GABRIEL ALOMAR i SERRA. Antic professor de l'IES Ramon Llull.

(Parlament llegit a la plaça del Tub el 3-III-2022 en motiu de l’obertura d’una placa  en record de tots els docents repressaliats per la dictadura franquista en el terme municipal de Palma).

Vull dedicar aquestes paraules a tots els docents que han patit la repressió  i  a dues persones que m’han ensenyat a fer memòria i a creure en la importància de l’ensenyament; a la vegada ambdues han estat lligades amb l’Institut Ramon Llull. Em referesc a:  Eusebi Riera Guilera (Palma, 1950-2022), que ens acaba de deixar,  i que gran part de la seva tasca docent la va fer a aquest institut com a professor de Filosofia i com a director entre 1991 i 1998, i que a la vegada va estar molt lligat a la lluita antifranquista; i a Miquel Alenyar Fuster (Palma, 1939) antic alumne del centre i gran coneixedor de la seva història i que sempre ha volgut compartir amb mi.

Enguany, i crec que molt encertadament, l’ajuntament de Palma i en concret tot l’equip de la regidoria d’Educació i Política Lingüística encapçalada pel regidor Llorenç Carrió ha volgut retra  un homenatge especial al món docent dins els actes celebrats entorn del Dia en record de les víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme instituït per aquest Ajuntament el febrer de 2017.

El cos docent, sens dubte, també va ser perseguit i castigat per la dictadura feixista. El franquisme volia consolidar un nou sistema educatiu fonamentat  en el nacionalcatolicisme i en un extremat conservadurisme social. Els règims totalitaris persegueixen un estricte control sobre els docents i sobre els centres educatius per tal de consolidar i legitimar el seu model d’estat, en això consisteix el vertaderament adoctrinament dins l’escola. 

La repressió del professorat i les polítiques depuradores no van ser una actuació exclusiva del franquisme, tot el període de consolidació de l´Estat Liberal a l’estat espanyol va estar farcit d’intents de control ideològic sobre la comunitat educativa. Controlar l’escola era important per consolidar els règims involucionistes.

Després del juliol de 1936 el procés de depuració afectà a tots els nivells educatius; la repressió a l’ensenyament primari ha estat molt estudiada però no passa el mateix a l’ensenyament mitjà o secundari.

A mi em pertoca presentar un esbós  sobre la situació de la secundària a Palma després del cop d’estat del 1936, no podré ser massa exhaustiu tot i que la meva investigació demostra que és un camp on encara hi ha molt a dir.

Abans de res dir que el cos docent de secundària ha estat un dels grans oblidats tant a nivell d’estudi com a nivell de reconeixement. Crec que s’ha de reivindicar la seva memòria com a expressió de cultura, de llibertat i de lluita per la justícia social tal i com ho hem fet i ho hem de continuar fent amb altres estaments de la societat.

El 1936 la màxima institució acadèmica de Mallorca era l’Institut Balear, avui IES Ramon Llull. El seu claustre reunia gran part de la intel·lectualitat illenca del moment i el seu director era  el màxim responsable a nivell educatiu de l’illa, el seu superior immediat ja era el rector de la Universitat de Barcelona, i durant la guerra el rector de la Universitat de Sevilla.

No és gens rar trobar els diferents membres del claustre de l’Institut Balear com a presidents, col·laboradors o fundadors de tota quanta iniciativa cultural o política hi havia aleshores. En trobam a l’Associació per la Cultura de Mallorca, a la Joventut Escolar, a la Societat Arqueològica Lul·liana o a la revista La Nostra Terra entre d’altres, també en trobam entre els fundadors i militants dels diversos partits de l’època republicana i també molts d’ells formaren part dels diferents consistoris i de la Diputació Provincial entre el 1931 i el 1936.

Però quan parlam d’ensenyament secundari també hem d’esmentar altres centres, on també hi treballaven professors de l’Institut Balear, ens referim a l’Escola de Comerç, a l’Escola Elemental del Treball, a l’Escola d’Arts i Oficis, al Conservatori de Música o a l’Escola Normal de Mestres i a la Inspecció del primer Ensenyament. Precisament tots aquests centres es trobaven al voltant d’aquesta plaça que ens trobam avui horabaixa conformant el que a mi m’agrada anomenar l’ILLETA ACADÈMICA de Palma, projectada i construïda entre 1908 i 1916.

Aquesta illeta va tenir un gran protagonisme durant la guerra i la postguerra, ho podeu veure a l’exposició bibliogràfica i documental que ha organitzat l’equip de bibliotecaris  de la Biblioteca Municipal Ramon Llull ubicada en aquesta mateixa plaça i que du per títol “Bombardeig, repressió i depuració al microespai dels Instituts de Palma”.

Tant a l’Institut Balear ,que des del desembre del 1936 serà Institut Ramon Llull,  com a l’Escola d’Arts i Oficis en aquest període hi varem conviure les activitats acadèmiques i les activitats militars. A aquests centres s’hi hostejaren tropes i diferents companyies militars com la de Transmissions fins el 1952.

