de la seva elecció com a regidor (1917). A continuació s’analitza el turbulent període 1918-1923, marcat per la conflictivitat laboral, el debat intern sobre les relacions dels socialistes mallorquins amb Joan March i l’escissió tercerista. En aquells anys Bisbal consolidà el seu lideratge, tot defensant la línia reconstructora contrària a l’ingrés dins la Komintern i la col·laboració amb March, però marcant de manera clara les diferències amb el polèmic financer. En el cinquè  s’aborda la posició política i sindical de Bisbal davant la dictadura de Primo de Rivera, en què s’asistí a les primeres passes de la nova Casa del Poble finançada per Joan March, la constitució de la UGT de les Balears i els intents de redreçament d’un moviment socialista que -a diferència de l’anarcosindicalisme i del comunisme– es beneficià de la tolerància del règim. Finalment, s’estudia l’actuació de Llorenç Bisbal com a batle de Palma durant la Segona República, les reaccions davant la seva mort, i les accions de recuperació del seu llegat durant la transició postfranquista. Aquest darrer capítol reflecteix força bé mitjançant el cas de Bisbal les enormes dificultats amb què topà el règim del 14 d’abril; tal i com explica Antoni Vidal, l’històric dirigent socialista degué experimentar durant el seu breu i intens mandat a Cort (abril-octubre de 1931) una sensació agredolça en constatar el contrast entre les il·lusions de canvi dipositades i els duríssims obstacles a què s’hagué d’enfrontar.

            Tot plegat, ens trobam davant d’una modèlica monografia que permet confirmar el bon estat actual del mètode biogràfic a les Balears. Llorenç Bisbal és un exemple paradigmàtic d’una generació de dirigents obrers que supliren amb activisme, honestedat, carisma i autodidactisme la manca de formació acadèmica convencional. Seria molt saludable que aquest volum contribuís a incentivar la recuperació de la trajectòria d’alguns companys de lluita de Bisbal igualment mereixedors d’estudi com Francesc Roca, Ignasi Ferretjans, Rafel Rigo o Jaume Bauzà.