FRANCISCA MAS BUSQUETS

Caterina Canyelles Gamundí, doctora en antropologia social i cultural, amb la publicació de la seva magnífica tesi doctoral defensada el desembre de 2018 a la Universitat de Barcelona amb la qualificació d’excel·lent cum laude, amb el títol Masclisme i cultura jurídica (Lleonard Muntaner edicions), ens ha fet un regal a totes les persones que tenim, sigui quina segui, relació professional amb el món judicial, a la ciutadania en general i particularment a les dones feministes. 

         Sabem que el dret es considera una estructura ideològica de les societats, per tant un producte cultural sensible als canvis socials però sobretot, és, o hauria de ser, un instrument per protegir els drets humans fonamentals, la tutela dels quals és uns dels problemes centrals del nostre món. També sabem que les tres principals fons de desigualtat són la classe, la raça i el sexe. 

         En relació amb aquesta darrera, fa temps que aquest poder de l’estat, el judicial, ha estat i és objecte de fortes crítiques des del feminisme. I amb raó perquè massa vegades es dicten resolucions judicials que ens deixen absolutament decebudes i enrabiades, no compartint ni els raonaments ni les decisions finals en delictes que afecten directament les dones, com són el que atempten contra la seva llibertat, integritat i llibertat sexual.

         Una vegada passats més de disset anys des de l’aprovació de la Llei Orgànica 1/2004 de Mesures de Protecció Integral contra la violència de gènere i essent que la part que més s’ha desplegat és la punitiva, la que actua després dels fets, aquest llibre posa negre sobre blanc quina és la situació als jutjats de violència de gènere a través d’un mètode que per ell mateix ja representa una mirada serena, objectiva, des de dedins, estant allà amb una escolta activa i silenciosa i en el cas de l’autora, guiada per un compromís ètic clar amb el feminisme i la feina ben feta.

         El subtítol és “Una etnografia del procés judicial de la violència de gènere”, per això na Caterina Canyelles Gamundí va fer una part del treball de camp durant mesos a distints jutjats especialitzats en violència contra les dones a Barcelona i Palma.

         Aquest contacte li permet evidenciar que malgrat que existeixin normes avançades en el reconeixement dels drets i en la conceptualització del que és la violència contra les dones, apareix de manera implacable la falsa neutralitat del procediment d’interpretació i aplicació normativa, ratificant el dret com un instrument molt representatiu en mans del poder per generar discriminació i opressió de la dona, darrere la ficció teòrica de neutralitat i imparcialitat.

         És un capítol molt interessant el dedicat a la “Dramatúrgia judicial i discurs legal”, a on descriu i ens dóna valuosa informació sobre la recerca en aquest camp, de l’atmosfera jurídica, del seu formalisme i llenguatge propi. 

         Sembla mentida que ens arribem a acostumar i considerar lògic aquest entorn jeràrquic, tradicional i asfixiant i no vegem que tot és un exemple quotidià de la relació d’aquest discurs i el poder, i el paper determinant que hi té un llenguatge quasi inintel·ligible i poc natural. 

         L’autora defensa que els valors del patriarcat segueixen ben presents dins la praxi diària durant el procés judicial, i no tan sols per jutges, jutgesses, fiscal, personal administratiu..., sinó també, i això és molt greu, per les advocades i advocats encarregats de la defensa de la dona.  

         Els elements a destacar són la misogínia, posant en dubte les manifestacions de les dones i la presència d’estereotips i prejudicis sobre la categoria de víctima. 

         Caterina Canyelles Gamundí ens parla del concepte “Dret viscut” com a part del dret que entra a les vides de les persones i que les afecta i conclou que “és a partir del Dret viscut que s’evidencia que, en realitat, l’accés a la justícia per ventura no es veu garantit en totes les situacions”. 

         La conclusió és que la interpel·lació no pot ser més clara, perquè el panorama descrit és lamentable.

         Certament el repte més gran rau en la incorporació de la perspectiva de gènere també a aquest camp del saber i la seva aplicació, així com a la de-construcció del discurs hegemònic que continua essent eminentment androcèntric.  Com sempre, la paraula clau seria la formació i la capacitació com reivindica l’autora, de totes les persones que intervenen en el procés judicial. 

         Pens que el bessó del canvi seria passar de la jerarquia a l’escolta, una escolta vertadera, revalorant les experiències de les dones. Tots el que intervenen han de millorar el nivell d’empatia, de comprensió del fenomen, entendre que les dones han patit un tractament desigual i per tant si volem mostrar un interès vertaderament equitatiu per elles, necessiten més atencions (Martha Nussbaum).

         I també estic segura que, una modificació radical de les normes processals com a instrument per arribar a la veritat i un accés més democràtic a la carrera judicial assegurant que totes les persones que hi accedeixen tinguin un pòsit humanístic i més experiència vital, podria millorar el sistema.

         Un sistema que la gran literatura retrata de manera senzilla i poderosa. A “Resurrecció” de Lev Tolstoi, dos personatges dialoguen sobre la conveniència d’acudir als tribunals, amb aquests termes:

“- Què hauria passat?

-S’hauria fet justícia.

-Com si l'objectiu dels Tribunals consistís a fer justícia.

-Quin és llavors?

-El suport dels interessos creats. El tribunal, a parer meu, no és més que un instrument administratiu per sostenir l'ordre existent de les coses”.