Però sens dubte pel que són més coneguts aquests dos llocs on avui ens trobam és per ser la seu de nombrosos consells de guerra fets a molts ciutadans implicats en el règim republicà. Algunes fonts parlen de prop de 500 consells amb més de 800 afectats. Just el 1938 a Mallorca es feren 224 consells de guerra dels quals 192, és a dir, un 86% es celebraren a l’escola d’Arts i Oficis, molts acabaren amb la condemna capital.

En el cas de l’ensenyament secundari per decret de 24 d’octubre de 1936 es crea la COMISSIÖ DEPURADORA DE LA SEGONA ENSENYANÇA, la presidia el Governador Civil però de fet ho feia el director de l’Institut Ramon Llull. Per la comissió hi passaren pràcticament tots els docents d’aquest nivell, si eres considerat no apte s’iniciava un expedient de depuració al que estigueren sotmesos tots i cada un dels 37 docents que acabam de llegir i que estan recollits a aquesta placa. Els aptes foren rehabilitats al moment.

Les acusacions que es feien als professors eren diverses, i  els hem agrupades en tres motius:

PRIMER: Ésser simpatitzant o estar vinculat al catalanisme  o a la defensa  d’un cert regionalisme, per la qual cosa, immediatament eres titllat d’independentista. En aquest sentit foren acusats tots els docents signataris dels manifest de la Resposta al missatge dels catalans del juny de 1936.

SEGON: Simpatitzar i defensar els postulats de la Institutció Lliure de l’Ensenyament (ILE) i l’Escola Nova, que segons les autoritats feixistes sols havien contribuït  a desenvolupar “una educación y una escuela disolvente”.

TERCER: Pertànyer  al sindicat de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FTE), lligat a la UGT o estar o haver estat afiliat o simpatitzant amb qualque partit de l’àmbit del Front Popular o pertànyer a la Maçoneria.

Les resolucions més comuns de la comissió eren: separació definitiva del servei, jubilació forçosa, trasllat o desterro, suspensió de sou i de feina mentre no es resolgués l’expedient de depuració i sobretot la inhabilitació per a la tasca docent i per a tota casta de càrrecs directius i de confiança en institucions culturals i d’ensenyament. Això va suposar un canvi i un replantejament total dels mitjans de subsistència de molts  de docents.

De tots els centres  d’ensenyament secundari citats abans foren condemnats: 8 dels 11 catedràtics que tenia l’Institut Balear el 1936, deu professors numeraris, nou ajudants de ciències, de lletres o de dibuix, dos mestres de taller, cinc inspectors d’ensenyament primari i fins i tot dos auxiliars administratius i un porter.

Aquí no podem centrar-nos en totes i cada una d’aquestes persones, però sense desmerèixer  cap d’elles sí que vull fer esment als Q UATRE DOCENTS que foren assassinats o afusellats.

En primer lloc el director de l’Escola d’Arts i Oficis DIONISIO PASTOR VALSERO, empresonat el 31 de juliol de 1936 per maçó de la Logia Pitàgores número 20 i assassinat sense judici el 9 de gener de 1937, el mateix dia de la seva “posada” en llibertat. Tenia 68 anys.  La seva família va haver de sofrir un vertader calvari perquè fins el 1947, deu anys després de la seva mort, encara rebien comunicacions on se’ls deia que Dionisio estava declarat en recerca i captura per rebel·lió. La família deixà l’illa i el país i s’instal·laren a l’Argentina i al Marroc

JOSÉ MARIA OLMOS ESCOBAR catedràtic de l’escola Normal fou jutjat el 27 de novembre de 1936 perquè li trobaren una pistola en el moment de la seva detenció, fou acusat de maçó i republicà i condemnat a mort, fou afusellat al cementiri de Palma. Tenia 41 anys.

JOSEP LLUIS STENGEL BOSCÀ sols sabem que era professor de matemàtiques a l’Escola de Cpmerç i que fou detingut el juliol del 1936 per pertànyer al Partit Comunista. Tancat a Bellver un vespre el posaren en ” llibertat” i l’assassinares, tant sols tenia 24 anys.

FERNANDO LEAL CRESPO, inspector del primer ensenyament a Balears i membre d’Esquerra Republicana Balear, va sofrir una intensa campanya de desprestigi per haver controlat les titulacions del personal docent de les escoles religioses. Va ser torturat abans de ser afusellat a la carretera de Sóller la nit del 26 d’agost de 1936 sense cap judici previ. Tenia 40 anys.

També vull recordar tres docents que tot i no ser afusellats o assassinats moriren immediatament després del seu alliberament, durant la seva reclusió o després del compliment de les seves condemnes. Em referesc a:

DOCMAEL LÓPEZ PALOP, catedràtic de matemàtiques de l’Institut Balear i militant del Partit Republicà Federal i president d’Unió Republicana. Fou elegit regidor de l’ajuntament de Palma a les eleccions del 12 d’abril de 1931 i fou tInent de batlle i vicepresident de la Diputació. A partir d’agost de 1936 està tancat a Illetes i a Can Mir i un tribunal militar l condemna a 30 anys de reclusió. Va emmalaltir dins la presó, segur que les condicions d’insalubritat hi jugaren un paper fonamental,  i mor el 28 de febrer de 1939 a l’Hospital Provincial, just un mes abans d’acabar la guerra. Tenia 58 anys.

SEBASSTIÀ FONT SALVÀ, catedràtic de Filosofia de l’Institut Balear i director del centre des de 1918, acabava de ser reelegit en el seu càrrec i el setembre de 1936 es destituït i se li aplicà la jubilació forçosa als 66 anys morí pocs mesos després el 1937. Ben segur que aquests darrers esdeveniments de la seva vida el marcaren ben d’aprop.

JOSE AYARALAR ALMAZAN professor de matemàtiques de l’Escola Normal i becat diverses vegades per la Junta d’Ampliació d’Estudis (JAE) per anar a França i a Suïssa. El 1938 és sotmès a Consell de Guerra per ser simpatitzant del partit Socialista i per ser proper al sindicat d’ensenyament de la UGT. Fou separat del servei i condemnat a presó on hi va restar fins 1944, poc abans de morir va ser escarcerat i autoritzat a exercir de mestre d’escola a la graduada d’Inca però mor el 17 de desembre del mateix 1944.

A la placa hi apareixen tan sols tres dones lligades a l’ensenyament secundari: na MARIA JOSÉ LÓPEZ COTS, inspectora del primer ensenyament i separada definitivament del servei; i ROSA ROIG SOLER i MARIA DE LAS MERCEDES USÚA PÉREZ, professores de l’escola Normal i ben amigues, a qui la guerra les agafà a zona republicana. El 1939 retornaren a Mallorca i aleshores varen haver d’enfrontar-se a un Consell de Guerra.

Mercedes era professora de matemàtiques i va ser directora de l’Escola de Magisteri diverses vegades, va ser la que va conduir la unificació de les dues escoles de mestres, la masculina i la femenina després de l’adveniment de la República. Al seu expedient de depuració és acusada de “actuación laica demostrada en el ejercicio de la dirección de la Normal”, fou condemnada a sis anys i un dia d’inhabilitació i de sou. Després de cumplir la condemna és readmesa en el curs 1946-47 i acabà tornant a dirigir l’Escola els dos darrers cursos abans de la seva jubilació el 1957.

Per acabar destacarem dos catedràtics de l’Institut Balear que varen tenir un gran protagonisme dins la vida política tant a l’àmbit illenc com a l’àmbit estatal: en LUIS FERBAL CAMPO i en GABRIEL ALOMAR I VILLALONGA.

LUIS FERBAL era catedràtic de francès a l’Institut Balear i a l’Escola Normal. Fou elegit regidor de Palma el 1931 pel partit Republicà Federal, igual que Docmael López, intentà implantar a l’illa distints partits de caire republicà i progressista i el 1936 acabà a Esquerra Republicana Balear. Després del juliol de 1936 és empresonat a Can Mir i sotmès a un consell de Guerra, el setembre de 1937 és condemnat a mort però el novembre el claustre del Institut Balear demana que “la condena a la última pena le sea conmutada por la immediatamente inferior” (27-XI-1937). Ho aconseguiren i anys després fou alliberat i desterrat a Binissalem, poc des`rés parteix cap a Barcelona on mor el 1942.

GABRIEL ALOMAR era catedràtic de Llengua i Literatura Espanyola. Va ser un intelectual d’esquerres molt actiu, especialment a Barcelona i Madrid des dels primers anys del segle XX fins a la seva mort a l’exili, a El Caire el 1941. Va ser diputat al Congrés de Madrid  tant durant la Restauració com durant la República, fou ponent de la Constitució de 1931 i ambaixador de la República a Itàlia. L’esclat de la guerra l’agafà fora de l’illa i per això es va alliberar dels processos de depuració i del Consell de Guerra, tot i que els seus expedients resten oberts i sempre s’hi fa constar la seva absència. El mateix va passar amb altres tres catedràtics: ELISEO SOLER DORDAL de matemàtiques, EDUARDO GÓMEZ IBAÑEZ  de geografia i història i JOSEP SANS BAGET DE FÍSICA I QUÍMICA.

TOTES AQUESTES PERSONES MAI HAN ESTAT REHABILITADES, ANS AL CONTRARI, HAN ESTAT SILENCIADES I MOLTES VEGADES PROSCRITES; AQUESTA PLACA QUE AVUI OBRIM SERVIRA PER RETORNAR LA IDENTITAT A  AQUESTES VICTIMES OBLIDADES I PERQUÈ LES SEVES FAMÍLIES O ELS SEUS DEIXEBLES LES PUGUIN RECORDAR.

ÉS BEN JUST RECUPERAR LA HISTÒRIA, LA MEMÒRIA I LA IDENTITAT ROBADA A LES VICTIMES DE LA REPRESSIÓ I DEPURACIÓ FEIXISTA, PERÒ A LA VEGADA HA DE SERVIR PER DIFONDRE I DIVULGAR DINS LES ESCOLES I INSTITUTS AQUESTS FETS PERQUÈ MAI MÉS TORNIN A SUCCEIR.

Gràcies

Plaça de Tub, 3 de març de 2022.